“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
I vam ballar sardanes eternament, com si fos l’últim dia des de la creació del món. Allà al passeig de Fora Portal, davant les oficines del transportista Arturo Mas, ens hi vam instal·lar la colla amb les noies de la classe dels Hermanos, aquella tarda d’abril d’ara fa cinquanta anys i no en vam deixar de ballar cap de les que van tocar els Montgrins, la Caravana i un parell de cobles més, la Infantil i Juvenil de Blanes i la Baix Empordà.
Tot just havíem après a ballar-ne no massa temps abans, en un local del carrer Sant Agustí i de la mà d’en Pere Serra, consumat i estricte sardanista, que feia sortir de la rotllana aquells que no ballaven prou bé. “Quintana i Plaja, us podeu retirar un moment? Gràcies!”
Als Hermanos, al director Abilio, li va agafar també el rampell i va organitzar una espècie de concurs exhibició amb “colles sardanistes” formades per diferents alumnes. Evidentment, vam aprendre a comptar i a repartir i a marcar bé els punts. Amb tota aquesta pràctica adquirida i una passió sardanista que encara ens sorprèn a hores d’ara, vam celebrar l’aplec de commemoració de Torroella Ciutat Pubilla com si no hi hagués final. I ens ho vam passar molt bé, certament.
Però la celebració de Torroella de Montgrí com a Ciutat Pubilla de la Sardana del 1975 va ser, sobretot, a més d’una gran festa, una descoberta del catalanisme polític i, sobretot, de la llibertat, en el que seria, formalment, l’últim any de la dictadura. (La bèstia es moriria al llit uns mesos després, però, malauradament, cinquanta anys després continua ben viva en moltes de les institucions de l’estat i de la societat espanyola.) Parèntesi tancat.
Per a uns adolescents de catorze anys com nosaltres, amb certes inquietuds intel·lectuals i socials, començades a desvetllar aquell mateix curs per l’arribada d’un jove professor anomenat Albert Bou, que ens va obrir els ulls, sobretot, a la literatura i al cinema, però també al debat polític, la celebració del pubillatge sardanístic torroellenc va ser una gran porta oberta a la vida en tots els sentits. I no només per a nosaltres, també per a bona part de la gent de la vila. Hi ha un abans i un després incontestables des de la celebració de Torroella Ciutat Pubilla. Ja hi havia un caldo de cultiu, amb algunes entitats treballant fort per la cultura, com el Casal del Montgrí, i molts torroellencs batallant per la llibertat en d’altres àmbits, però aquell esclat va ser la guspira que va empènyer la vila cap a molts dels cims culturals i socials que s’han assolit els últims anys i que tan orgullosos ens fa ser a tots plegats.
Parlàvem abans de descoberta del catalanisme. Ho vam materialitzar penjant centenars de senyeres, fabricades en plàstic a l’Enplater. Tantes que, a correcuita, uns dies abans de la festa, se’n van haver de penjar, obligatòriament, d’espanyoles. Es veu que algú se’n va fer creus i va ordenar-ho. “Em va venir a trobar un del régimen per preguntar-me si ja sabia a què ens exposàvem amb tanta bandera catalana, afegint que jo m’hi jugava la presó”, recordava ara fa vint-i-cinc anys l’Eduard Font, alma mater de Torroella Ciutat Pubilla. En Font ho va solucionar, explicava, creant una comissió d’honor amb l’alcalde i els governadors civil i militar i convidant la banda del govern militar a fer una cercavila. Tot i això, algunes d’aquestes autoritats van quedar ben parades en veure tanta senyera i, fins i tot, recordava en Jordi Plaja, una altra de les ànimes de la celebració, que la banda volia tornar-se’n cap a Girona només de baixar de l’autocar. Tot allò era massa per a ells. Però finalment van desfilar i tocar, amb un total anacronisme, com recullen les fotografies d’aquella diada. El règim agonitzava, però encara era ben present en les nostres vides i celebracions. Ni que fossin d’homenatge a la sardana.
Tot allò ho vivíem de primera mà, perquè des del primer moment vam col·laborar en l’organització. Un dels premis va ser poder fer una etapa de la Caravana de la Flama de la Sardana en un dels cotxes que hi participaven. La caravana va recórrer mig país abans de portar la flama fins a Torroella, on va arribar el mateix diumenge dia 20. Una espècie de recorregut de la flama olímpica que viuríem uns anys més tard. Sardanisme per difondre catalanisme i fer país. No pas poca cosa amb el règim franquista ben viu encara.
Algunes coses que vam fer aquells dies, a part de ballar sardanes:
-Col·laborar en un gran mural a la paret de l’escorxador municipal. Cadascú tenia un requadre per pintar i el resultat va ser poti-poti de coloraines que va durar prou anys a la vista de tots els que hi passaven cada dia per davant.
-Disfressar-nos amb uns llençols que vam pintar durant dies allà a l’Esplai. Cadascú portava una síl·laba de la frase “Visca Torroella Ciutat Pubilla”, amb la senyera a l’esquena. I la barretina al cap!
-Viure un doble concert de la Trinca i la Mary Sampere. I als balls amb la Caravana i els Montgrins. El nostre primer envelat. Feia anys que a Torroella no es festejaven nits com aquestes, des d’abans de la guerra.
-Assistir a una “missa sardanista”, durant la qual es va ballar una sardana dalt de l’altar, amb la presència del bisbe Camprodon i l’església de gom a gom.
-Dir que no ens agradava el monument a la sardana i com havia quedat la plaça Quintana i Combis, amb aquelles rajoles tant de l’època i uns arbres esquifits. Potser seria arribat el moment que l’Ajuntament pensés a reformar-la.
-Viure amb orgull ser de Torroella, un fet que, des de llavors, continua sent tant o més viu.
-Criticar en Josep Pla. Es veu que l’escriptor de Llofriu, a qui una comissió de torroellencs va anar a proposar de fer la lliçó inaugural de la festa, va deixar anar l’estirabot que “Torroella era un poble mort” i que amb ell no hi comptessin. Allò va fer empipar molta gent. Més tard, ens hem reconciliat amb en Pla i hem llegit textos seus molt plaents sobre la nostra vila. Deuria tenir un mal dia o una mala hora, voldríem pensar.
L’Eduard Font va respondre a n’en Pla al ball de nit que es va fer la vigília de la diada. “Torroella no hem estat mai un poble mort, érem un poble adormit i a partir d’ara serà un poble viu”, va dir. I no es va equivocar.
Cinquanta anys després potser no ballem tantes sardanes, però només cal ser a la plaça de la Vila el dia de Sant Genís al migdia mentre sona “Torroella Vila Vella” i la gent, entusiasta i entregada, balla i en canta la lletra per veure que la vila de Torroella continua orgullosament viva.
https://raco.cat/index.php/LlibreFestaMajor/article/view/208767/277973
