Amb aquest títol, el passat dissabte 22 de març es va fer, a la plaça de la vila, una nova sessió de “Filosofia a l’àgora”, aquesta vegada situada dins del cicle “Migracions, refugi i exilis a la Mediterrània”, a càrrec de Batoul Karbijha, periodista i cineasta, i de Meritxell Bragulat, directora de la mostra de cinema àrab i mediterrani de Catalunya. Isidre Pallàs en feia la traducció.
El 24 d’agost del 2014, la Maysoon, germana de la Batoul, va desaparèixer quan intentava creuar el Mediterrani fugint de la guerra de Síria. La Batoul, que ja l’havia travessat anteriorment, va emprendre un viatge per intentar esbrinar què havia succeït. La projecció del documental My Maysoon, because beloved ones never leave (la meva Maysoon, perquè els éssers estimats no marxen mai), que es va fer la mateixa tarda del dissabte al cinema Montgrí, forma part de la mostra de cinema àrab i mediterrani de Catalunya.
Meritxell Bragulat, en la presentació de la Batoul Karbiijha, va dir que quan es parla de migracions sempre se sol fer des del punt de vista del problema, quan en realitat la població mundial sempre s’ha mogut. Des del cicle de cinema àrab i mediterrani és important reivindicar aquest fet i mirar-lo des d’altres perspectives que ens puguin fer qüestionar i veure’l des d’un altre punt de vista.
En aquest cas, per iniciar aquest cicle de la mostra de cinema àrab i mediterrani s’ha convidat la Batoul, la directora de “Maysoon”, i tant aquesta pel·lícula com les que creuen que poden ser més interessants per crear debat i reflexionar les han subtitulat en català.
Després d’aquesta introducció, Meritxell Bragulat (M.B.)va passar a fer-li unes preguntes que anava traduint l’Isidre Pallàs.
M.B. A partir del 2011, molta població de Síria va decidir marxar del país, per què?
B.K. Abans de parlar de Síria vull fer una menció de totes les mares que són a Gaza i que pateixen molt pels seus fills, com totes les mares que es troben en una situació tan terrible.
L’any 2011, Síria estava immersa en una dictadura des de feia més de quaranta anys, presidida des de l’any 2000 pel dictador Bashar Al-Assad. Ja el seu pare havia donat un cop d’estat convertint el país en una dictadura, sense cap mena de llibertat i amb una gran opressió. Havia transformat el país i la seva capital, Damasc, en un estat on les persones tenien por uns dels altres, en un estat ple de corrupció. La Revolució del 2011 i la gent de la meva generació vam començar a protestar contra l’opressió del règim, demanant democràcia i llibertat.
Després de les protestes, el joves esperaven un canvi per a bé, però va començar una repressió brutal, van començar a fer servir armes químiques, a matar la gent i el nombre de desapareguts va anar augmentant exponencialment, de manera que es considera que unes 120000 persones han desaparegut a Síria. Les desaparicions volien dir tortures (el meu germà va estar desaparegut durant sis mesos), volien dir no tenir cap informació de res, perquè si preguntaves corries el perill que desapareguessis tu. És per això que al 2011 molta gent va començar a marxar de Síria.
Ara mateix estem contents que s’enderroqués el Règim d’Al-Assad. No sabem què passarà, s’ha de fer una transició. La resistència va tombar el règim en dues setmanes. Ara hi ha molts grups a l’oposició i l’oposició està armada, tot això fa que la transició sigui difícil. A més hi ha molts problemes econòmics al país. Tot i així tenim l’esperança que es pugui reconstruir.
M.B. Havent-hi avions, perquè la gent agafa una barcassa per venir fins a Europa? Què ho fa tan complicat? On va aquesta gent?
B.K. Primer de tot diré que un refugiat és qualsevol persona que està amenaçada per les seves creences polítiques, religioses. Jo també soc una refugiada i també vaig marxar amb una barca des de Líbia.
Pel que fa a les lleis de la Unió Europea, sembla que és molt clar que tothom té dret a un refugi. En teoria això vol dir anar a les ambaixades del teu país i demanar-ho, però també vol dir fer els papers i aquest procediment és molt llarg i ningú sap si li concediran l’asil que demana, de manera que la gent que ha perdut la casa, que ho ha perdut tot no pot esperar i decideix emprendre aquest camí. S’ha de dir que els països àrabs rics van tancar les portes als sirians i això fa que la gent hagi de sortir pel mar.
M.B. Al mar hi ha pescadors, guardacostes, ONG’s… Quin paper tenen cadascun d’ells?
B.K. A la Mediterrània hi ha un piló d’organitzacions que hi treballen: Metges sense Fronteres, Open Arms, l’IOM (International Organization for Migration), etc.Per altra banda hi ha els estats que porten un control. Itàlia, Tunísia i Líbia són els estats que més intervenen. No només fan rescats sinó que controlen les fronteres a través de FRONTEX (Agència de gestió de fronteres de la Unió Europea), que segueix les normes de la convenció SAR (Sistema internacional que regeix les operacions de recerca i salvament a les aigües costaneres).
