Diuen els goigs de mossèn Viver que Santa Caterina és nostra guia, far encès pel flam del cel; doneu-nos, o Verge pia, vostra fe, valor i zel.
La nit del dissabte, recordo que ja em costava dormir. Nervis. Amb el meu germà esperàvem impacients el pas dels músics pel carrer d’Ullà, a quarts de deu del matí, amb una bandera com de vellut vermellós i tocant la galana. Amb aquella melodia començava l’aplec.
Ens posàvem les xiruques, preparàvem les mandarines per menjar a la Creu, aigua, motxilla i l’anorac (perquè abans el dia de Santa Caterina feina fred de veritat) i muntanya amunt. Normalment pujàvem amb el nostre tiu Francisco. Els nostres pares pujaven més tard perquè s’havien de quedar a tancar la botiga.
L’anorac normalment ens feia servei fins a la primera capella, a partir de llavors ja feia nosa. A la segona capella, no només l’anorac feia nosa sinó també el jersei, però no ens el deixaven treure per por que ens constipéssim amb aquest aire fred que fa. Aquí fèiem una primera parada per beure aigua, observar la plana i per agafar forces per acabar d’arribar a la Creu, on fèiem una parada més llarga. Mireu, aquell poble que es veu allà baix és Pals i aquelles muntanyes les Gavarres i allò d’allà dalt, els Àngels.
Des de la Creu ja es veien algunes fumeres a l’altra banda de muntanya, se sentien les campanes de l’ermita i s’observava una corrua de cotxes que pujaven per la pista cap a l’aparcament i una corrua de gent que pujava a peu des de Torroella. Després de les mandarines de rigor i aquella olor que et deixava als dits i que ens acompanyaria tot el dia, seguíem cap a Santa Caterina.
M’impactava creuar-nos amb gent que ja anava de tornada, és a dir, que ja venien de Santa Caterina… Com podia ser? No eren ni les 12h i ja tornaven? Sense ballar sardanes? Sense dinar? Sense tocar les campanes? On van?
Arribant pel caminet, just a la primera pineda ja hi havia les colles que sempre es posen al mateix lloc. El soroll de crits, campanes i sardanes i aquella olor de bosc, brasa i pinassa encara em segueixen emocionant.
Pujar les escales trencades fins a la plaça, encara amb l’anorac lligat a la cintura i veure la imatge del poble ballant, la cobla tocant i la plaça plena de gent asseguda als bancs del voltant. La Joana Darné, amb la gorra del Casal del Montgrí, venent ciris i campanetes a la paradeta del costat de l’ermita. Avui en dia aquella imatge encara ha millorat, ja que hi ha el gegant i la gegantessa plantats, un a cada costat de la porta de la capella. La campana mai para de sonar donant el Déu vos guard a totes les colles que van arribant. Es nota quan algú la fa girar de pressa.
Els records antics se’m barregen amb els actuals. Tot s’assembla, gairebé res canvia. De petits jugàvem amb els nens de la colla, amunt i avall, ara a veure en Manelet i portar-li cèntims i que ens digués “gracias”, ara a tocar la campana, ara entràvem a missa sigil·losament sense evitar que en Mundet, la mateixa Joana o en Lluís Galan ens renyessin… La missa d’aquest any serà (o haurà sigut, depenent de quan llegiu l’article) la primera sense mossèn Josep. A mi m’agrada molt ser-hi per escoltar la coral de Santa Caterina, que actua un dia a l’any. Després de missa, toca fer el vol per la vall i anar veient a les colles que sempre es posen allà mateix. N’ha de passar alguna de grossa perquè una colla es canviï de lloc! Després de la ruta, cap a dinar. De petits anàvem amb la colla dels meus pares però, des de fa uns quants anys, anem amb els grallers i companyia. Taula llarga i festa grossa! O taula grossa i festa llarga, tant se val
Pregunta important: per anar de la plaça fins a la zona de sota les basses, què feu vosaltres? Feu tota la volta a l’ermita o feu drecera i salteu la tanca i el petit mur que comunica per la part del darrera? Crec que és molt dels de Torroella fer aquesta drecera.
Després de dinar i fins que es comença a fer fosc: sobretaula, música, ratafia, els primers torrons de iema, més mandarines, l’Inès Gumà i en Joan Vinyes passant amb la barretina i venent loteria de l’ermita… alguns que fan migdiada, d’altres que se’ls ha enfilat el vi al cap, algunes fogueres que es van apagant i d’altres que es revifen perquè quan el sol s’amaga darrera la muntanya d’Ullà, fa fresca.
Arrepleguem els estris i agafem el camí de tornada cap a casa. De petits recordo que pujàvem al castell i baixàvem pel Pedrigolet, quan encara hi havia pedres. També recordo molt viva la sensació de veure, des del castell, les torres de llum enceses del camp de futbol i baixar amb el pare a veure la segona part del Torroella, al Municipal, amb aquella fred de peus i amb aquell desig de pensar que, algun dia, potser seria jo un d’aquells jugadors del primer equip de la UE Torroella.
Després cap a casa, que demà hi ha col·legit, acabant la diada encara amb aquella flaire de fum per tota la roba i aquell perfum de mandarina a la punta dels dits. S’acabava, un any més, l’adrenalina i l’emoció de Santa Caterina però ja en naixia una altra, quan vèiem que ja muntaven l’embalat a l’aparcament de dalt i pensàvem que el cap de setmana vinent seria la fira de Sant Andreu. Com vols que no m’agradi el novembre?
