650 anys de l’Atles Català

La curiositat és l’origen de moltes grans obres. L’Atles Català n’és un exemple clar. Abraham Cresques, un jueu mallorquí del segle XIV, devia ser un home així. Potser no era un aventurer de mar grossa ni un diplomàtic de palau, però tenia una cosa igualment poderosa: ganes d’entendre i d’explicar.

Enguany fa 650 anys que Cresques va dibuixar l’Atles Català. En aquells temps, que en diem medievals, Mallorca era un indret més viu i cosmopolita del que solem imaginar. El port era un formigueig: mercaders de Gènova, mariners catalans, navegants de Tunis, jueus vinguts de ciutats llunyanes, corsaris que sabien moltes coses… i, sobretot, informacions. Informacions de tota mena.

En aquest ambient, Cresques va crear el seu mapa. No era un document qualsevol: molts estudiosos diuen que fou un encàrrec de la Corona Catalanoaragonesa per regalar-lo al rei de França. I com que Pere el Cerimoniós tenia un sentit gairebé teatral del poder, volia una peça que fes quedar la Corona com un far cultural i comercial. L’Atles no servia per navegar; servia per impressionar. Era, podríem dir, la diplomàcia estesa sobre una taula.

L’obra és una meravella: sis fulls de vitel·la d’uns 65 × 50 cm, muntats sobre fusta. Quan s’obre del tot, fa un panorama d’uns tres metres: una mena de cinema medieval on es barregen continents, caravanes, rius, ciutats, línies de rumb, reis i monstres. I cal recordar una cosa essencial per entendre’l: l’Atles no es penjava a la paret, sinó que es llegia damunt d’una taula, voltant-lo. Era un objecte pensat perquè el rei i els seus convidats s’hi acostessin pels costats, l’observessin des de diversos angles i en seguissin els detalls com qui fa un petit viatge amb els dits.

Aquesta manera d’usar-lo explica un detall que sovint desconcerta el lector modern: moltes inscripcions són girades. No és un error ni una excentricitat; és un recordatori que el mapa havia de ser llegit per persones situades als quatre costats. Cresques, que sabia què volia el seu mecenes, disposa el text perquè cadascú, allà on es trobés, pogués entendre la part del món que tenia al davant. Una cartografia no per penjar, sinó per compartir. Una peça viva, literalment envoltable.

Cal imaginar els Cresques —Abraham i el seu fill Jafudà— treballant al taller del call de Palma, en un entorn on hi arribaven relats de navegants tornats de Xipre, mercaders que havien travessat deserts i comunitats jueves amb correspondència vinguda de Bagdad, Damasc o el Caire. Aquell taller funcionava com una petita redacció geogràfica, amb una ambició enorme: fer entenedor el món.

Un detall que diu molt del moment cultural és que l’Atles està escrit en català. En una Europa on l’erudició es feia en llatí, Cresques opta per la llengua del mercat, de les drassanes, dels consolats. Escriure ciència en català al segle XIV no era només un gest natural: era una prova de vitalitat cultural.

Un dels punts fascinants de l’Atles és la gran rosa dels vents situada a l’Atlàntic. D’ella en parteixen desenes de línies rectes —els rumbs— que uneixen ports i direccions. És un món sense coordenades modernes, però ple de pràctica marinera. A la punta nord, una flor daurada marca la tramuntana. És, segons els especialistes, una de les primeres representacions completes dels trenta-dos rumbs, i va servir de model per a generacions de cartògrafs.

En aquest mateix sector atlàntic hi ha una petita escena que sembla discreta, però que és d’una força simbòlica extraordinària. Hi apareix la nau de Jaume Ferrer de Blanes, navegant que el 1346 sortí a la recerca del llegendari «riu de l’Or». Cresques en deixa constància amb una inscripció preciosa en català antic:

«Partich l’uxer d’en Jacme Ferrer per anar al Riu de l’Or al jorn de sen Lorens, qui és a ·X· de agost, e fo de l’any ·M·CCC·XLVI.»

Un uxer era una embarcació lleugera, de riu o de costa. Ferrer no tornà mai més, i la seva aventura quedà en la memòria com un acte d’audàcia i d’una set de coneixement admirable. Cresques, sabedor de la gesta, la fixa just al límit del món conegut: allà on la tinta s’acaba i comença el misteri.

La part inicial de l’Atles no mostra terres sinó cel. Cresques dibuixa la cosmografia medieval amb una precisió que sorprèn: cercles concèntrics amb el Sol, la Lluna, els planetes, el zodíac; taules lunars per calcular les marees; calendaris per establir la Pasqua. Per entendre el món, primer cal entendre el cel, i Cresques ho tenia clar. Ara bé, al costat d’aquest rigor hi apareixen monstres marins, criatures fabuloses… La ciència i el mite no vivien separats: eren dues maneres complementàries d’entendre la realitat.

