He fet una estada d’alguns dies a la ciutat de Còrdova sense cap més finalitat que respirar els aires de convivència de tres cultures: la jueva, la cristiana i la musulmana, que varen saber compartir el mateix territori amb encert durant uns segles medievals. La Còrdova califal es va allargar durant dos-cents seixanta-cinc anys i era la capital d’Occident, la ciutat més populosa, però també la més il·lustrada, amb poetes, historiadors, metges, filòsofs i científics que eren els capdavanters del món conegut.
Encara ara Còrdova conserva edificis i racons que són una viva mostra del que es pot arribar a aconseguir amb la suma d’esforços, malgrat les inevitables picabaralles que també va suportar la ciutat, i que finalment acabaren arruïnant tot el que s’havia construït durant segles. Totes les cultures, tots els imperis, per més esplèndids que hagin arribat a ser, acaben un dia o altre en el no-res. Tot fa pensar que a la nostra cultura occidental se li acosten els dies en què serà superada per altres sistemes que canviaran les relacions de poder, les institucions socials, els valors, etc. S’apropa possiblement un canvi que tindrà repercussions com les del final del feudalisme o les conseqüències de les revolucions burgeses iniciades a finals del segle XVIII. Aquest futur, intuït per la situació de crisi que envolta la nostra societat, ens ha d’ocupar, però no preocupar en excés. Cal tenir confiança que la humanitat aconseguirà noves fites, diferents i amb inconvenients, però també amb grans avantatges sobre el present.
En lloc de caure en un pessimisme estèril i justificatiu, “ja que no hi ha res a fer, em quedo a casa i m’ho passo bé que són quatre dies”, val la pena contribuir a fer possible que el canvi sigui beneficiós, sense gaires traumatismes. L’única manera és fer servir la sensatesa, deixar de mirar-se el melic i confiar en els que no pensen exactament com jo.
Fa poques setmanes vàrem tenir l’oportunitat d’anar a votar els que ens han de regir els destins locals en els propers quatre anys. És hora que superem possibles ferides i oblidem excessos propis d’èpoques electorals que només generen incomprensió. Pensem que cadascú de nosaltres té la seva part de responsabilitat per fer real els seus particulars somnis per a millorar el municipi. A l’equip de govern, com a la vella Còrdova califal, els ha d’ocupar qualsevol espurna de somni positiu: els seus propis, els de la minoria i els de la ciutadania perquè, com deia Pier Paolo Pasolini a Il fiore delle mille e una notte: “La veritat no està en un somni, sinó en diversos somnis”.
