Sota aquest títol, s’ha celebrat l’exposició de pintura presentada al Museu Picasso de Barcelona, pel seu Director, Emmanuel Guigon. L’exposició ha comptat amb els comissaris Vinyet Panyella i Eliseu Trenc, que han posat de manifest la seva expertesa en l’estudi dels personatges i de l’època que els engloba.
La importància de París com a ciutat capdavantera de l’art i la tècnica en el transcurs del segle XIX i bona part del segle XX propiciava i mantenia la bona relació i els vincles que Barcelona tenia establerts amb el país veí i amb la capital de França. Les successives Exposicions Universals que tingueren lloc a París durant el segle XIX i en concret la del any 1989, com també la del 1900, que consagra Paris com La Ville de la Lumière, van ser focus d’interès i d’atenció per als artistes del país. Els creadors i pintors catalans immersos en els propis corrents i ideologies (Renaixença, Modernisme, Noucentisme ) volien sobresortir i assolir l’excel·lència en el seu art.
París reunia, en el món de la pintura, altres avantatges. Era un temps de confrontació entre les diferents escoles i corrents; impressionistes , post impressionistes, realistes, simbolistes…. A la vegada oferia la possibilitat de ser admès en algun dels seus “Salons”. Aquests es convertien en autèntics esdeveniments del nou art, que anaven proliferant a mesura que una nova tendència o una nova visió pictòrica no era subscrita pels acadèmics o pels defensors del corrent artístic ja consolidat. Podem citar el Salon de la “Societé Nationale des Beaux-Arts”, que fou la primera escissió important el 1890. En aquest grup s’hi afegiren Casas i Rusiñol, que hi exposaren reiteradament fins el 1905 i el 1914 respectivament. Es creà també el Salon de la “Societé des Artistes Indépendants” que es va escindir el 1884 de la Societé des Artistes Français. En aquest Salon també hi presentaren obres Rusiñol, Casas i Meifren els anys 1891 i 1892 (Fig.1). Posteriorment, a partir de 1895 hi foren representats Ramón Pichot (Fig.2), Nicolau Raurich i Miquel Utrillo i més tardanament hi participaren Eveli Torent, Isidre Nonell, Claudi Castelucho, els germans Joan i Juli Gonzàlez (Fig.3), Pau Roig, Gaspar Miró i Lleó, i Pere Isern, com també ho va fe entre 1913 i 1914, Ismael Smith. A la vegada, aquests mateixos pintors, també participaren en el “Salon d’Automne” iniciat el 1903, juntament amb altres artistes com: Joaquim Sunyer, Joan Cardona, Enric Casanova, Ricard Canals, Hermen Anglada-Camarasa, Josep Maria Sert, Joaquim Claret i Pere Torné Esquius (1). És una dada interessant constatar que en el “Salon d’Automne” de 1904, hi va exposar Paul Cézanne per primera vegada, amb una àmplia representació de la seva obra.
Es fa difícil enumerar i comentar l’obra de tots els artistes catalans que, d’alguna manera, varen “migrar” a París durant els vint-i-cinc anys que contempla l’exposició. En el llibre catàleg de la mateixa, entre pintors, escultors, músics i escriptors se’n citen uns noranta. Son diferents onades que es superposen, on els primers pintors serien Casas i Rusiñol. Els seguirien Raurich, Pichot, Nonell… i el grup d’escultors Josep Clarà, Miquel Blay, Pablo Gargallo, Manolo Hugué, Enric Casanovas, Enric Clarasó … entre altres. Una tercera onada la formarien Picasso, Casagemas, Manolo Hugué, Sebastià Junyer i Anglada-Camarasa entre molts d’altres.
La majoria d’aquests pintors aterren a Montmartre, immersos en la bohèmia, en plena Belle Époque. Son homes joves que viuen pobrament, passant fred i gana, perduts en un barri obrer perifèric (Fig.4) que els ofereix acolliment, entre el cafè, la taverna o el cabaret. Són homes que coneixen la seva força i el seu neguit, perfeccionen la seva tècnica, s’endinsen en els nous corrents i realitzen obra nova. Alguns, amb el temps, ja inicien el trasllat del seu estudi cap a barris més concorreguts, com Montparnasse, on es tornen a reunir tota mena d’artistes, escriptors, crítics, poetes, músics i pintors. Els artistes catalans, la majoria regressaren a Catalunya, alguns restaren a París, cadascú amb el seu bagatge personal i la seva obra, que no va ser menor (Fig.5 i 6).
L’esclat del Gran Guerra el 1914 trenca un dels períodes de més activitat i renovació avantguardista a París, però també a tota Europa. La pintura més clàssica, realista i de gènere, es veu superada pel simbolisme, el fauvisme, l’expressionisme alemany i el cubisme; aquest últim corrent, influenciat per la pintura de Cézanne, que mor el 1906. Es clausura una època de disbauxa i de creativitat que inundava París i Europa. La Belle Époque s’acaba, entre un luxe fastuós i la misèria de les classes baixes. Una època que ja no tornaria i que obligava a repensar els corrents artístics, els que havien donat testimoni del seu temps i de la pròpia vàlua dels mateixos. Una creativitat que ara s’eclipsava, enmig d’una societat ensorrada per la Gran Guerra i que marcaria l’esdevenir del segle XX.
Bibliografia:
Vinyet Panyella i Eliseu Trenc, DE MONTMARTRE A MONTPARNASSE, Artistes catalans a París, 1889-1914, cap. PARÍS, la gran metròpoli de l’art modern, 1889–1914, p.p. 21-38. Fundació Museu Picasso de Barcelona, 2024.
