Cristina Mas és periodista especialitzada en Història Contemporània. Des del 2010 treballa a la secció d’internacional del diari Ara, des d’on ha cobert les revoltes àrabs del 2011, els conflictes de Palestina, el Marroc, Tunísia, el Líban, Turquia i Grècia, i recentment, la guerra d’Ucraïna i la guerra de Gaza. Parlem amb ella sobre la situació actual d’aquests dos conflictes.
El febrer entràvem en el tercer any de la guerra d’Ucraïna. Com es planteja el futur? Hi ha perspectives que s’acabi o que s’encalli encara més?
Les coses a Ucraïna estan en una situació molt difícil. En aquest tercer any, és evident que el desgast sobre la població ucraïnesa en termes humans, socials, econòmics i polítics és molt gran. Des de l’estiu passat, quan Ucraïna va aconseguir recuperar el territori envaït al nord de Kíiv, estem en un moment d’estancament de la guerra. Ha mort molta gent, hi ha molts discapacitats per la guerra i costa mantenir el reclutament tal com era les primeres setmanes. A més, Ucraïna té una forta dependència militar dels Estats Units que està condicionada per com evolucionen les coses internament allà i la perspectiva que Trump guanyi les eleccions. Aquesta dependència marcarà el destí de la guerra. Per altra banda, a la part russa, Putin ha aconseguit silenciar qualsevol forma de dissidència, per exemple amb la mort de Navalni i amb el fet que no sabem què pensa la població russa, perquè qualsevol forma d’oposició al règim de Putin i a la guerra no troba la manera d’expressar-se. Hi havia la hipòtesi que el desgast de la guerra es materialitzaria en un debilitament del règim, però no ho estem veient, més aviat al contrari.
Com pot canviar el panorama si Trump guanya les eleccions?
El panorama canvia en el moment en què el govern d’Ucraïna, amb la seva arquitectura de defensa, es basa en la dependència dels Estats Units. Estan totalment venuts a les decisions que es prenen a fora. Ucraïna ho tindrà molt complicat si canvia el signe polític als Estats Units i es troba amb un president que no és favorable a armar-lo. No sé si Trump és totalment anti ucraïnès, però sembla bastant demostrat que Putin va ajudar-lo a guanyar les eleccions l’any 2016. Tot i això, Trump tampoc sembla un aliat molt fiable per ningú. I un món en mans de Putin i de Trump no fa gens de gràcia.
La Unió Europea hi té res a dir? Pot intervenir en aquesta dependència o està en un segon pla?
La Unió Europea no té una política de defensa i d’exteriors comuna. També ha apostat o s’ha conformat a acceptar aquesta dependència militar dels Estats Units i a actuar a la seva roda. I això es tradueix en una incapacitat per actuar políticament o per tenir veu en conflictes, fins i tot quan es juguen als límits de les seves fronteres. Europa no ha apostat per tenir una política diferenciada dels Estats Units i ara és molt difícil d’improvisar. Tampoc sembla que hi hagi molt de consens entre els 27, Putin ha treballat per tenir els seus aliats dins de la Unió Europea.
“La dependència militar ucraïnesa dels Estats Units marcarà el destí de la guerra”
Quines conseqüències està tenint aquesta guerra a escala internacional?
D’una banda, es normalitza la guerra com a forma d’actuació, com a via per resoldre conflictes. I això va més enllà de les fronteres d’Ucraïna: s’està consolidant aquest caràcter indiscriminat de les guerres, una sensació d’impunitat en què els crims de guerra es cometen de manera oberta i clara, no hi ha cap respecte pels principis de la guerra, per la diferenciació dels civils ni per la preservació de les estructures de supervivència de la població. També hi ha una manca de capacitat d’acció diplomàtica o de regulació dels organismes internacionals, que estan tots absolutament paralitzats. I en el cas d’Ucraïna, hi ha hagut un impacte econòmic molt gran, tant per la població ucraïnesa com pels altres països. Per exemple, la guerra ha afectat les exportacions de gra ucraïnès que eren molt importants per molts països del continent africà i que ara estan notant un increment de preus i d’inflació en el menjar.
A part de la guerra d’Ucraïna, l’altra guerra plenament activa actualment és la de Gaza, com estan relacionats els dos conflictes entre ells?
Hi ha un dubte que plana sobre la capacitat dels Estats Units, com a primera potència militar mundial, de gestionar tants conflictes a la vegada. Hi havia hagut un procés de retirada dels Estats Units del Pròxim Orient i el que s’havia dibuixat era que l’enemic a disputar havia de ser la Xina, i el continent asiàtic i el pacífic com a àrees geopolítiques de més interès. Però aquesta qüestió ha canviat, els Estats Units s’han vist obligats a tornar a entrar a la regió en defensa d’Israel, que és el seu aliat estratègic. Un altre factor és que el govern de Zelenski ha sigut molt obertament pro israelià, fet que és contradictori perquè precisament la població palestina està patint les vulneracions i els bombardejos que ell denuncia com a atrocitats per la seva població. I això és perquè sap que Israel és la primera prioritat dels Estats Units i, per tant, no convé fer-lo enfadar. Per altra banda, hi ha la tendència que països com l’Iran hagin pres protagonisme, sobretot amb l’abastiment de drons. Hem vist que Israel està fent servir la mateixa estratègia que Rússia utilitza contra Ucraïna: deixar anar primer els drons, que són molt barats, i quan has debilitat les forces antiaèries, entres amb els míssils. I per últim, hi ha la Xina, el tercer gran actor que continua jugant un paper de pacificador. És el principal exportador mundial i les exportacions i les guerres no casen gaire bé.