Després de la crisi de refugiats del 2014, la convenció SAR no es va aplicar correctament. Alguns estats no la respecten i en comptes d’avisar els vaixells que estan més a prop, avisen els vaixells de Líbia que moltes vegades formen part de les màfies.
També hi ha pescadors que ajuden a la gent, però alguns són contrabandistes i queden fora de la llei perquè no compleixen els acords de la convenció SAR. A part d’això, hi ha molts centres de detenció, els que aquí s’anomenen CIE (Centre d’Internament d’Estrangers), on van a parar molts dels refugiats que han rescatat al mar.
M.B. Parla’ns de Líbia
B.K. D’entrada sembla que Líbia és un lloc fàcil per travessar el Mediterrani, però en els últims deu anys Líbia s’ha convertit en un forat negre, un lloc molt perillós. Quan jo vaig creuar Líbia no tenia ni idea de què m’estava esperant en aquell país: gent armada, milicians que controlen el país, tràfic de vides humanes, segrestadors, molts refugiats tancats en centres de detenció…Els refugiats que es troben en aquesta àrea són milers i no hi ha res oficial on es puguin agafar. Viuen en tendes i no hi ha cap estat que se’n pugui o se’n vulgui fer responsable.
Metges sense Fronteres ha denunciat que a Líbia hi ha molts refugiats africans torturats i tancats en centres de detenció. Moltes dones africanes han estat segrestades al carrer i portades a Líbia: prostituïdes i maltractades, les posen en un vaixell i les porten a Europa. Els africans negres principalment viuen un malson que no s’esperaven.
M.B. El que es veu a la pel·lícula és que les persones que travessen el mar no importen a ningú. Sembla que els familiars es comencen a moure per saber què ha passat amb els seus.
B.K. Després de fer el llarg viatge per un grapat de països per buscar la meva germana, em vaig adonar que tot l’esforç individual no serveix. És molt difícil obtenir aquesta informació, si vas a la policia no fan cap investigació i t’envien directament a la Creu Roja. D’entrada no hi ha coordinació entre estats. Vaig començar a organitzar-me amb altres famílies. Normalment s’organitzen en associacions per fer la connexió entre elles i les autoritats, perquè necessitem respostes sobre els nostres éssers estimats desapareguts.
L’IIMP (Independant Institution on Missing Persons in the Syrian Arab Republic) és una d’aquestes associacions per buscar persones desaparegudes, per tal de trobar desapareguts polítics i desapareguts per immigració.
M.B. Preveus alguna solució per aquests problemes d’immigració?
B.K. No hi ha cap camí segur per fugir. La solució és que les ambaixades ens donin l’estatus de refugiats; que es garanteixin rutes segures, però no hi ha coordinació entre estats. Per als desapareguts no hi ha solució. Els estats no se’n fan responsables, no es fa cap tipus de proves forenses, ni es recull ADN i no hi ha cap institució on els familiars dels morts puguin recórrer per obtenir informació. Tampoc no hi ha cap registre dels morts i per tant és impossible trobar les seves tombes.
La Unió per la Mediterrània (UpM) és una organització intergovernamental que tindria la solució per negociar la pau i una altra forma de viure a la Mediterrània. És la seva obligació, però no ho fan. Els desapareguts són responsabilitat dels estats, però desafortunadament el govern de Síria ha de comunicar als altres estats els desapareguts i no ho fa, perquè fins fa poc era el govern d’Al-Assad qui ho havia de fer però no ho feia perquè era el mateix govern que els havia expulsat. Els estats mateixos estan involucrats en el tràfic de persones.
M.B. Vas creuar el Mediterrani des de Líbia, quin recorregut vares fer?
B. K. Tenia 21 anys quan vaig creuar Líbia. Era molt innocent. Havia estudiat periodisme i volia lluitar contra el règim dictatorial. No tenia ni idea del que passava a Líbia. Em vaig trobar amb moltes dones, dormíem apilonades i no teníem gairebé res per menjar. Vaig perdre 8kg en dos mesos. Vaig intentar-ho tres vegades i tot i així considero que vaig ser molt afortunada perquè vaig poder creuar amb una barca que era per 100 persones i n’hi viatjàvem 715. Viatjàvem amb el bot amb aigua a dins, va ser molt difícil i traumàtic.
Vaig arribar a Sicília. Tenia algun diner i vaig preguntar al primer taxista que vaig trobar on em podia portar amb aquells diners i em va dir que em podia portar a Holanda i allà vaig anar. Holanda és el país que m’ha acollit, m’ha donat feina, el meu marit i la meva filla, però m’estimo Síria i també m’agradaria tornar-hi. Fins el desembre passat no tenia cap esperança. Ara amb el nou govern no sabem què passarà, però tenim confiança de poder-hi tornar.
El documental que veurem aquesta tarda acaba sense poder donar resposta sobre on és la meva germana. Això és la realitat i la gent ha de saber la veritat, per això he deixat un final obert. La meva germana és a Líbia o al mar (a Líbia no s’hi pot anar, no hi ha estat). Penso que no és una qüestió personal sinó col·lectiva, que ens afecta a tots tant si ho vivim directament com si no.
Convidat de “Filosofía a l’Àgora”
