Revista Emporion
  Marta Rigau (dibuix Joan Fuster).

Marta Rigau i Poch, l’artista de la tenora

Marta Rigau i Poch figura a la llista de catorze noms de dones singulars que podrien optar a figurar en el nomenclàtor de carrers de Torroella, segons un esborrany de proposta a l’Ajuntament que ens va deixar Joan Radressa. Si bé no es pot dir que aquesta virtuosa de la tenora hagi estat oblidada o ignorada pels torroellencs, com es veurà pels escrits que citaré, tampoc no es pot afirmar que sigui gaire coneguda, potser perquè no sempre s’ha posat prou en relleu la seva figura. El mateix Joan Radressa, al seu completíssim article “Aportacions al coneixement de la música a Torroella (1700-1850)”, al Llibre de la Festa Major de l’any 2006 (pàg. 26 i 27), cita Joan Rigau, Barretó, el seu fill Pere Rigau i Poch, i un germà d’aquest, Rogeli Rigau i Poch, però no esmenta la seva germana Marta. Tanmateix, cal dir i reconèixer que, dos anys més tard, li va dedicar molta atenció a l’article “Notes entorn dels inicis de la cobla Els Montgrins” (Llibre de la Festa Major, 2008, pàg. 98 i 99).

Segons Radressa, tot fa pensar que seria pels volts de 1884 quan es van produir les conegudes desavinences de Pere Rigau amb el seu pare, arran de les quals, amb Enric Vallespí i altres músics de vàlua, va crear Els Montgrins, mentre que a l’antiga formació hi van restar els músics menys competents. Aleshores, en un moment de franca davallada de la seva cobla, Joan Rigau va tenir l’encert d’incorporar-hi Marta com a primer tenora. “L’èxit va ser esclatant: amb la tenora als llavis aquella noia emplenava les places com qui res. Però aquells moments d’esplendor duraren poc, puix el dia que es va casar, la Marta deixà la cobla per sempre més”. Radressa diu que tots aquests fets li van ser confirmats per Sebastià Tauler, net de Marta Rigau, la qual, segons consta a l’Arxiu Parroquial, es casà el 18 d’abril de 1885, als 20 anys d’edat, amb Sebastià Tauler i Padrer, de Pals. Com diu Radressa, Marta Rigau fou avançada al seu temps; hagué de transcórrer un segle fins que una altra dona interpretés música a les files d’una cobla.

Joan Radressa cita, entre altres fonts, un article d’Enric Vilà publicat al Llibre de la Festa Major de 1989, “La saga musical Rigau-Tauler de finals del segle passat fins a l’actualitat”, dedicat als personatges que he esmentat, Joan Rigau, Barretó, fiscorn, capdavanter d’Els Barretons; Pere Rigau i Poch, flabiolaire genial, considerat un dels millors de tota la història de la sardana, fundador d’Els Montgrins; Roger Rigau i Poch, violoncel·lista; i Marta Rigau i Poch, l’artista de la tenora.

Marta Rigau i Poch.

Enric Vilà diu que Marta, ja de molt petita, sentí gran afició per la música, que es pot dir que la nina dels seus jocs va ser la tenora, “instrument que quan arribà a tenir divuit anys dominava a la perfecció i amb el qual improvisava les més dolces melodies”. El seu pare no ho desaprofità, calia atendre les preferències del públic entre les cobles, que tan aviat es decantaven per La Lira com per la d’en Barretó, i trobà un mitjà infal·lible per triomfar, posar de primer tenora la seva filla Marta. Diu Vilà que l’èxit va ser ràpid i espectacular, “tant per la novetat, com per la comprovació de les facultats meravelloses de la noia de l’avi Barretó. D’arreu de l’Empordà plovien demandes de lloguer i es pot dir que, després de les primeres audicions, aquesta cobla ja s’havia convertit en la formació de més renom de tot l’Empordà”. Però, com he dit abans, aquell triomf clamorós va durar poc, ja que Marta es va casar amb el seu promès, Sebastià Tauler. “La gran artista de la tenora, en convertir-se en una molt digna i exemplar mare de família, no tornà a lluir les seves facultats musicals sinó en comptades ocasions i encara, això sí, dintre la intimitat familiar”.

Eduard Font va tornar a explicar la història de Marta Rigau en un article al Llibre de la Festa Major de l’any 2017, “Els Montgrins 1884-2017… i segueix”. Font explica que Pere Rigau va entrar a formar part de la cobla del seu pare com a flabiolaire i que s’anà formant musicalment fins al punt de demostrar una gran capacitat per dirigir-la, però no trigaren a aparèixer diferències i discussions amb el seu pare, perquè volia fer arribar la formació al més alt nivell de qualitat musical, fins que va decidir separar-se’n i formar-ne una de nova. Aleshores, a Joan Rigau, home emprenedor i de geni fort, se li va acudir de posar la seva filla a la cobla per tocar la tenora, cosa que no s’havia vist mai i que va ser tot un èxit. Font va recollir bona part d’aquesta informació en converses mantingudes amb Núria Tauler, neta de Marta, i posa l’accent en la data de casament d’aquesta, l’abril de 1885, que confirmaria que Els Montgrins es van fundar l’any 1884.

Com es pot observar, els articles de Joan Radressa i d’Eduard Font presenten una lleugera variant en relació amb la versió d’Enric Vilà. Segons aquest, allò que va decidir Joan Rigau, Barretó a posar la seva filla a la cobla de primer tenora va ser la competència amb La Lira; segons Joan Radressa i Eduard Font, van ser les desavinences de Joan Rigau amb el seu fill les que el van impulsar a fer-ho. Fos com fos, el cas de Marta Rigau és ben insòlit i, com posaven en relleu els articles citats, si ara no causa estranyesa que una noia formi part d’una cobla com a instrumentista, ella els va portar un segle d’avantatge.

Arxiu Municipal de Girona/ Centre de Recerca i Difusió de la Imatge. Foto de Carles Batlle.