L’any 1922 Joan Miró va acabar de pintar, a Mont-roig del Camp, La Masia, un dels seus quadres més coneguts. El detallisme de l’obra -Miró encara no havia abraçat el surrealisme- permet veure a la tela els elements que hi havia en aquella època a l’exterior de moltes cases rurals catalanes. Entre altres coses, hi veiem una tartana sota un porxo, un safareig, un pou, una mola, un galliner, un hort, una portadora, una politja a la façana de la casa… Quantes coses deu evocar aquest quadre a la gent gran que ha conegut la vida de pagès!
A les rodalies de la nostra vila hi ha una bona colla de masos i, si fos possible recular un segle, els veuríem plens de vida com el de la pintura de Miró. Habitats per persones i animals, hi havia un tragí continu al seu voltant. S’hi sentien lladrucs, mugits, brams, renills, bels, escataineigs, grunys i, tots els matins, a les primeres lluentors de l’alba, el quiquiriquic del gall anunciava l’inici d’una nova jornada. De masos n’hi havia arreu de Catalunya. Segons l’àrea geogràfica, n’hi havia més o menys concentració, però no calia anar gaire lluny per trobar-ne un. Ara, són ben pocs els masos habitats per famílies dedicades a l’explotació agropecuària i com més va menys n’hi ha. Treballar la terra és una feina dura, sacrificada i mal pagada. Trobar algú a qui agradi fer de pagès costa més que trobar bolets a l’estiu.
A Notícia de Catalunya (1954), Jaume Vicens Vives dedicà un capítol a la masia catalana. Amb la seva prosa gairebé literària, l’eminent historiador explica que l’element bàsic, indiscutible, de la societat històrica catalana, no és l’home, sinó la casa. “Casa i família, mas i terra, vet aquí el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del XIV…”, escriu l’historiador. El terme mas apareix documentat ja al segle XX; el de masia és més tardà. Mas i masia no són sinònims, com creu molta gent. El mas és una propietat rural que inclou la casa, les corts, la pallissa, l’era, els conreus, els boscos… La masia és la casa i n’hi ha una àmplia tipologia.
Poc després, el 1959, Joaquim Camps i Arboix -historiador, jurista i polític gironí, i un dels que fundà ”Emporion”- conscient que l’època dels masos i masies com a centres de producció agrícola i ramadera s’havia acabat, publicà La masia catalana, on escriví que “la casa és com un rostre, és el rostre de la terra, de la pàtria; és com el mirall de la seva gent…” És una obra de consulta obligatòria per a tots els interessats en l’arquitectura popular catalana.
De masies no sols n’hi ha a Catalunya. També en trobem a altres indrets dels Països Catalans, per bé que amb altres denominacions. Possessions (a Mallorca), llocs (a Menorca), alqueries (al País Valencià). Pel que fa a les de Catalunya, la major part foren construïdes entre les darreries de l’Edat Mitjana i el segle XVIII. Hi ha masies a la costa -aquestes sovint fortificades amb torres i/o garites- i a l’interior, al pla i a la muntanya, en terres de secà i de regadiu. Abunden sobretot al Pirineu i a les comarques prepirinenques.
Què ha passat amb les masies del nostre país abandonades pels antics masovers? Una bona colla han esdevingut cases rurals, restaurants o hotels, sovint d’unes quantes estrelles, com ara El Molí del Mig, o Es Portal, a Pals. A Santa Cristina d’Aro, una masia del segle XVIII ha esdevingut un gran museu de la màgia. Però la major part s’han convertit en segones residències. Els nous propietaris les han restaurades, es diu, tot i que moltes vegades la paraula més apropiada seria reconstruïdes. On hi havia l’era i el femer ara hi ha una estesa de gespa, i en lloc de basses per als ànecs i oques, abeuradors per als animals de peülla, i als safareigs sovint hi trobem una piscina. En algunes masies s’hi han bastit torres de guaita, com es feia abans, a l’època de les ràtzies dels pirates. Què volen guaitar, els propietaris?
Però de tant en tant hom troba una masia on, a l’hora de restaurar-la, la intervenció humana ha estat mínima, gairebé imperceptible. Una d’aquestes és la masia on havien viscut els meus avis materns, a Parlavà. Ells n’eren els masovers. És una masia enorme, de planta baixa, pis i golfes. En un angle de la façana té fins i tot una petita garita, perquè a l’època en què fou bastida -mitjan segle XVII- els pirates encara desembarcaven a les nostres costes i feien incursions de rapinya. A baix, a banda i banda de l’entrada, hi havia el celler, les corts de les vaques, dels animals de tir i dels porcs. Al primer pis, a banda i banda de l’espaiós menjador, les habitacions. A dalt de tot, les golfes.
Quan els propietaris van vendre la masia, ja fa força temps, els nous la van restaurar. Sense presses i amb seny. Puc donar-ne testimoni perquè fa alguns anys, vulgues que no, em van convidar a visitar-la quan jo els vaig explicar que de petit havia passat molts dies en aquell vell immoble. Van anivellar i enrajolar l’entrada i les corts, que eren de terra; construir teulats nous (les teules duren anys i panys, però les jàsseres, bigues i llates, de fusta, no tant); tapar esquerdes; demolir les pallisses… També van construir lavabos -ja us podeu imaginar on feien les necessitats els masovers mig segle enrere, amb molta sort tenien una comuna infecta- i
arreglar la campana de la xemeneia, tan gran i ennegrida que semblava la boca de l’infern. Ran del finestral de l’espaiós menjador hi havia un dipòsit d’aigua de pedra i una pica a sota que no van treure malgrat que ja no té cap utilitat. També van conservar la fornícula amb una imatge de la marededéu que presidia el menjador. Per dins, van pintar totes les parets, però a fora ho van deixar tot tal com ho van trobar. Ni tan sols van obrir-hi cap nova finestra. Ben fet. Si els constructors de l’habitatge van recobrir els murs exteriors i interiors amb calçobre, per alguna cosa devia ser: protegir les cases de la humitat, la calor i el fred. Però ves, d’un temps ençà és moda la pedra vista, tot i que aquest desnuament resta autenticitat a les cases antigues. Vaig agrair als propietaris la seva atenció i els vaig felicitar pel seu bon criteri restaurador. Era per treure’s el barret. Moltes masies del nostre país no han tingut tanta sort. Algunes, de prou valor arquitectònic, fins i tot s’han deixat ensorrar. Quina pena! Les masies també formen part del nostre patrimoni històric.