El passat 28 de març em vaig sumar a una manifestació davant la seu principal del Banco de Santander a la ciutat de Múrcia. Els assistents ens solidaritzàvem amb José Luis Burgos, una persona que ha dedicat els darrers mesos a defensar els seus drets i dignitat davant la usura i la tirania del Banco de Santander. Ell, com altres milers de persones, ha quedat endeutat per tota la vida perquè no ha pogut fer front a la liquidació de la seva hipoteca (en perdre la feina per culpa d’un mercat laboral per les brutes maniobres de la mateixa banca). La banca, en altre temps, valorava els habitatges pels núvols i ara els menysvalora. D’aquesta manera injusta, no n’hi ha prou de lliurar el bé hipotecat com sempre ha estat. Els afectats es converteixen en una nova classe d’esclaus del segle XXI.
José Luis Burgos, que ha protagonitzat llargues manifestacions davant la seu del Santander a Barcelona i que ha fet dues vagues de fam, és un discapacitat físic que es mou en cadira de rodes i, malgrat les seves condicions, està realitzant una veritable marató de protesta a les seus del Santander de més de vint ciutats d’arreu de l’estat. Un contrast amb la passivitat d’aquells que es queden a casa sense reaccionar malgrat els evidents atacs que pateixen els nostres drets socials i la democràcia. Textualment diu: “No tolero les injustícies pròpies ni alienes. Perquè no vull ser còmplice, amb el meu silenci, d’aquesta tirania del capital que s’apodera de les nostres vides i de la nostra felicitat”.
Vivim en un país ben estrany. Els mitjans de comunicació no s’atreveixen a dir certes coses, o les diuen amb la boca petita. El conseller delegat d’aquest banc escanyapobres, el Santander, Sr. Alfredo Sáenz (que s’embutxaca, només de sou, la quantitat de 10 milions d’euros cada any, en temps de crisi!) és un personatge que ha estat condemnat recentment pel Tribunal Suprem. Al president d’aquest banc, el Sr. Emilio Botin, no hi ha ningú que el faci posar vermell com els seus elàstics o la seva corbata. Té tanta habilitat per eludir les causes judicials com l’inefable Berlusconi. Al president del Santander se li han arxivat un munt de causes judicials malgrat que per una sola d’elles l’acusació li demanava 170 anys de presó i 46 milions d’euros de multa per haver donat informació falsa sobre unes 10.000 operacions bancàries per valor de prop de mil milions d’euros. Però de tot se’n surt aquest poca-solta; a més, tots els polítics li fan barretada perquè saben que el necessitaran pels crèdits de les campanyes electorals. Unes campanyes que no serveixen per a res més que per consolidar un sistema que és una dictadura encoberta. Jo pregunto: quin nom es mereix un sistema en què no governen aquells que hem elegit “democràticament”; quin nom es mereix un govern que segueix els dictats d’aquells que realment manen, persones a qui no hem elegit per a res?
No sóc pessimista. Guanyarem a aquests banquers malvats. Qui hauria dit fa pocs anys que la taxa Tobin, que promovíem quatre il·lusos, estaria al nivell que ara està? Aquesta taxa, ara coneguda com a taxa a les transaccions financeres (TTF) és la proposta per gravar amb un impost del 0,05% cada moviment bancari. Pensa, amiga lectora o lector, que això representaria la recaptació de 400.000 milions de dòlars l’any. Perquè tinguis una possibilitat de comparar una xifra gairebé inimaginable, et diré que al món hi ha 1.000 milions de persones que passen fam i potser la mateixa quantitat que pateixen desnutrició. Per acabar amb aquest drama, la FAO afirma que serien necessaris 30.000 milions de dòlars. Doncs bé, aquesta taxa és ja de debat institucional. Ningú no se’n riu. A finals del mes de març es va presentar i discutir una proposició no de llei a la Comissió d’Economia i Hisenda del Congrés dels Diputats a favor d’aquesta taxa. La va plantejar el grup parlamentari d’Esquerra Republicana-Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya Verds i va ser aprovada amb el suport del Grup Parlamentari Socialista, del Grup Parlamentari Basc (EAJ-PNB) i del BNG. El PP i CiU la va rebutjar (per radical i molt d’esquerres, en paraules de Josep Sánchez Llibre). És bo saber les coses i és interessant llegir el debat complet, que podeu trobar fàcilment per Internet al Diario de Sesiones de la Comisión de Economia y Hacienda del 23 de març passat. La moció insta el Govern a portar la iniciativa al Consell de Ministres de la UE, al Consell Europeu i a les reunions del G-20. La política no és un exercici inútil. La política recull les vibracions del poble. Si vibrem, la política vibrarà i el món canviarà. I el món canviarà per bé. Què t’hi jugues?
