Quan parlem dels artistes que han passat per Torroella, no deixem mai de citar els grans Francesc Gimeno o Joaquim Mir, avui tan valorats per tothom i a tot el món, els quals varen trobar als nostres paisatges intensa font d’inspiració. Però Torroella també ha tingut artistes plàstics, fills de la vila, de valor considerable. El gran paisatgista José Maria Mascort, el malaguanyat escultor Josep Mundet, el polifacètic mestre senyor Freixas, el fi dibuixant Francesc Soler, l’admirable arquitecte Joan Baca, el seu oncle Joan Pericot, creador de tot un estil d’urbanisme, l’enèrgic surrealista Guillem Rocas, l’inquiet cercador en tots els estils Joan Fuster, … No m’és possible dedicar a cadascun d’ells l’espai que es mereixen, ni puc passar ara revista a tantes i tantes meves vivències, que són les de molts de la meva edat, sobre aquests formidables artistes torroellencs.
Em limitaré al que tots els crítics han considerat el més gran, José Maria Mascort.
Acabada la guerra, dedicar-se a les arts plàstiques, o a qualsevol mena d’art, era un caprici que la gent tenia molt clar que no portava enlloc. Deixant de banda els músics, que sempre feien un altre ofici (sabater, botiguer), era creença de tothom que els artistes o es morien de gana o d’avorriment. Tret dels de bona família, és clar. I José Maria Mascort, de can Mascort de plaça, era de bona família.
Va nèixer accidentalment a Barcelona, però va viure sempre a Torroella. De jove va poder aprendre dels millors mestres a Barcelona i a Madrid, Fèlix Mestres, Joaquin Sorolla, els clàssics del Prado. Cap al 1915 començà un pelegrinatge pictòric habitual en els pintors del moment, Mallorca, Olot, els Pirineus, Montserrat, però s’inclinà decididament pels paisatges de la nostra plana i de la nostra costa. Entre 1920 i 1930 evolucionà cap a una factura impressionista feta de pinzellades soltes i fermes, de jocs de colors vius i esclatants. Pels volts de 1922 anà a Mallorca, i és possible que allà hi conegués Joaquim Mir, que més endavant vindria a pintar també a Torroella. Anava a Barcelona i a Madrid, i hi exposava, però tornava, perquè eren la vila i els paisatges de l’entorn els seus al·licients encisadors. Va morir el maig de 1947, quan només tenia cinquanta-set anys.
Per aquells anys quaranta, que jo era petit, Mascort pintava pels carrers mateixos i per les afores uns quadres que ens impressionaven i ens enamoraven: la nostra plaça, els nostres arbres, els nostres terrenys argilosos, la nostra mar, les ones a les roques, aquells núvols grisos. El color precís, el traç segur. Els vailets ens hi embadalíem.
Em ve ara a la memòria, sembla que el veig, un diumenge d’estiu al matí, amb el cavallet plantat enmig del passeig de l’Església. Ja tenia el quadre molt avançat. Al fons, la paret grisa de pedra picada i la portalada del temple, la cantonada de cal comte, i més ençà un tros de passeig. Començava de pintar la gent sortint de missa. Se li va acostar el senyor Cisó Creixell, gras, les galtes enceses, una bona panxa prominent, vestit marró.
-Per què no em pinta, José Maria?
I l’artista que barreja un parell de colors, fa una pinzellada, i –tefot!- ja tenim enmig de la tela el senyor Creixell fet i pastat!
Més endavant he vist molts dels seus quadres, però com aquell…mai més.
