Revista Emporion

Carta a Dolors Bassa

Estimada Dolors,

Diumenge al matí a la cuina de casa. Temperatura molt suau, les fulles parlen de tardor mentre el sol persisteix en la seva escalfor, record de l’estiu que anem deixant enrere.

Diumenge al matí d’una de les setmanes més intenses que recordo, encetada dilluns amb el cop de puny de la sentència del Suprem: 99 anys i mig de presó a repartir en aquesta cruel loteria que te n‘adjudica dotze privada de llibertat. El mig any que falta per arribar al segle ens l’estalvien, com aquells estúpids cartells de rebaixes a 9,99. Ràbia, desconcert, desànim davant la confirmació del que molts intuíem però encara ens semblava evitable.

Un segle de condemna per escoltar la veu del poble que us ha escollit democràticament, per posar urnes, per votar. Ràbia, desconcert, desànim. Vaig a Albons a donar sang al final del dia, entossudit a intentar dotar-lo d’una aparença de normalitat. Ens concentrem a La Tallada, cantem Els segadors amb posat trist però amb veu ferma. Tornem a casa a temps pel TN ple de les protestes de milers de persones que impulsades pel Tsunami Democràtic han fet via a l’aeroport per mostrar la seva indignació. Un ull a Telegram, l’altre a la tele: imatges insòlites. Les forces policials carreguen contra els concentrats. Caos absolut.

Dimarts molt d’hora, encara és fosc. T2, esperant un vol per feina a Sevilla. Molta gent dormint pels racons. Calma aparent. Al meu costat una noia molt jove, italiana, prepara un biberó pel seu infant que em somriu des del cotxet. El nen xuma i juga fins que li cau a terra el recipient. És de vidre i queda esmicolat amb alguns trossos prou grans encara. Impossible refer-lo, no hi ha cola que el retorni a la seva forma original. Penso en la nostra relació amb Espanya: després de l’1 d’Octubre del 17, quelcom invisible també va trencar-se. Tot el que ha vingut després ha convertit la reparació en impossible.

Torno del sud la mateixa nit, Barcelona en flames per les protestes dels concentrats contra la sentència. La revolució dels somriures transmuta, per la resposta molt visible d’una minoria, en un llop rabiós que ensenya les dents. Càrregues, barricades, corredisses, detencions. La policia no estalvia res: camp de batalla urbana. I així cada nit des de llavors, arreu de Catalunya. Nombroses crides a la no-violència junt amb un diàleg fins ara inexistent, les úniques vies possibles per avançar.

Dimecres, jornada d’inici de les marxes per la llibertat. Cinc columnes travessen Catalunya, 100 quilòmetres durant tres dies caminant fins a Barcelona, on arriben divendres, jornada de vaga general. Més de mig milió de participants en la concentració final a la capital, molta gent es queda sense poder arribar per les dificultats de mobilitat. Orgull de país pel que acabem de viure, reforç positiu de la nostra autoestima com a poble, després d’una darrera Diada impregnada de desànim. Som aquí, tossudament alçats, per si algú en tenia cap dubte. Persistim i no ens aturarem davant la injustícia.

I, entremig: hem rigut, hem desitjat per molts anys, hem dit “t’estimo”, hem pres cafè, ens hem emocionat amb la pedra dura transformada en bellesa per Rodin i Maillol, hem somniat en un futur millor i més lliure tot mirant un capvespre empordanès ple de tons rosats. Hem plorat – com gairebé sempre- mirant una pel·lícula, hem treballat, hem llegit llibres i els hem recomanat, hem anat a teatre i a concerts a l’Espai Ter, hem mirat el mar jugant amb la tramuntana.

Hem viscut.

I tot això, Dolors, per a tu. Perquè t’ho mereixes i perquè no t’oblidem.

Amb afecte sincer,

Joan

Joan Lorenzo Quintana, 20 d’octubre de 2019