Fent vida a cavall entre el Baix Ter i la ciutat de Girona, ara a les nits d’estiu he notat una diferència curiosa entre aquests dos entorns i que és contrària al que dictaria la intuïció. Resulta que a Girona ciutat, amb tot el seu asfalt, ciment, gent, cotxes i lluminària, hi escolto el raucar de moltes més granotes i el ric-ric de més grills que no pas entre els camps del Baix Ter. Sota el Pont de la Barca de Girona o fins i tot al Parc del Migdia, sembla haver-hi una densitat d’amfibis molt major que sota el Pont del Ter, a Torroella, o que en qualsevol dels recs que travessen la plana: Sentmenat, Ter Vell o del Molí de Pals. Igualment, sembla haver-hi més grills entre la fullaraca dels plàtans de la Devesa que als marges dels camps de conreu de Torroella, Pals, Ullà, la Tallada, Gualta o Fontanilles.
L’any 1962, Rachel Carson, una biòloga marina dels Estats Units, publicava el llibre “Primavera silenciosa”, el qual es convertiria en un referent de l’ecologisme mundial. L’obra alertava dels impactes sobre la fauna que tenia la utilització massiva dels (llavors) nous pesticides de síntesi com ara el DDT, que permetien practicar una agricultura industrial mantenint les plagues a ratlla i augmentant la producció. El problema d’aquesta pràctica, però, era doble. En primer lloc, l’eliminació dels insectes suposava la desaparició de la base alimentària de bona part de la cadena tròfica. Amfibis i ocells, per exemple, perdien aliment per sostenir les seves poblacions. A més a més, el DDT s’acumulava als teixits dels organismes que hi estaven exposats o que consumien animals que hi havien estat exposats (i això incloïa els humans), causant-los malalties i malformacions. El títol del llibre alertava d’un futur en el qual, de no emprendre accions, no podríem seguir gaudint d’un medi rural o natural ple de cants i de vida, sinó que n’heretaríem un d’estèril, malalt i insalubre. El llibre i el moviment ecologista que en va recollir el missatge (Carson moria tot just un any i mig després de publicar el volum) van fer pressió per tal que els governs dels països més industrialitzats prohibissin compostos com el DDT i establissin agències de protecció del medi i els recursos naturals. Aquella victòria de l’ecologisme va permetre que, des de llavors, les indústries agroquímica i agroalimentària hagin de superar uns controls molt més estrictes dels efectes sobre la salut i el medi dels seus productes i les seves pràctiques. La biodiversitat semblava salvada.
El cas, però, és que la intensificació de l’agricultura i unes tecnologies agroquímiques cada cop més avançades i, teòricament, més controlades i segures, no han aconseguit frenar la pèrdua de vida al camp. L’anècdota que obria aquest escrit en podria ser un exemple, encara que no tingui cap validesa científica. Quan es fan treballs de monitoratge amb rigor, els resultats confirmen que el problema existeix i que no fa més que agreujar-se. L’any 2020, l’estudi més complet que s’ha fet sobre el problema a nivell mundial indicava que, globalment, en els últims 30 anys s’ha perdut un 24% de l’abundància d’insectes. De retruc, totes les espècies animals que se n’alimenten, com ara granotes i ocells insectívors, pateixen també descensos poblacionals, per la manca d’aliment. En algunes regions de la Xina ja es destina mà d’obra a la pol·linització de flors de fruiters per la insuficiència d’insectes per fer-ho de manera natural quan els arbres floreixen (que, per efecte del canvi climàtic, cada cop és abans dins del cicle anual). A Catalunya, els treballs de seguiment que fa el CREAF indiquen que la població de papallones, com a grup representatiu dels insectes, ha disminuït un 44% en només 20 anys. Algunes espècies, de fet, ja han desaparegut d’indrets on no gaire anys enrere eren abundants.
Tornem a l’anecdotari: a no ser que siguem molt joves, no costa gaire fer memòria i recordar com, no fa tants anys, en zones com el Baix Ter, hi havia molts més grills i granotes, entre tantes altres espècies que semblen haver seguit la mateixa tendència a la baixa. Tot i els esforços per controlar-los, també hi havia més rantells, i no costa gaire recordar-ne les pessigades. També és palpable la disminució d’animalons voladors que, viatjant en cotxe, queden incrustats al parabrisa, en comparació amb el segle passat. Evidentment, la causa de la disminució dels insectes no s’ha de buscar en aquests “atropellaments”, sinó en dinàmiques més àmplies i profundes. Segur que el canvi climàtic ja ha tingut incidència en els cicles d’aquests animals, però és sobretot l’agricultura intensiva i l’ús massiu de plaguicides, com passava a la dècada de 1960 i denunciava Carson, la principal responsable de la crisi. I com en aquella època, si no es posa fre a la deriva, anem camí de patir les conseqüències de les nostres pròpies accions. I no serà bonic haver d’assumir responsabilitats, perquè tal i com afirmava el gran biòleg Edward O. Wilson: “Els humans necessitem els invertebrats, però ells a nosaltres no”.
