Log in
A+ A A-

Francesc Puigpelat

i el seu assaig històric sobre el nacionalisme espanyol

Estudia el passat si vols pronosticar el futur. Confuci (551 aC - 479 aC)

L'escriptor i periodista Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) ha publicat una vintena de llibres amb guardons importants com el premi Ciutat d'Alzira, premi Carlemany, premi Josep Pla i premi Folch i Torres de literatura juvenil. L'autor acaba de guanyar el premi d'Assaig Irla 2016 per un rigorós estudi històric sobre el nacionalisme espanyol.

L'autor diu que el nacionalisme espanyol és omnipresent, però alhora un gran desconegut. L'obra vol ser un homenatge, i també una ampliació, a l'obra de Joan Fuster que ja va tractar aquest tema limitat, però a l'etapa de la dictadura franquista.

nacionalismeSegons Puigpelat, quan Franco arriba al poder, el nacionalisme espanyol, inventat amb la Constitució de Cadis del 1812,  ja porta rere seu un llarguíssim camí, dividit en dues branques que són les de les dues Espanyes: un nacionalisme espanyol liberal i d'esquerre (el de Modesto Lafuente), perfectament diferenciat del nacionalisme conservador i catòlic (de Marcelino Menéndez y Pelayo), antecedents directes dels actuals nacionalismes de PSOE-Podemos i del PP, respectivament. Malgrat algunes diferències, l'autor remarca que totes dues historiografies coincideixen en un fet fonamental: el caràcter unitari, uniforme, homogeni, monolític i no plural de la nació espanyola (amb una identificació total entre estat i nació), i amb el castellà no com a llengua de Castella sinó d'Espanya (com a "lengua del rey" y "lengua del imperio").

A principis del segle XX Francesc Cambó ja va tenir agres discussions a les Corts per negar la denominació del castellà com a llengua espanyola: "Si fos així, resultaria que el català no és una llengua espanyola", exclamava. Amb una concepció política centralista,  la "unitat" és sempre un valor positiu, gairebé suprem, i està per damunt de la "pluralitat". És aquí on Josep Pla sentenciava pel que fa a Catalunya que no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. Puigpelat assenyala també que el federalisme ha estat impossible a Espanya "per la senzilla raó que els mites històrics fundacionals del nacionalisme espanyol estableixen de forma inequívoca que la nació espanyola és unitària i no composta". No hi ha alternativa. El caos del federalisme buit i purament verbal –en paraules de Josep Pla- de la Primera República de Pi i Margall  (1873-5) va consolidar encara més el nacionalisme espanyol unitarista. El gruix del pensament nacionalista espanyol sempre ha considerat que el federalisme és una cosa ridícula i absurda, que no s'avé en absolut amb el caràcter del país, fins i tot en els sectors més progressistes al nacionalisme espanyol centralitzador i monolític. Entre el desastre de Cuba el 1898 i la República, el nacionalisme espanyol completa la seva doctrina amb figures com José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador i fundador de la Falange Española, en el vessant conservador o nacional catòlic, i José Ortega y Gasset, i fins i tot Manuel Azaña, en el liberal.

L'origen del nacionalisme espanyol és d'arrel romàntica, arrenca amb la Constitució de Cadis del 1812, redactada sota el profund impacte emocional i xenòfob ocasionat per la guerra de la Independència contra les tropes de Napoleó, que va establir un model de nacionalisme espanyol rígidament unitarista i uniformista, establint que Espanya era una nació, i que era unitària i uniforme.

L'autor remarca que la tradició jacobina també va dominar des del principi el moviment socialista i després el comunista i també l'anarquista. El PSOE va considerar  des del primer moment que la classe obrera espanyola era una, unitària i uniforme. Quan va fer oposició a la dictadura de 7 anys de Primo de Rivera, va utilitzar el federalisme superficial i retòric per fer oposició. El federalisme no va passar mai de ser un eslògan , una paraula bonica, mentre ignoraven els federalismes de debò, els dels Estats Units i Suïssa. Però quan es va posar en marxa la Segona República i va tenir possibilitats reals de governar va fer marxa enrere i va renunciar, fins i tot, al dret a l'autodeterminació i a l'opció federal. Cal recordar que l'Estatut de Núria va ser retallat, escapçat, anorreat i reduït a miques pel parlament espanyol l'any 1932 amb intent de cop d'estat del general Sanjurjo pel mig, malgrat que el catalanisme del primer terç del segle no era separatista. Al contrari, era una forma de regeneracionisme espanyol; és a dir, el seu projecte no era la independència de Catalunya, sinó la regeneració d'Espanya des de Catalunya, en clau federal, el mateix objectiu segons l'autor que volia Maragall, o Pujol, o prèviament Companys i Cambó. Però tots els intents efectuats han fracassat.

Puigpelat explica que l'anticatalanisme castellà esdevindria un altre dels trets d'identitat del nacionalisme espanyol. L'autor comenta que el nacionalisme espanyol no ha inventat res del 1936 ençà. Ni tan sols els insults. Hi ha molt poca diferència entre llegir un editorial de l'ABC en relació amb Catalunya de l'any 1914 o un de l'any 2014: tota una lliçó de com la història es repeteix.  Una actitud molt comuna en la política espanyola és la consideració de Catalunya com a enemic exterior, com a terreny abonat a la xenofòbia.      

L'autor reflexiona que la Falange no va tenir a penes ressò popular i va fracassar a les eleccions del febrer del 1936. La República va durar només cinc anys (1931-1936), però  José Antonio va triomfar després de mort quan el general Franco va incorporar les seves doctrines com a part del règim que dirigiria durant 39 anys.

L'autor, al final de l'assaig, fa una analogia amb el present i afirma que Podemos, com a partit d'esquerra progressista espanyol, beu dels mateixos mites històrics i la mateixa mentalitat que el PSOE. El suport al dret a decidir de Catalunya és  en aquest partit una proclama buida i purament retòrica i la seva credibilitat, nul·la.

Puigpelat afirma que el nacionalisme espanyol no és cap tigre de paper ni és cap broma ni està vinculat amb un règim o un govern concrets, sinó que es tracta d'una mentalitat que amara tota la societat espanyola, que és transversal i està profundament arrelada. Ha estat el nacionalisme espanyol el que, literalment, ha fet tot el possible per expulsar Catalunya d'Espanya.

L'autor acaba una sàvia reflexió de Spinoza (1632-1677): "Si no vols repetir el passat, estudia'l."

Referències bibliogràfiques

  • PUIGPELAT, Francesc. Breu Història del Nacionalisme espanyol. De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N, Angle Editorial, Barcelona, 2016.
  • PUIGPELAT, Francesc: "Si l'independentisme fracassa, Catalunya es valencianitzarà", a El Món: http://elmon.cat/noticia/174593/francesc-puigpelat-si-lindependentisme-fracassa-catalunya-es-valencianitzara
  • MARÍN, Enric. Les paradoxes dels nacionalismes espanyol i català. Pròleg. Breu Història del Nacionalisme espanyol. De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N,  Angle Editorial, Barcelona, 2016.