Com que soc d’aquelles persones que no llençarien mai res (sobretot si es tracta de llibres i altres materials impresos), fent endreça dies enrere vaig trobar el meu llibre de lectura escolar, el que el mestre ens feia llegir a classe de viva veu i que els que començàvem a ser atacats pel virus de la lectura també llegíem a casa nostra. Aquella descoberta em va fer sentir una gran emoció, m’evocà vells records de principis dels seixanta, quan encara anava amb pantalons curts i cursava estudis primaris. Tot i que una mica esgrogueït i escantonat, el llibre amb què vaig aprendre a llegir en la llengua de l’imperi havia resistit prou bé el pas de gairebé sis dècades.
L’obra es titulava Lecturas históricas i s’havia editat el 1962. La portada estava il·lustrada amb un dibuix sobre la missió conqueridora i civilitzadora que Espanya havia dut al Nou Món. Els temes de les lectures que desfilaven al llarg del llibre no podien ser més alliçonadors. Hi abundaven les gestes militars, els actes d’heroisme i abnegació (“exigidos por el cumplimiento del deber y el amor a la patria”, explicaven els autors al pròleg), episodis de la conquesta d’Amèrica, vides de sants (santa Teresa, sant Ignasi de Loiola) i de màrtirs hispànics, llegendes… A més a més de les lectures -textos breus, adequats per a ser llegits en públic- hi havia il·lustracions i exercicis gramaticals d’una llengua que només fèiem servir a classe.
Al pròleg del llibre, els autors expliquen que més que l’exactitud històrica dels fets el que els interessa és el caràcter alliçonador dels relats. Per tant, eren obligatòries les lectures sobre el Cid, l’aixecament del poble de Madrid contra les tropes d’ocupació napoleòniques aquell gloriós dos de maig de 1808, l’almirall Mendez Núñez (el que, en la guerra hispano-peruana de 1865, digué “más vale honra sin buques que buques sin honra), el general Álvarez de Castro, els herois defensors de l’Alcàsser de Toledo i, com a colofó, Francisco Franco, el Caudillo. Tot, doncs, vides exemplars, segons els ideòlegs d’aquella època tan fosca i tan llarga. Al llibre no sols hi abunden les inexactituds, sinó també les falsedats. Però quan una persona té deu anys, la seva capacitat d’anàlisi històrica és nul·la i tot el que li expliquen o llegeix va a missa.
Entre tots els personatges que desfilen al llibre no hi apareix cap artista (ni tan sols Velázquez, Goya i Cervantes) i només un home de ciència, Isaac Peral (Monturiol no, que era català i federalista, només faltaria). Els únics textos literaris que conté el llibre són Castilla, de Manuel Machado, y A Teresa de Jesús, de José María Gabriel y Galán. Antonio Machado era millor poeta que Manuel, però, ai las!, era republicà i morí a l’exili, mentre que el seu germà donà suport a l’alçament militar del 18 de juliol de 1936.
Es veu que, als ulls dels governants d’aquella època, els artistes, els pensadors i els homes de lletres no presten cap servei útil a la pàtria, fan més nosa que servei, sobretot si tenen idees liberals. Si algú pensa que aquesta mena de lectures escolars eren pròpies d’altres temps, que tingui en compte que un del punts de la política educativa de VOX és recuperar les gestes heroiques del passat hispànic. Estic segur que molts polítics d’aquesta formació política ultradretana aprovarien de seguida imposar als alumnes de primària la lectura d’un llibre com el que jo llegia a l’escola fa seixanta anys. Sí, esclar, a través d’aquelles captivadores lectures el règim m’alliçonava, però jo n’era completament inconscient.
Això a part, pocs historiadors actuals, sobretot catalans, qualificarien d’herois alguns dels personatges tractats en els textos. Vegem-ne només un cas, el del general Mariano Álvarez de Castro, governador de la plaça forta de Girona, tractat com un malfactor malgrat el seu patriòtic capteniment durant el darrer setge de la ciutat del Ter. Després de la caiguda del franquisme, el polític i historiador Lluís Maria de Puig explicà que els setges de Girona no havien estat un capítol heroic de la història d’Espanya, sinó una desgràcia, un desastre que provocà moltes morts, arruïnà la ciutat i ajornà la seva arrencada industrial. El león hispano, com és qualificat al llibre el general Álvarez de Castro, hauria pogut estalviar molts sofriments a la població gironina. Si els gironins obeïren les seves ordres de resistència fins al límit no fou per amor a la pàtria, com afirma el llibre, sinó simplement per por.
Durant molts anys, l’Hospital de Girona dugué el nom d’aquell general que havia fet sacrificar tantes vides inútilment. Ara duu el nom d’un home que va fer tot el contrari, Josep Trueta i Raspall, metge i cirurgià. El doctor Trueta, catalanista, s’exilià a Londres el 1939 i fou membre del Consell Nacional de Catalunya constituït a la capital britànica el 1940. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest eminent cirurgià salvà la vida de molts soldats aliats gràcies a un nou mètode de tractament de les ferides de guerra.
En aquell llibre de lectura escolar, no hi podia mancar, d’altra banda, un text sobre els Reis Catòlics i el mite de la unitat d’Espanya, de la qual foren artífexs Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. La unió matrimonial de 1479 fou purament dinàstica, no política, això s’esdevindria dos segles i escaig més tard, amb Felip V. Després del casament de Ferran i Isabel, castellans i catalano-aragonesos conservaren les seves institucions de govern. Així, mentre regnaren els Àustries, Catalunya tingué institucions pròpies, la Generalitat i les Corts per començar. I una sola llengua oficial, el català. Catalunya encunyava fins i tot moneda pròpia.
Fou només amb l’accés dels Borbons al poder quan, per dret de conquesta, Catalunya i la resta dels països de la Corona d’Aragó restà sotmesa a les lleis i els costums de Castella, amb tot el que això implicava. Tanmateix, encara hi ha polítics -de VOX, però també del PP- que afirmen que Espanya existeix des de fa almenys mig mil·lenni. I alguns, com Esperanza Aguirre, fins i tot van més enllà, a l’època dels ibers.
Poques coses es poden manipular tant com la Història. A España, tant la dreta com la reviscolada ultradreta en saben molt, d’aquest tema. Ho hem vist cop i recop i malauradament ho tornarem a veure després que a l’horitzó polític hi apareguessin núvols d’una grisor inquietant.
