Log in
A+ A A-

Narcís-Jordi Aragó i Girona:

un record

L'agost de l'any passat morí a la seva estimada Girona natal el periodista, escriptor i advocat Narcís-Jordi Aragó, guardonat amb la Creu de Sant Jordi l'any 2002. El seu traspàs fou una gran pèrdua per a la cultura catalana en general i la gironina en particular. Com a escriptor, l'obra de l'Aragó gira entorn de dos eixos, la ciutat de Girona i les comarques gironines. Com a periodista, la seva tasca al front de Presència  i Revista de Girona  fou enorme; foren especialment durs els primers anys en què dirigí Presència, per les moltes traves que li posaren les autoritats franquistes. Com a ciutadà, el seu compromís amb la llibertat, la restauració de la democràcia i l'autonomia per al nostre país fou exemplar.

El poc periodisme que he après me l'ensenyà Narcís-Jordi Aragó a les acaballes del franquisme, entre els anys 1972 i 1973. Llavors la Cambra de Comerç i Indústria de Girona organitzà un curs de periodisme i m'hi vaig matricular. El curs l'impartia l'Aragó, que acabava de publicar, juntament amb altres autors, la seva primera obra, Girona grisa i negra. El director de Presència era un home d'uns quaranta anys amb barba que ja canejava i cabells llargs, l'estètica capil·lar de bona part dels intel·lectuals opositors a la dictadura. Al curs hi assistírem pocs alumnes i en vam treure molt  profit. Encara recordo la primera classe, durant la qual l'Aragó ens explicà, fil per randa, les sis preguntes bàsiques a les quals ha de respondre tota notícia. Més tard alguns alumnes d'aquell curs iniciàtic vam col·laborar a Presència i a Revista de Girona. La llavor havia germinat.

El millor homenatge que es pot retre a un escriptor desaparegut és rellegir alguna de les seves obres. En el cas de l'Aragó, la seva obra emblemàtica és la ja esmentada Girona grisa i negra. I rellegint  aquest llibre he evocat la Girona que vaig conèixer de petit. L'Aragó veia la ciutat amb ulls d'adult i jo amb la mirada d'un nen. Ell hi vivia i jo la visitava de tant en tant,  quatre o cinc cops l'any a tot estirar.

Llavors -parlo de principis dels anys seixanta- Girona era un llarg viatge per carreteres estretes i malmeses amb un atrotinat autobús que trigava si fa no fa una hora en recórrer els trenta quilòmetres i escaig que separen el poble on vivia de la ciutat. Per Sant Narcís l'objectiu del viatge era una visita al recinte firal i a les atraccions; llavors, en aquesta època de l'any el fred ja es feia sentir, sovint calia anar a Girona amb un abric i bufanda i comprar castanyes (ara, al pas que anem, per Sant Narcís encara lleparem gelats). La resta de l'any, el motiu del viatge era una gestió administrativa que havia de fer el meu pare o bé una visita mèdica. Si sobrava temps, abans de fer cap a l'estació de la SARFA donàvem un volt per la Rambla i carrers adjacents, o bé creuàvem l'Onyar i passàvem al Mercadal. Al pare li agradava mirar els aparadors de les botigues de ferreteria; a mi, els de les llibreries.

La Girona per on caminava amb el meu pare era una ciutat de carrers estrets i humits, flanquejats d'altes cases de pedra, molts porxos baixos i llòbrecs ací i allà, una catedral que s'alçava imponent al final d'una ampla i inacabable escalinata, un barri inquietant on deien que a l'edat mitjana hi havien estossinat molts jueus, un seminari on em dugué el capellà del poble quan feia d'escolà (si era per despertar en mi una vocació religiosa, el tret li sortí per la culata), una llibreria llarga estreta com un vagó (can Geli) que m'atreia com un imant, un riu que la gent es mirava amb recel quan plovia a bots i barrals, un pont de pedra i un altre de ferro... A l'altra banda del riu descobria una Girona ben diferent. Una ciutat més esponjada, amb una sinuosa avinguda on s'alçaven uns quants edificis oficials, una plaça presidida per un monument als heroics (si us plau per força) defensors de la ciutat contra les tropes franceses durant la guerra contra Napoleó, porxos més alts i clars, espais enjardinats, clíniques, bancs i caixes, hotels, un enorme immoble anomenat Casa de Cultura on anys més tard hi passaria moltes hores amenes envoltat de llibres, una vella estació de tren, una devesa molt més vasta i ufanosa que les que havia vist en el curs baix del Ter...

Ara, quan vaig a Girona, penso sovint en aquells viatges d'infància a la ciutat dels quatre rius, en els tres anys que hi vaig viure quan estudiava Història, i no puc evitar que una onada de nostàlgia m'envaeixi. Quan sóc a Girona i contemplo les façanes pintades amb colors càlids de les cases que donen a  l'Onyar, a vegades també penso en Florència, que no vaig poder visitar fins molts anys després. De la mateixa manera, quan vaig a Florència i arribo a l'Arno, sempre penso en Girona. Girona no és, ni de bon tros, la capital de la Toscana, però de totes les ciutats catalanes és la que més m'hi fa pensar per més d'un motiu.