Log in
A+ A A-

Conviure amb la crisi

El començament de l'any és sempre una època propícia per fer valoracions, estadístiques, comparatives, pronòstics, etc. Algunes de les valoracions econòmiques que he llegit sobre 2016 concloïen exposant que la crisi s'està moderant i perdent força, les dades macroeconòmiques així ho confirmen, i amb lletres majúscules ressaltaven que el PIB ha superat totes les expectatives, que les exportacions evolucionen favorablement, que la venda de vehicles ha augmentat, que la desocupació ha anat a la baixa, que el totxo consolida la sortida del pou, etc.

Conviure amb la crisiÉs curiós, però, que els mateixos mitjans de comunicació ens continuïn parlant a diari de la gran quantitat de gent en risc de pobresa energètica, de milers de desnonaments, de dotzenes de milers de llars sense cap persona amb ingressos, de milions d'aturats, entre ells més d'un 42% dels menors de 25 anys; que continua havent-hi una quantitat respectable d'empreses  que s'han declarat en fallida, que la precarietat laboral és esfereïdora, que molts salaris no permeten viure amb dignitat a les famílies, etc.

Està clar que si la crisi s'està moderant, els efectes no els percep pas tothom d'igual manera. Si els beneficis de la moderació no els pot gaudir el conjunt de la ciutadania, vol dir que malgrat les aparences, tot continua més o menys igual, i les classes més desafavorides continuen com sempre emportant-se'n la pitjor part.

El que tot seguit llegireu és simplement la reflexió d'una persona que sap d'economia el que en pot saber qualsevol persona sense estudis específics, i molt menys que cap mestressa de casa que ha de fer equilibris a diari  per arribar a final de mes sense massa números vermells. Tampoc m'han influenciat cap de les previsions que per aquestes dates també solen fer els grans gurus de l'economia, simplement perquè fa molt temps que no em mereixen cap credibilitat, massa sovint s'han equivocat, han callat interessadament, o han entrat en flagrants contradiccions que només generen incerteses. La meva reflexió  es basa tan sols en el que veig i escolto pel carrer, i en com es comporta la gent corrent en el seu dia a dia; crec que aquest comportament és també el que justifica aquest repunt de falsa alegria que intenta fer-nos creure que l'economia comença a funcionar una mica millor per a tothom.

En l'àmbit que conec, i llevat d'algun cas particular -que també n'hi ha-, per a les petites empreses, per als treballadors, per als autònoms, per al comerç, per a la petita indústria, etc., la crisi no s'ha acabat, per a la majoria d'ells continua encara ben viva. On per sort ens ha tocat viure, l'estiu i les temporades de vacances, afavorides per una desgraciada conjuntura internacional, molt favorable per al turisme al nostre país, ens ajuden a suportar millor el mal tràngol.

Crec que la causa d'aquest petit repunt d'optimisme és el fet que les persones que no es troben en qualsevol de les situacions extremes que s'han generat, han canviat d'actitud envers el fantasma de la crisi; amb la llarga temporada que porten convivint amb ell, el coneixen una mica millor, li estan perdent la por, i m'atreviria a dir que també li han perdut el respecte; d'un temps ençà, s'atreveixen a plantar-li cara, arriscant-se a portar les despeses al límit, i fins i tot  en època de vacances o festes assenyalades, amb el vistiplau de la banca, tornen a gastar una mica per sobre de les seves possibilitats, tot donant una falsa imatge de recuperació, que pagaran amargament amb interessos els propers mesos.

Malauradament amb el temps, qui més qui menys, s'ha acostumat a conviure amb la crisi; les economies domèstiques forçosament s'han hagut d'adaptar als salaris de misèria, els jubilats ens estem acostumant a la ridícula revaloració de les pensions d'un 0'25% anual, i tots plegats hem assumit estoicament el conjunt de retallades al nostre estat de benestar, etc.

D'un temps ençà, es fa inevitable reflexionar sobre el drama dels immigrants i dels refugiats, que Europa -nosaltres- està contenint a les seves fronteres; se'ns mostren contínuament imatges de persones i  famílies que ho han perdut tot; per a ells, la nostra difícil situació econòmica i els serveis de benestar social que encara gaudim representen bona part dels seus somnis i esperances.

Suposo que això, subconscientment, ajuda les persones a acceptar la realitat, i a sentir-se quasi uns privilegiats, malgrat que també han de conviure amb la incògnita d'un futur tan incert, que fins i tot pot ser pitjor per als fills que per a ells mateixos.

Esperem que vinguin temps millors.