Aquesta aliança entre els Estats Units i Israel fa que en l’àmbit de l’ajuda humanitària, la guerra de Gaza estigui sent molt diferent de la guerra d’Ucraïna.
Pels Estats Units, Israel és un projecte estratègic, perquè té a veure amb el control d’una regió clau per l’economia mundial mentre duri el petroli. Israel no es vol deixar caure de cap manera, i si Biden ha de triar perquè no pot sostenir les dues guerres a llarg termini, queda molt clar que deixarà caure Ucraïna per salvar Israel. I aquí hi arrossega la posició europea, perquè la Unió Europea té molt difícil d’explicar que Ucraïna té dret a resistir militarment contra una ocupació estrangera i, en canvi, els palestins no tenen dret a resistir militarment contra una ocupació il·legal. Perquè no podem oblidar que segons el dret internacional, Israel ocupa il·legalment els territoris palestins. Aquesta doble vara de mesura erosiona molt el discurs d’occident per les llibertats democràtiques, i és evident que en el món àrab i tot el sud global, és un discurs que ressona cada cop més buit.
Estem davant d’unes institucions racistes, doncs.
Sí, sí, totalment racistes i islamòfobes.
“Es normalitza la guerra com a forma d’actuació, com a via per resoldre conflictes”
Parlem ara del periodisme de guerra. Israel està dificultant molt la cobertura del conflicte, quines implicacions pot tenir aquest impediment?
Els periodistes ens hem convertit en un objectiu de guerra. Israel està silenciant la possibilitat que hi hagi testimonis. Han entrat molt pocs periodistes internacionals a la franja de Gaza i ho han fet sempre acompanyats de les tropes israelianes. Tenim la sort que estem rebent informació a través dels nostres col·legues de Gaza, però estan pagant un preu absolutament terrorífic: treballen sota les bombes, sense menjar, preocupats per les seves famílies. Col·legues meus em diuen que ningú vol allotjar-los a casa perquè saben que són un objectiu. No estem parlant de que et maten en una guerra, estem parlant de que no volen testimonis. I ho estan aconseguint, perquè ni la premsa internacional ni els col·legues de Gaza estan en condicions d’explicar aquest conflicte amb tota la seva profunditat. Tot i això, no sé si això té moltes implicacions a escala internacional, perquè la dimensió del desastre és tan gran que no s’ha pogut evitar que tothom hagi vist què està passant. Si no hi ha hagut una reacció significativa socialment i políticament, no és perquè no s’ha explicat prou el conflicte, té més a veure amb prejudicis, estereotips i incapacitat d’empatia.
En un període de guerra en què passen moltes coses, on decideixes posar el focus?
A mi m’agrada mirar què li passa a la gent, no soc una periodista de guerra en el sentit clàssic de la paraula. No m’interessa el que passa al front, penso que és l’espai on és més fàcil fer propaganda de guerra. Tot i això, respecto moltíssim els companys i companyes que ho fan. Però a mi m’interessa molt més entendre què li està passant a la gent, veure on hi ha la vida i com aquesta es converteix en resiliència, en supervivència amb patiment, amb les coses bones i les dolentes que treuen les guerres de la gent. Això vol dir posar atenció a què està passant amb les dones, què està passant amb les criatures, amb el jovent, amb les persones grans, a les escoles, al sistema sanitari, al proveïment dels aliments, etc. M’interessa molt més la rereguarda.
Últimament, s’ha parlat molt del periodisme de guerra amb ulls de dona. Creus que poses el focus en aquests àmbits pel fet de ser dona?
Suposo que sí. Al final, el punt de la mirada és important i la meva mirada és de dona blanca europea. Seria ingenu no veure que això té un impacte, igual que si fos la mirada d’un home o d’una persona que se situa des d’un altre punt d’observació. Això no vol dir que només faci temes de dones, sinó que possiblement em faig més preguntes, preguntes que potser ells no se les plantegen, busco altres respostes. Crec que és important que hi hagi més dones cobrint les guerres.
A la conferència del cicle Filosofia a l’Àgora vas comentar que hi ha una dificultat de mantenir la tensió dels conflictes i no deixar que els normalitzem. Com podríem fer-hi front?
No en tinc ni idea, si ho sabés… El principal repte que tenim és la indiferència, la idea de pensar que estan passant unes determinades coses al món que a nosaltres no ens afecten. Si algú pensa que una atrocitat com la de Gaza no afecta la seva vida és que té una mirada molt curta. Crec que nosaltres, els periodistes, hem de ser capaços de sostenir una cobertura que s’allarga molt en el temps parlant de coses que siguin realment importants i significatives, no omplir pàgines per omplir. Hem de tenir veus molt diverses i buscar nous formats. Hem de ser proactius, però això no vol dir que hi hagi una solució màgica.
Convidat de “Filosofía a l’Àgora”
