Pot ser que algun o alguna lingüista mori després de llegir aquest article. Avís per a navegants.
La qüestió és que divendres passat a mitja tarda tenia temps i vaig decidir sortir a montgrinejar un dia més. La idea inicial era sortir a peu així que em vaig plantejar dues opcions: la primera era endinsar-me al wikiloc d’en Jordi Llenas i triar una de les 1.244 rutes que té penjades (quan es publiqui aquest article potser ja en són 1.300 o 2.000) o fer un “Narcís Arbusé”, que vol dir sortir a caminar sense cap ruta prevista amb l’objectiu de descobrir una nova barraca de pedra seca, una pedra d’aigua o algun cau o cova encara no trobada. Al final, però, ni una cosa ni l’altra. Vaig decidir sortir amb la bicicleta de muntanya (la montambaic de tota la vida) i fer una de les meves rutes preferides: un puja i baixa fins al Rocamaura.
Vaig sortir de casa, carrer Batlle i Planas, Carrer Codina i carrer de l’Església cap amunt. Quan vaig arribar a l’altura del trencant cap a la Plaça de la Muralla vaig trobar dos col·lectius: per una banda en Lofra i en Rosa, asseguts al banc de pedra de la paret de l’església, tot conversant, parant la fresca, i per altra banda el conegut comitè de benvinguda, aquella colla de persones que s’asseuen al banc més proper a la plaça de la Muralla i que beuen i fumen celebrant no sé què i que es mouen, en comitiva, cap a diferents emplaçaments del poble. Els vaig saludar. “Adéu Batlle, aixeca roda!” em va dir en Pinti.
Carrer del portal de Santa Caterina, carrer Camí de les Dunes, camí dels Tres Pins i ronda Pau Casals fins a agafar la pista que passa per darrera el camp de futbol. Durant aquest últim tram, molt de moviment de cotxes i gent, ja que va coincidir amb l’hora que els nens i nenes surten dels Hermanos i comencen les extraescolars al camp de futbol i pavelló.
Pel camí de darrera el camp de futbol m’hi vaig trobar força gent també. Ara el dia s’allarga i les tardes són més agraïdes. Majoritàriament caminants i runners (els que abans se’n deia gent que corre) amb roba fluorescent i carregats de complements. Oncotrailers que en dic jo. Després del tercer camp d’oliveres, vaig girar a l’esquerra cap al camí que va a parar a la Casa del Guarda. A mig fer, em vaig creuar amb en Martí Vidal, que venia de l’olivar i que casi m’atropella amb el seu Vitara. Adéu Martí!
Vaig seguir amunt fins a la Casa del Guarda, i des d’allà, cap al dipòsit de Torre Vella. I va ser aquí, just davant del dipòsit on m’hi vaig trobar un parell d’estrangers una mica perduts. Semblaven holandesos. D’aquells que van amb bicicletes altes, amb manillars alts, rodes grosses. Dels que es veuen els dilluns de mercat fent el vermut a la plaça del Peix. En aquest cas, però, anaven a peu. Em van aturar i em van demanar, amb una mena d’anglès tan ortopèdic com el meu: “Excuse me, po fa vor, dónde is la ruta del wine?”
Jo, que a vegades peco d’ingenuïtat, els vaig demanar si m’ho podien repetir per donar-me temps a pensar una resposta al que m’estaven demanant. De bones a primeres em vaig quedar amb la paraula wine, és a dir vi, i el primer que em va venir al cap és que buscaven una vinya o un celler i vaig pensar a enviar-los cap a Espolla o Garriguella. O cap a Pals potser. Com havien anat a parar a Les Dunes buscant vi? També vaig pensar que potser s’havien equivocat de muntanya i buscaven la vinya d’en Xuriguera, que va plantar ceps a la muntanya d’Ullà, però recordava haver sentit que les cabres se li menjaven els raïms abans de poder-los recollir. Dins el meu cap ja rondava la idea de com dir-los en anglès que a Espolla hi havien d’anar amb cotxe. Que a peu era molt lluny. I com es traduïa Espolla? Masses problemes innecessaris.
De veritat que tot això va passar per dins del meu cap i alguna cosa més que me’n descuido.
Disculpeu que marxi un moment de la trama de la història, de seguida hi torno, però és que em ve al cap una anècdota que em va explicar el meu tiu l’altre dia: resulta que un matrimoni de Torroella van anar a Barcelona a veure un amic i quan eren davant de la porta, apunt per tocar el timbre, un veí de l’edifici els va obrir i els va convidar a passar tot preguntant-los “que sou de l’escala?”, “no, som de Torroella”, va contestar-li ell, convençut.
Un altre dia parlarem de les coses dels de poble quan anem a ciutat però ara tornem amb els dos holandesos que presumptament buscaven vi a Les Dunes.
Gràcies a Déu vaig fer un gir mental i mentre l’holandès intentava dir-me amb altres paraules on coi volien anar, vaig veure que l’error de traducció era clar i era meu: no era wine (vi) era wind (vent). La ruta del vent. Of course! Follow me!
Com que jo també anava cap allà, els vaig acompanyar fins a l’inici del camí. De cop se’m va despertar la vena de guia turístic i vaig il·lustrar aquella parella amb diferents referències de la zona, els vaig explicar la història de Les Dunes i de perquè s’hi van plantar pins. “I don’t know who it was, but they planted pine trees to prevent the sand from advancing onto the plain” i “Yes, you can see senglars in this zone” i “yes, the xuixo is a tipical cake from Catalona, if you want to taste the best…i bla bla bla”.
Una vegada engegats els holandesos en la direcció correcta, vaig enfilar l’últim tram fins al Rocamaura. M’enamora aquella última pujada, intentar arribar a dalt de tot sense posar el peu a terra, coronar la muntanya amb l’Estartit a un costat i la immensitat del mar, i la Muntanya Gran a l’altra, fins a Montgó i l’Escala. Respirar aire fresc i net. Aquella magnífica vista, com si fos la càmera del Temps del 3Cat (la TV3 de tota la vida).
Allà dalt hi era jo sol, fins que vaig veure un personatge que apareixia entre els matolls. Era en Josep Pascual, que venia a observar les formes de la sorra de la Platja Gran. Em va explicar que en va fent un seguiment de com va reculant la sorra any rere any. A aquest ritme ens acabarem banyant al Passeig Vicenç Bou. Això ho dic jo, no ho diu pas ell. Déu me’n guard.
Després d’enraonar amb en Josep, vaig agafar el camí de tornada. De baixada tot es fa més fàcil i abans que es fes fosc, tornava a ser a Torroella.
Una dutxa ràpida i mira, abans de sopar em va venir de gust una copa de vi, així que vaig obrir una ampolla que corria per casa. Una amb una etiqueta preciosa, amb una il·lustració d’en Joan Mateu, crec. Era un Avui sí, d’en Carles Xuriguera, de quan feia vi al Mas Patiràs de Fonteta. Vaig brindar pel holandesos, per la ruta del vent i per la ruta del vi també!
