Log in
A+ A A-

Florència

En un article que vaig escriure l'any 2009, publicat aquí mateix, comentava que la principal preocupació de l'alcalde de Florència és evitar l'afluència de turistes. Sento disgustar l'alcalde florentí perquè estic fent les maletes per tornar a assaborir els racons de la ciutat dels Mèdici.

Aquest viatge, però, el faig gairebé exclusivament per posar-me davant les pintures del Trecento i Quattrocento. La culpa és d'en Narcís Comadira, que el mes de maig va publicar un deliciós article sobre Piero della Francesca amb motiu de la celebració dels sis-cents anys del seu naixement. Aquell escrit em va provocar un veritable atac d'enyorança dels meus estimats pintors florentins i sienesos. Després de pocs minuts, el temps just d'engrescar la persona amb qui he viatjat sempre, vaig decidir curar-me del mal d'aflicció.

Malgrat les opinions negatives sobre viatjar per part d'il·lustres personatges, encara que Kant no es mogués mai de Königsberg o de saber la sentència de Blaise Pascal: "L'única causa de la infelicitat de l'home és que no sap quedar-se tranquil·lament en una habitació", he viatjat amb plaer i seguiria fent-ho molt més si les circumstàncies m'ho permetessin. Alguns escrits crítics amb el turisme no poden evitar un tuf d'elitisme i és que quan les masses viatgen les elits es queden a casa. És ben cert que fa unes dècades es visitaven els museus i els edificis singulars sense cues, ni empentes, ni mòbils que ara sonen sense treva, ni pals de selfies amenaçadors... no obstant tot això, considero una mostra de desconsideració pensar que el món s'ha fet per a nosaltres sols i els altres no tenen el mateix dret que nosaltres per viatjar on els plagui.

El meu dilema, de si viatjar o no, únicament se'm presenta quan valoro la quantitat de temps que requereix la preparació, l'execució i l'ordenació que cal a l'arribada en una època de la vida en què el temps és un bé preciós. Sempre em pesa més el platet de la balança on col·loco el que aprenc d'altres cultures, el que admiro de la gent que aleatòriament em trobo, les converses amb els autòctons que em convencen que la humanitat és sempre una i la possibilitat innegable d'estimar un lloc pel sol fet d'haver-lo trepitjat. Estic convençut que els contactes que establim gràcies a un viatge fan més per la pau que tots els discursos teòrics. El mal no està en el viatge en si mateix, ni en la massificació. Allò perniciós és la pressa perquè el viatge, que és moviment, requereix calma per descobrir.

Confesso que és en aquesta nostra Mediterrània on gaudeixo més i, si haig de prioritzar un parell de llocs, sempre serà la Grècia de Pèricles i la Toscana. ¡Quina raó tenia l'humanista i poeta Angelo Poliziano quan proclamava que en el Quattrocento Florència se sentia la nova Atenes! El cos humà es representa amb tota la seva bellesa perquè en ell volen descobrir-hi, alhora, la bellesa de la natura i la de l'esperit. Qui millor ho sap descriure és Leonardo da Vinci en el seu Trattato: "El bon pintor ha de pintar principalment dues coses: l'home i les idees de la ment de l'home."