El dia és trist, la pluja no ha deixat de caure. Els inacabables revolts entre l’Alhucemas costanera i Targuist, a les serralades del Rif marroquí, fan etern el viatge a la població on el meu pare va fer el servei militar durant més de dos anys, entre 1940 i 1942, després d’haver estat al front de guerra. Tenia una necessitat vital de viatjar fins a Targuist abans de morir. Les meves meques particulars són especials i sovint em porten a recordar els meus morts.
Aleshores, el meu pare festejava amb la meva mare i guardo tota la correspondència. Són un piló de cartes que destil·len sofriment en ignorar quan acabaria aquella obligada veritable condemna. Vaig sentir dir-li que s’ho havia passat pitjor al servei militar que a la guerra. Llegint les cartes es veu clar que el motiu del patiment era moral. Va viure l’absurd i de molt jove li va tocar experimentar el fracàs personal i el fracàs col·lectiu.
He portat les poques fotografies que es va fer a la ciutat de Targuist i ara, després de setanta anys, me n’he fet en el mateix lloc, amb el mateix fons. Tinc una edat que podria ser gairebé l’avi d’aquell jove vestit de militar. M’he endut algunes de les cartes que detallen aspectes de la ciutat. Preguntant, preguntant, aconsegueixo trobar el cafè España, el lloc on jugava partides de dòmino i de cartes. L’edifici exterior és idèntic al dels anys quaranta del segle passat.
Què he guanyat fent aquest llarg trajecte? Segons com es mira, res de res. Jo sé, però, que el meu pare, aquesta persona que fou i ara ja no és, amb virtuts i defectes, amb encerts i errors, ha viatjat amb mi i ens ha donat la mà. He reviscut i honorat la seva memòria, les seves esperances convertides ara en cendra, els seus somnis que ja són fum i la seva vitalitat esdevinguda quietud eterna. El meu pare viu amb mi quan tantes nits es fa present en els meus somnis reals, ni tràgics, ni còmics. Gairebé sempre a la botiga del carrer d’Ullà. En despertar, veig clar que poca cosa val la pena, que els profunds plors sempre superen les rialles. Que la vida segueix sent un misteri, però també tinc dret a preguntar-me el perquè va haver de viure una experiència tan negativa. El fet que uns malvats condemnessin el meu pare a viure a Targuist en condicions inhumanes els millors anys de la joventut em produeix una profunda amargura. Palpo la limitació humana.
Només crec en els ulls de les persones i la força de la vida. Escric aquestes ratlles des del ferri que em porta de Nador a Almeria. Per la finestra contemplo una posta de sol més enllà del mar. Sóc feliç del moment i faig volar la memòria fins a trobar Raimon:
“I amb les últimes ratlles del dibuix
miraré el mar, escoltaré els meus morts,
ombres estimades que en mi habiten.
Negaré decepcions, continuaré esperances.”