Una figura que destaca per damunt les altres és la de Mansa Musa, rei del Mali, probablement l’home més ric del seu temps. Cresques el representa assegut en un tron d’or, amb corona, ceptre i una gran palleta d’or a la mà dreta. Al costat, un comerciant amb túnica verda i turbant blanc cavalca un dromedari enmig del Sàhara. L’inscripció diu:

«Aquest senyor negre és anomenat Mussa Melli, senyor dels negres de Gineva. Aquest rei és el més ric i noble senyor de tota aquesta regió per la gran quantitat d’or que se’n recull a la seva terra.»

Mansa Musa havia fet un viatge a la Meca tan sumptuós que, segons les cròniques, va desestabilitzar el preu de l’or al Caire durant anys. Cresques, des de Mallorca, devia sentir aquests relats de boca de mercaders i navegants, i els transforma en imatge.

Entre les escenes més curioses de l’Atles Català hi ha la representació dels tres Reis d’Orient, perfectament incorporats a la geografia com si formessin part natural del món conegut. A la regió identificada com Tàrsia, Cresques hi dibuixa tres figures coronades, damunt cavalls decorats, vestides amb robes de colors vius i portant a les mans els seus dons: or, encens i mirra.

A sobre, una inscripció explica:

«Aquesta província és apel·lada Tàrsia, de la qual partiren los iij. reys fort savis, e cuygueren en Betlem ab llurs dons, e adoraren Ihuxp, e són sepultats en la ciutat de Colònia, a dues jornades de Bruges.»

Aquesta escena és una mostra clara de com la cartografia medieval barrejaven geografia i religió sense complexos: els Reis Mags són al mapa no pas com un detall devot, sinó com a part del relat del món tal com era entès al segle XIV.

El mapa inclou també pescadors de perles, sirenes, ictiòfags, i tota mena de figures que barregen relat i observació. Cresques no ridiculitza: explica. Intenta donar forma a un món que, aleshores, era ple de buits.

A l’extrem oriental del mapa hi col·loca Gog i Magog. Segons la tradició cristiana, Alexandre el Gran hauria tancat aquests pobles rere unes muntanyes fins al dia del Judici. La representació de Cresques, però, és sorprenent: un exèrcit disciplinat, un rei sota un dosser blau, i unes muntanyes d’un contorn ondulat que recorda més un riu que no pas una serralada. Alguns hi veuen una referència al riu Sambatyon de la tradició jueva, que assenyalaria els límits simbòlics de les tribus perdudes d’Israel.

Aquesta ambigüitat —cristiana i jueva alhora— és reveladora. Cresques era jueu, vivia temps difícils i només pocs anys després de la seva mort els avalots de 1391 arrasaren el call de Mallorca. L’Atles, vist així, és també un refugi: un lloc on el coneixement, la curiositat i el respecte mutu encara eren possibles.

La influència dels Cresques es va estendre més enllà. Documents posteriors citen un «Mestre Jacome» a Portugal, mestre de cartògrafs al servei d’Enric el Navegant. La identificació amb Jafudà Cresques és discutida, però significativa: el saber mallorquí va jugar un paper en l’entrada d’Europa a l’Atlàntic.

Escultura de Jafudà Cresques a Palma, obra de Maria Isabel Ballester, prop del carrer de la Sapiència on hi havia el taller familiar.

Sis segles després, l’Atles Català continua essent una obra d’una bellesa i d’una humanitat excepcionals. No és només un mapa: és la prova que, quan la gent escolta, barreja llengües, comparteix històries i mira el món amb respecte, poden sortir-ne obres úniques.

Mirar-lo avui, encara que sigui a través d’una pantalla, és un exercici de curiositat. I potser de gratitud.

Actes del 650è aniversari

Ara, en el marc del 650è aniversari de l’Atles Català, el Museu d’Història de Barcelona i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ens conviden a redescobrir aquesta obra emblemàtica amb una mirada renovada. Va ser en aquest context que el Museu d’Història de Barcelona i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya van organitzar un seminari titulat “L’Atles Català i la dinastia de Barcelona. El context cultural d’una obra mítica en el seu 650è aniversari”, que es va dur a terme els dies 29 i 30 d’octubre a la plaça del Rei. Allà es van reunir especialistes d’arreu d’Europa per aprofundir en el valor patrimonial i històric d’un dels grans mapes medievals catalans.

Durant dues jornades, es van programar conferències, debats i xerrades que van abordar temes com la gènesi del mite cultural, la vinculació amb viatgers com Marco Polo, els interessos culturals dels sobirans de la Casa de Barcelona, i el diàleg entre astronomia i cartografia, fins a l’estudi artístic de la il·luminació i la pintura del pergamí. Aquestes activitats van permetre veure amb detall l’Atles Català, deixar que aquest ens parlés i constatar que algunes obres no només resisteixen el pas del temps, sinó que, revisades i celebrades, esdevenen més vives que mai.