El 25 d’agost vàrem celebrar la Festa de Sant Genís, patró de Torroella de Montgrí.
Aquesta afirmació mereix algunes anotacions. I jo mateix em pregunto i ho faig extensiu a tots els lectors d’emporion, què suggereix la paraula patró? La resposta sembla quasi evident: patró vol dir protector, defensor contra les adversitats i els entrebancs que sovintegen. Els goigs que cantem han afavorit aquesta interpretació, tot repetint, després de cada estrofa, “protegiu la nostra vila, excels màrtir sant Genís”.
Segurament que la rutina ens ha fet oblidar que aquests cants èpics que exalcen les proeses llegendàries i els avatars mítics del sants van néixer i es van difondre en una època en què la devoció suplia la investigació i el compromís terapèutic, i en què la ciència era incapaç de constatar que la terra era rodona i girava al voltant del sol. Era una època en què la religió constituïa un refugi per a la ignorància i la resignació. Déu i els sants havien de solucionar els sotsobres que els homes mateixos provocaven i davant del quals es reconeixen incapaços de lluitar. Les desgràcies i les malalties eren el resultat d’un repartiment aleatori, arbitrari i sovint injust per part de Déu, que apareixia insensible a la innocència de moltes víctimes. Per això calia reclamar, fins i tot amb certa impertinència, la protecció dels sants amb novenes, prometences i penitències per fer valer la seva intercessió a l’hora de desviar aquests mals, d’estalviar-se aquests patiments com més millor. Com si haguéssim de canviar l’actitud d’un Déu que feia el sord a les nostres sol·licituds.
Ens hem oblidat de tot això i encara perduren, en la nostra devoció als sants, moltes d’aquestes perspectives esbiaixades. Si volem redreçar el perfil raonable del patronatge, hem d’acudir a una paràbola més suggerent i també ben propera: els patrons són aquells primers dibuixos que els sastres i les modistes fan servir per tallar amb precisió les peces d’un vestit.
Les vides dels sants patrons són aquests primers dibuixos que hem de posar sobre les nostres vides per anar-les modelant i tallant, seguint les fites que ells han marcat com a segures, per assolir una vida serena, joiosa i plena, acoblada al projecte que Déu ha dissenyat per a tots els homes i dones, fent-los partícips de la seva bondat i del seu amor.
Des d’aquesta perspectiva convé entendre i viure la devoció als sants, especialment als sants patrons, no com un escut protector contra allò que habitualment qualifiquem com a mals o desgràcies, sinó com un reforçant garantit per afrontar-los amb el cap ben alt, per interpretar-los com una deficiència corregible de la nostra fragilitat i com un repte per treure forces de flaquesa i lluitar incansablement contra les seves arrels més profundes, que són la nostra ambició desfermada i el nostre afany d’acumular satisfaccions, encara que sigui sostraient-les als altres. Es tracta de capgirar el barem per mesurar la bondat dels esdeveniments. Recordem aquell pensament del Llibre de la saviesa: “Als ulls dels insensats semblava que morissin; la seva partença era tinguda per un mal; el seu traspàs, aparentment, era un desastre. Però ells han trobat la pau”.
De sant Genís d’Arlés en tenim moltes referències i poques dades històriques fefaents. Genís significa “engendrat a una nova vida mística”, era escriba, estenògraf, notari…
Sabem que va preferir plantar cara al tribunal que condemnava els cristians que continuar essent còmplice, encara que passiu, d’aquella barbàrie. Va preferir compartir la sort de les víctimes i convertir la mort en martiri, en testimoni de solidaritat, llavor de nova rebel·lia contra la injustícia i el patiment dels febles, dels que tenen fam i set de ser justos i són perseguits precisament per aquesta causa. Com li podem demanar que ens alliberi de malalties i desgràcies?
El patronatge de sant Genís ha de consistir a acceptar la seva interpretació del que significa una bona vida i viure-la de tal manera que l’anem conquerint per a nosaltres i per als que tenim al voltant. Cantem els goigs de sant Genís amb tot l’entusiasme de què siguem capaços, però, mentre cantem la tornada, encara que sigui en veu baixa, anem dient: “Protegiu la nostra vila del progrés egoista i insoldidari, dels enfrontaments caïnites, de l’afany de ser els primers esclafant els altres, d’anar farts mentre hi hagi qui passa gana…” Que sigui el patró segons el qual anem tallant les peces de la nostra vida per fer-nos el mateix vestit que a ell l’ha fet màrtir gloriós.
