Introducció.

Tots hem vist algun dia aquestes criatures silvestres de dues potes, dues ales, una cua i que acostumen a passejar-se fent saltirons.

En aquest món tan artificial en què vivim, els ocells, moixons, o “dinosaures actuals” -segons alguns científics-, sovint ens passen desapercebuts. 

Aquí va el meu petit homenatge, fent-los protagonistes d’aquestes reflexions que, tal vegada us evocaran alguna vivència pròpia, doncs són essers meravellosos amb qui compartim el planeta. 

La primavera.

Avui he trobat un estol de cardines a la feixa del blat. Que maques que són les cardines! 

Crec que és l’ocell que més m’agrada. Potser serà perquè una d’aquestes petites aus ens va acompanyar als meus pares, àvia i germans, en els nostre viatge d’emigració. 

Vam estar pendents durant tot el camí que tingués prou aigua i que la calor no l’afectés. Era un més d’agost calorós i en aquells trens no hi havia aire condicionat. 

El viatge va ser molt llarg. Després, en aquell nou i estrany món, va ser una mica com el meu germà petit que no vaig tenir mai.

També, a la feixa del blat, he descobert una clapa de violetes silvestres. Espero que continuïn ben camuflades i que ningú que les trobi se li acudeixi arrabassar-les. 

Que bonica és la natura! Ja se sent arreu la primavera!

Moral

Avui m’ha cridat l’atenció una cadernera cantant des d’una branca del til·ler. 

M’he quedat immòbil mirant-la atentament. Aviat ha vingut un pardal. S’ha plantat al davant, s’han mirat i el pardal ha fet com si perseguís a la cadernera. La cadernera ha marxat i el pardal al darrera. 

-No m’agraden els pardals! He pensat. 

I he pensat que per aquesta generalització podria començar el racisme. En el meu discurs moral el racisme no és bo. Alguna cosa no ha funcionat. 

Rebobino. 

-No m’agrada el que ha fet aquell pardal. Ara sí que el meu discurs moral em dona el vist i plau. 

(Diuen que cada vegada hi ha menys pardals). 

Pit-roig

Quan ja estava plegant de “fer paret” ha arribar un pit-roig  i s’ha quedat mirant-me a poca distància, a d’alt d’una branca.  

Era aquella hora en què acostumen “a passar coses”: el sol es pon, els cels es dibuixen espectaculars, la llum té una intensitat especial, els colors destaquen nets i lluents, etc. 

Amb el pit-roig he estat conversant una bona estona, tot i que ell no deia res i jo tampoc, però ens miràvem i pensàvem coses transcendents en el nostre món interior. -No sé si el pit-roig té món interior-

És un ocell molt confiat i en cap moment s’ha mostrat espantat. M’ha fet una bonica exposició dels seus perfils i unes quantes salutacions amb aquell gest d’ajupir el cap i donar un cop de cua a l’aire.

Em fa gràcia com li destaca l’ull tan rodonet i gran en comparació del seu cap, i tot ell il·luminat per la llum del sol ponent. S’estava exhibint davant meu com una estrella a l’escenari. 

Quan li ha semblat, ha saltat cap a la tanca metàl·lica amb una punteria excepcional, i s’ha col·locat directament en un dels quadradets que és just de la seva mida. Després a terra, allà on jo he estat treballant, i després a l’altre costat de la tanca, tot completant un semicercle al meu voltant.

Aquest pit-roig m’ha transmès pau interior.