banner100 01

Log in
A+ A A-

Maragall, el polític enyorat

A casa tinc una fotografia feta davant del Castell del Montgrí, guardada en un lloc destacat, en la qual hi sortim un grup d'amics entre els que hi figura, com un més, en Pasqual Maragall quan encara no era President de la Generalitat.

El nostre castell és una fortalesa pètria impressionant, estratègicament situada i que podia arribar a ser difícilment expugnable però que resta inacabada, com tampoc està acabada l'església gòtica d'aquesta vila. A vegada la història i la mateixa vida ens ha deixat projectes, idees, il·lusions que no s'han acabat d'aconseguir del tot perquè el seu promotor, per la causa que sigui, no les ha pogut fer realitat del tot.

Pasqual Maragall, un polític enyorat ara per molta gent, també va deixar coses per acabar i moltes idees que ni tan sols va poder arribar a iniciar, i a molts ciutadans que en la seva època d'alcalde, i després President de la Generalitat, es movien per aquell entorn socialista que ell liderava, els dol profundament que així sigui.

Desconec si en la seva situació personal, en Pasqual és capaç de tenir ara una posició clara respecte al moment actual. És clar que molts, amb una bona salut, tampoc la tenen. Però en els seus bons moments en Pasqual la tenia. Ara, quan fa vint-i-cinc anys de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, ha sortit publicat un llibre, una obra coral de diversos autors que reivindica el pensament i l'obra de govern del que fou alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya.

Encara avui podem dir que Catalunya ha tingut dos grans líders polítics, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, tots dos amb un epíleg inesperat. El primer amb el lamentable final que l'ha portat als tribunals. Va ser 23 anys president de la màxima institució catalana amb una marcada personalitat induïda, segons Joan Fuster, en la defensa d'un nacionalisme tancat, essencialista i defensiu.

El segon va ser quinze anys alcalde de Barcelona i dos President de la Generalitat. Comparant els dos cassos, és evident que la figura de Pujol s'ha debilitat, en tant que la de Maragall es va redimensionant amb el pas del temps, malgrat que molts adversaris polítics, no només de Madrid sinó també de Barcelona o del mateix partit socialista, han intentat distorsionar aquest relat. El temps i els historiadors acaben posant les coses al seu lloc, fins al punt que el llegat consistent i perdurable de Maragall i la seva obra principal, la gran transformació de Barcelona, és ara mateix l'actiu més important que Catalunya té per fer-se valer al món.

El llibre Pasqual Maragall, pensament i acció (La Magrana) escrit d'una forma coral, coordinat per l'historiador Jaume Claret amb les aportacions dels historiadors Jaume Fuster-Sobrepere, Jaume Bellmunt, el geògraf i urbanista Oriol Nel·lo, i l'economista i politòleg Quim Brugué, conté, des de perspectives diferents, el pensament i l'acció de govern de Maragall a partir dels seus propis escrits i de la bibliografia disponible.

D'aquestes aportacions es pot deduir que Pasqual Maragall tenia un projecte molt clar, quan, diguem, jugava a casa, és a dir a l'Ajuntament, però que, al traslladar-se a la Generalitat, al conjunt de Catalunya, fa la sensació que hi arriba tard. Canviar trenta anys de govern pujolista no era tasca fàcil i aquesta fou la que li va quedar pendent. Va perdre la guerra de l'Estatut, el suport del seu partit i la possibilitat de continuar la seva vida política. A partir de llavors els esdeveniments el van superar.

Maragall fou el polític de projectes. Sorprèn el seu bagatge teòric i acadèmic per a aquests, però també la seva capacitat per portar-los a cap. A vegades les seves intuïcions genials podien semblar fora de lloc. Moltes propostes foren considerades "maragallades", però amb el pas del temps s'ha pogut constatar que no ho eren tant. Com quan va dir en un debat parlamentari, referint-se a CiU, que el seu problema era el 3%.