Què vol dir “augmentar el nivell de vida”? –reflexions-

Què vol dir “augmentar el nivell de vida” en un país ric? – pregunto.El creixement econòmic s’ha convertit, sembla que per sempre, en l’objectiu polític de tots els governs dels països rics. La crisi actual no ha fet pas canviar d’idea, ans al contrari. I no obstant això, aquesta meta avui dia ja es fa indesitjable perquè, igual que una criatura que menja massa, l’afany per augmentar el PIB ha creat en els països desenvolupats una obesitat malsana, una ànsia irrefrenable de consumir béns, la majoria de vegades innecessaris. N’hem parlat altres cops. Però té molts més defectes. És insostenible perquè destrueix el capital natural, els recursos, l’aigua, el bosc, la platja, el paisatge. És ineficaç perquè arriba un moment que ja s’ha exhaurit la possibilitat de millora del benestar. És insolidari perquè els països rics marquen les regles del joc, buiden de persones i de recursos els països pobres, els exporten residus incòmodes, posen traves a l’emergència de la seva economia. I, a més, amenacen el benestar de les generacions futures.Aleshores, hi ha alternativa? Sabem bé que un món que volgués deixar de ser insostenible i insolidari hauria de renunciar al creixement econòmic. El 28 de març, La Vanguardia dedicava dues pàgines a comentar el congrés mundial del decreixement que se celebrava aquells dies a Barcelona. Els congressistes intentaven fonamentalment fer entendre que l’augment del PIB ja no és una meta legítima, que cal repartir millor l’augment de productivitat que han permès les millores tecnològiques, reduir la jornada laboral, consumir menys, conservar la riquesa natural, tornar a una vida basada en la simplicitat. Un nou model que seria sostenible perquè no s’arribarien a exhaurir els recursos no renovables. Seria saludable perquè s’evitaria l’excés de treball, es recobraria el gust pels dons i plaers gratuïts. Seria solidari perquè s’orientarien els estalvis cap al desenvolupament dels països emergents, i s’evitaria l’atractiu per a la immigració.

Un canvi d’aquesta transcendència trobarà resistències i reticències, dificultats teòriques de les doctrines i professions econòmiques, dificultat d’acomodació de l’imaginari col·lectiu, l’alienació habitual consumista deguda a la publicitat, la sensació d’insolidaritat de l’anticonsumisme. I sobretot la por que origina l’atur creixent i la incertesa de creació de lloc de treball estable. Caldria adoptar la necessària actitud mental, mantenir la serenitat i la lucidesa d’anàlisi, atrevir-se a revisar les idees o mites dominants sobre el mercat de treball.

Que vol dir...He de dir que he trobat persones disposades a defensar aquest nou model amb unes solucions que, a mi, francament, em produeixen una gran perplexitat. Solucions que requeririen un paper cada cop més gran per al sector públic. Segons aquests punts de vista, l’Estat ha d’assegurar una renda mínima vital a tothom i la Hisenda pública ha de recaptar recursos per poder fer aquesta distribució. A mi les solucions basades en l’anarquia del mercat sense regulació m’horroritzen. Hem vist néixer diners falsos que han enfonsat nacions i tot. Però atorgar més facultats als poders públics perquè recaptin molt més i distribueixin molt més, també m’horroritza. Quant més poder, més abús de poder.

Sóc pessimista? No. Ens calen utopies. Dia rere dia anirem trobant el camí, de moment cal mentalitzar tothom que seguir com fins ara és absurd, insostenible, ineficaç, insolidari i tot això. Què vol dir “augmentar el nivell de vida” en un país ric? Consumir més o viure millor?