Ara fa unes setmanes, una gran cadena de supermercats alemanya, Penny, va dur a termeun experiment en col·laboració amb una universitat del mateix país. L’equip d’investigadors universitari va calcular, per una àmplia gamma de productes venuts als supermercats, els costos ocults de la seva producció i que, en no quedar habitualment reflectits en el preu de venda al públic, no es traslladaven a les persones que els compraven i consumien. El cost real incorporava càrregues per compensar l’esgotament dels sòls provocat pel conreu de determinats productes o ingredients, els efectes sobre el clima del procés productiu i transport, el consum d’aigua efectuat i la seva contaminació o fins i tot els danys sobre la salut causats pels pesticides emprats per pagesos i pageses. Tots aquests són conceptes que, tot i ser conseqüència directa de l’activitat productiva, no se solen internalitzar en l’etiqueta del preu sinó que s’externalitzen al conjunt de la societat. Així, és la ciutadania la que s’acabarà fent-se càrrec, a través d’inversió pública, de plans per controlar l’erosió dels sòls, l’adaptació al canvi climàtic, la generació de nous recursos hídrics per afrontar una eventual sequera i la contaminació de les aigües subterrànies per purins o els equipaments sanitaris i els salaris de professionals de la salut. Finalment, Penny va posar a les lleixes dels seus establiments nou productes a preu de cost real, això és, sense ni tan sols aplicar-hi el seu habitual marge de benefici. Productes càrnics i làctics van veure com el seu preu arribava a duplicar-se respecte l’habitual. L’objectiu de l’experiment no era, per descomptat, millorar les vendes, sinó conscienciar sobre els enormes costos ocults (o ocultats) que la producció d’aliments té per al medi ambient i la societat.
El desfasament entre els costos reals dels aliments i uns preus que només els repercuteixen parcialment sobre les persones consumidores és possible gràcies a polítiques mal anomenades proteccionistes. Diuen protegir la població més vulnerable procurant, gràcies a la no internalització de costos ambientals i sanitaris, que els aliments s’oferiran als punts de venda amb un preu assequible per a totes les butxaques. La necessitat de campanyes com la del gran recapte d’aliments duta a terme aquestes passades dates nadalenques demostra que hi ha maneres molt més efectives (tot i que en cap cas definitives) d’alleujar la pobresa sense necessitat de comprometre el medi ambient ni socialitzar els costos de la seva degradació. També diuen ser polítiques proteccionistes de les rendes del camp. La realitat, però, és que la cursa per produir barat, amb mínims costos, només està beneficiant els grups empresarials que gaudeixen d’economies d’escala, mentre ofega la petita pagesia familiar i tradicional, amb totes les repercussions que això té sobre la descomposició del teixit social en entorns rurals. El despoblament i pèrdua de serveis com ara farmàcies o caixers automàtics a les àrees rurals més desafavorides també són, en part, costos indirectes de la nostra política agroalimentària. A tot aquest desgavell hi dedica la darrera PAC (la política agrària comunitària), més de 55.000 milions d’euros de diner públic.
El món de la pagesia i el de l’ambientalisme coincideixen en la necessitat d’una política de preus justa, que reflecteixi els costos reals de produir aliments i distribueixi càrregues i beneficis de manera equitativa. Fer-ho possible passa per una profunda reorientació de la PAC per tal que, en lloc d’ocultar els costos ambientals i socials de l’agricultura i la ramaderia, els faci aflorar i els incorpori als preus oferts en el mercat comú. És prioritari substituir un sistema de preus que recompensa qui produeix més barat, encara que sigui a base de sobreexplotar la terra, l’aire, l’aigua o els animals, per un sistema que, reflectint totes aquestes pràctiques en el preu, penalitzi els abusos i premiï, en contrapartida, la producció més neta i respectuosa. Seria la ruïna de l’agroindústria, sí, però un salvavides per a la petita pagesia i, sobretot, un pas necessari per fer sostenible el sistema de producció d’aliments.
Afortunadament, a Europa, també hi trobem exemples de polítiques que es dissenyen amb consciència ambiental i que ens poden inspirar en la reforma del model agroalimentari. L’any 2000, la Directiva Marc de l’Aigua era pionera en el desplegament d’una política de recuperació de costos. Les seves disposicions obliguen, per exemple, a incorporar els costos de captació, tractament i distribució d’aigua en els preus de prestació del servei d’aigua potable per a població i indústria. En reflectir els costos reals, puja la factura de l’aigua potable, de retruc s’eliminen activitats que en feien un ús poc eficient o abusiu, es recompensa amb una càrrega menor les activitats més estalviadores i, en conjunt, el sistema es fa sostenible a llarg termini. L’any 2004, la Comissió Europea també promovia, a través de directiva, el principi de “qui contamina paga”. No es tractava de permetre activitats contaminants a canvi d’una taxa, sinó que la taxa reflectís adequadament l’impacte causat sobre el medi ambient comú i permetés cobrir el cost de restaurar-lo. Novament, les activitats més contaminants o amb major impacte sobre l’esgotament o deteriorament dels recursos haurien d’afrontar costos més alts, podrien oferir preus menys competitius i es veurien superades per la competència que introduís millores en els seus processos per contaminar menys i, per tant, pagar menys.
Són polítiques, totes aquestes, que encaixen bé amb els principis de l’economia liberal i la doctrina del lliure mercat que se suposa que regeixen les economies occidentals. Demostren, a més, que les polítiques de preus poden ajudar a resoldre reptes ambientals derivats de l’elecció de mitjans de transport contaminants per a viatges d’oci o per internalitzar els costos ambientals de l’activitat agrària. I tanmateix, s’apliquen de manera molt limitada, selectiva, gairebé anecdòtica, en aquests i altres àmbits. A l’hora de la veritat, sembla que ja ens està bé passar la factura de la degradació ambiental a les subsegüents generacions mentre ara puguem gaudir de vols a baix cost lliures d’impostos i d’un quilo d’arròs o de carn a un preu inferior que el cost de l’aigua que ha requerit per ser produït. L’encomiable campanya dels supermercats Penny, per cert, va durar una setmana.
