Enguany Itàlia ha commemorat el centenari del naixement de l’escriptor Italo Calvino, un dels pesos pesants de la literatura italiana del segle passat. Italo Calvino fou un autor prolífic, conegut sobretot per les seves obres fantàstiques, entre les quals destaca El baró rampant i El cavaller invisible. Però també va escriure obres d’una altra mena. Entre aquestes hi ha un interessant assaig titulat Per què llegir els clàssics?, publicat en català el 2016 per Edicions 62, en el qual l’escriptor italià dona catorze raons per llegir els clàssics. Diguem, de passada, que entre les obres triades per Calvino hi ha Tirant lo Blanc, una novel·la cavalleresca, que no de cavalleries – Martí de Riquer, gran medievalista, explicà clarament la diferència – lloada entre altres per Miguel de Cervantes i Mario Vargas Llosa.
Quan parla dels clàssics Italo Calvino no es refereix tan sols als grans autors greco-romans, sinó també a altres que van viure i escriure molts segles després. De fet, aquests són els que predominen en el seu assaig. Però un autor del segle vint també pot ser un clàssic, tot i que l’escriptor francès Jules Renard no estaria gaire d’acord amb aquesta afirmació. En el seu famós dietari (anotació del 17 d’octubre de 1894) Renard acotava el terme “clàssics” a aquells que encara no havien fet de la literatura una professió. Segons J. L. Borges, que també va escriure sobre el tema, una obra només pot ser qualificada de clàssica si un grup de persones (lectors, crítics, llibreters) ho acorden. Naturalment, com més nombrós sigui aquest grup, millor.
Un clàssic pot ser antic o modern. En qualsevol cas, per tal que una obra sigui mereixedora del qualificatiu de clàssic ha de reunir almenys tres condicions: ha de de tenir qualitat literària, no ha d’envellir per més que passi el temps i ha de despertar un interès universal. Cap dels molts best sellers actuals que llegeixen milions de lectors difícilment esdevindrà un clàssic perquè, per començar, a aquesta mena d’obres els manca qualitat literària. Llevat d’algun cas, esclar.
Es dona la casualitat que aquest 2023 també ha fet cent anys del llançament editorial de la coneguda col·lecció Bernat Metge, patrocinada per Francesc Cambó amb el propòsit d’incorporar a la literatura i cultura catalanes els grans autors greco-romans. Els que coneixen aquesta col·lecció saben que la seva icona és el rostre d’una estàtua trobada a la ciutat grega d’Empúries l’any 1909. Era una estàtua de més de dos metres d’alçada que suposadament representa el deu Serapis i que després d’exhibir-se durant molts anys al Museu Arqueològic de Catalunya, el 2008 tornà al seu lloc d’origen.
La publicació de la col·lecció Bernat Metge fou un dels projectes intel·lectuals més ambiciosos de la cultura catalana. La idea d’endegar aquell projecte va néixer el 1918. Llavors, en el decurs d’una trobada amb Josep Maria de Sagarra, Francesc Cambó – que volia deixar la política perquè la Lliga Regionalista anava a mal borràs – confessà a l’escriptor que si algun dia tingués diners “faria alguna cosa important de cara als clàssics, perquè em penso que el que fa més falta al nostre país és precisament la lectura dels antics”. Cinc anys més tard, especulant amb diversos negocis a l’acabament de la Gran Guerra, Cambó havia fet diners a cabassats i podia fer realitat el seu ambiciós somni cultural.
A partir de 1923, doncs, la major part de les obres del món antic foren traduïdes al català per hel·lenistes i llatinistes catalans de renom, i així els lectors catalans més cultes pogueren llegir un reguitzell d’autors clàssics en català. Filosofia, història, poesia, ètica, geografia, oratòria…, un ampli ventall temàtic desfila per les obres d’aquesta extensa col·lecció. L’amant de l’èpica pot llegir Homer; el de la història, Heròdot, Tucídides o Plutarc; el de la geografia, Plini el Vell o Estrabó; qui es decanta per la filosofia, disposa de Plató i sant Agustí; qui gaudeix de la poesia, Ovidi o Horaci… I qui admira les arts escèniques, té a la seva disposició una colla d’obres, sobretot tragèdies. La col·lecció inclou fins i tot obres sobre agricultura, medicina, gastronomia romana, cinegètica. Sense oblidar les famoses Faules d’Isop.
La col·lecció Bernat Metge fou dirigida fins el 1958 per Joan Estelrich, secretari de Cambó, i les obres inclouen el text original. La majoria de les llengües del món no compten amb una riquesa cultural com aquesta, tan amena, rigorosa i a més a més bilingüe. Actualment integren la col·lecció Bernat Metge 430 volums. Tota una petita biblioteca, doncs. Petita per la quantitat, però no per la qualitat. Cada any veuen la llum pública quatre nous volums. Si n’escriviren, de coses, els autors del món clàssic! I quantes coses els devem, nosaltres que ens mirem tant el melic!
Llegir els clàssics grecs i llatins no és fàcil. Tot el contrari: és ardu. Demana esforç, molta concentració. La distància cultural entre l’autor i el lector és enorme, en força casos més de vint segles. La lectura d’aquests autors és especialment difícil per als lectors dels nostres dies, que vivim dominats pel poder de la imatge i no del text. Els clàssics exigeixen una lectura lenta, reflexiva, amb atenció als matisos, i això sovint és incapaç de fer-ho l’apressat lector actual. Tanmateix, paga la pena intentar-ho. I, altrament, qui ha dit que la lectura d’un llibre ha de ser fàcil? Això només ho pot afirmar qui no llegeix res més que literatura d’entreteniment, de pura evasió.
