Fa uns dies llegia l’article d’en Miquel Riera sobre la cavalcada de Reis de Torroella i em va acontentar veure que tot segueix bastant igual, és a dir, els seus records i descripcions dels anys vuitanta s’assemblen força als meus dels anys noranta. I veient com són els Reis d’avui en dia, veig que tot segueix igual, tot i que vaticino que canviarà. Aviat canviarà.
Crec que el primer que perdrem seran els cavalls, mal que em pesi. Però sí, pinten bastos. M’encanta veure els tres Reis d’Orient dalt del seu cavall però veig a venir que més aviat que tard aquesta tradició s’acabarà. És tant majestuós com màgic pensar que han travessat deserts i muntanyes, planes i rius dalt del cavall, però quan arriben a Torroella i s’han de passejar pels carrers asfaltats i enllosats de la vila, crec que els cavalls reials no s’ho passen tan bé com nosaltres (els espectadors) caminant entre crits, música, tambors, focs artificials… No vull parlar més del tema perquè m’ensumo un camí que porta cap a un jardí ple de bardisses. I sobretot espero que no es debati el tema al Safareig de la Vila ja que, com sempre, acabarà amb comentaris racistes, masclistes, xenòfobs… com tots els temes que es porten a debat quan algú intenta rentar la roba. Comencen amb aquell “jo no vull semblar racista però…”, ja tremolo.
Va, agafo un altre camí menys embardissat. El camí de les carrosses.
Qui no és de Torroella i veu per primera vegada la nostra cavalcada, queda atordit. Si ve d’un poble més petit queda parat per bé (espero), però si ve d’una ciutat o d’un poble amb una mica més d’implicació municipal (diners) o que tingui una comissió de Reis, també queda parat. O és que no heu sentit mai allò de “els Reis l’Estartit són molt més bonics” o “els Reis de Girona són d’un altre nivell”. La gran força dels nostres, dels de Torroella, és que no hi ha una comissió com a tal i són les pròpies entitats i colles que s’ajunten per ajudar els patges i Ses Majestats a tirar endavant amb la festa i això és preciós, d’una altra manera.
Sí que hi ha hagut anys que ha aparegut alguna carrossa d’en Chin Chan o de la Pepa Pig que no sabies ben bé com contextualitzar-les a la festa de Reis, però actualment sembla que tot té molt més sentit: l’estrella, la cuina reial, el teatre reial, el menjador reial, els músics reials…
Aplaudeixo fortament l’Àrea de Cultura i Festes, les seves tècniques i tècnics, i sobretot totes les persones voluntàries que formen part de tot el seguici. Les hores, els dies i els recursos que de forma completament desinteressada hi dediquen, la creativitat i les ganes amb què ho fan. Moltes gràcies i per molts anys!
Per acabar de buidar el pap amb el tema de la cavalcada, només em resta dir que crec que Torroella és dels únics (si no l’únic) poble on es cou un porquet durant la rua, on encara es pinta un blanc per fer de Rei Negre (??) i on els Reis ballen i canten cançons disco des del balcó de l’ajuntament. Aquest últim punt ja l’hem normalitzat bastant, però si t’hi pares a pensar… millor no pensar-hi. Els temes del porquet i el Rei Negre, millor que tampoc surtin al Safareig de la Vila, si no ja veuràs la Montserrat Junqué quina feinada que se li girarà. Del moment de plaça, jo he tingut l’immens plaer de viure’l tres vegades des del balcó de l’ajuntament, presentant Ses Majestats, i la veritat és que impressiona veure la plaça plena, els balcons de l’ajuntament adornats amb aquell vellut vermellós, els fanalets de les nenes i nens a collbotet dels deus pares i mares amb els ulls oberts com rosquilles, la plaça cantant a capella… pell de gallina.
Tercer i últim camí que agafo. I aquest pla és complicat: què la fruita confitada del tortell de Reis?
Home, hi dona color. El fa més bonic. Jo crec que la fruita confitada és una mica com en Vinicius: o et fascina o és insuportable. A mi, de petit era com la verdura bullida, que no agrada a cap nen i que és com un càstig, però de gran te n’adones que és boníssima (i saníssima). Nosaltres, els tortells de Reis els anàvem a buscar a can Batlle: un de massapà i un gateau de crema cremada i nata. La meva relació amb el massapà ha estat bastant semblant a la de la fruita confitada i la verdura bullida. De petits separàvem aquells talls de cirera (que realment no te gust de cirera), de meló (que tampoc té gust de meló) i de taronja (que curiosament té gust de taronja confitada) i els posàvem al plat de la baba Maria, que se’ls menjava encantada. Jo no podia entendre aquella fascinació. Ara ja m’agrada. Tota.
M’encanta la tradició del tortell de Reis, la fava i la sorpresa. Ja coneixeu el rol que adquireix cadascú a qui toca l’una o l’altra. A casa (i a tot arreu, crec) sí que es corona l’afortunada a qui toca la sorpresa; tanmateix, per molt que et toqui la fava, ningú et reclama el pagament del tortell. Així que complim a mitges amb la tradició. Ara bé, el que no puc entendre és aquesta moda de modificar les normes del joc i, per exemple, demanar que et posin dos sorpreses al tortell perquè n’hi ha dos de petits a casa i és clar, si li toca a un i a l’altre no… Miri, si li toca a un i a l’altre no, doncs no passa res. Serà una oportunitat per treballar la frustració de l’infant. Igual que si li toca la sorpresa a aquell cunyat que cau malament a tota la família, doncs se l’ha de coronar. No tots els Reis cauen bé a tothom. De fet pocs.
A casa teníem un treballador que es feia un tortell amb una sorpresa i tantes faves com convidats tenia. I ell sabia quin tros de tortell s’havia de tallar perquè li toqués la sorpresa. Molt a favor de la broma però molt en contra d’aquesta broma. Les tradicions són les tradicions.
Una altra anècdota bastant memorable va ser un any que, l’endemà del dia de Reis, va venir una senyora a la botiga i va demanar pel pare. Quan va sortir a la botiga, la senyora en qüestió, amb cara d’indignació i aguantant la fava i la figura amb la punta dels dits li va etzibar al pare: “per molt estrany que us sembli, això m’ho he trobat a dins del tortell”.
Apa, bon dia, i si no ens veiem, bon any!
