Aquest article forma part del llibre L’Estartit. Mestres i Alumnes (1859–2024), del mateix autor. Un volum que recull la memòria viva de l’ensenyament al poble, les seves escoles, mestres i alumnes, des del 1859 fins als nostres dies. Podeu trobar-lo a les oficines de l’ EMD de l Estartit.
Després d’un primer article dedicat a les diferents etapes de l’ensenyament escolar a l’Estartit (Emporion, 23-06-2025), en aquesta ocasió centro la mirada en l’Escola del Català. Aquella va ser la meva escola: la que em va educar en valors i en futur. El llibre hi dedica el segon i el tercer capítol.
Aquella escola del Català va ser voluntat de l´alcalde Càndid Mundet, qui va decidir acabar amb les vergonyoses escoles davant de mar, i construir dues escoles unitàries, així com dos habitatges per als mestres. Varen ser inaugurades el 8 de setembre del 1958 (Los Sitios de Gerona. 09/09/1958). Després de 99 anys davant de mar, ara els nens i nenes del poble, per primera vegada, estrenaven escola. Aquell curs escolar 1958-1959 va començar el 16 de setembre, i representava un moment dolç per als alumnes del poble.
El mestre que va estrenar l’escola de nois va ser Emilià Artalejo. També en va ser l´únic mestre, donat que el 1977 va ser suprimida la seva aula per manca d´alumnes. La mestra que va debutar a l’escola de noies va ser Rosa Buxeda. Altres mestres del Català varen ser M. Dolors Ariño Garin i Irene Tornafoch Boix. L’escola era mixta.
A finals dels anys 60, el nombre d’alumnes d’ambdues escoles es va anar reduint. Els pares triaven portar els seus fills a les escoles de Torroella. El motiu segurament el trobaríem en una pèrdua de qualitat de l’ensenyament –mestres propers a la jubilació en una escola unitària; centres educatius amb millor dotació i mitjans, amb l’arribada de la democràcia; major poder adquisitiu de les famílies del poble, etc .
El 1979 hi havia tan sols vuit alumnes a l’escola unitària mixta de l’Estartit. Ocupaven una de les aules del Català.
Jo mateix, entre els anys 1961 i 1966, vaig ser alumne del mestre Sr. Artalejo. El seu model educatiu era família, església i pàtria. Tenia moltes semblances amb l´escola que va arribar al poble al 1859.
Seguidament alguns detalls:
La meva escola
Aquella escola del Català era com dues capses de sabates de costat. D’esquena al mar, a la dreta, hi havia la “Escuela Nacional de Niñas” i a l’esquerra la “Escuela Nacional de Niños.”
Cada edifici tenia accés per una rampa suau, amb sòl terrós, que portava a un porxo cobert. A la banda dreta de la rampa, adossada a la paret de l’escola i per sota de les grans finestres, una llarga jardinera amb plantes assedegades, de les quals ningú tenia cura.
A cada escola hi havia un vestíbul amb penjadors, lavabos, despatx dels mestres i l’aula.
Camí a l´escola
El camí de casa a l’escola era ple d´aturades.
Com que l’horari escolar era els matins de 9h a 12h i les tardes de 15h a 17h, fins a quatre vegades al dia fèiem aquell recorregut. De setembre a juny, és clar. Als anys 60 també anàvem a l’escola els dissabtes al matí.
Quan enfilàvem el carrer de la Platja, allà sempre hi havia en Siset d’en Let remenant estris de pesca, mentre la seva muller Estrella creuava de la casa a la barraca. També hi apareixia en Pere d’en Crestes que n’era veí. Cada matí algú d’ells t’engaltava un “Au va nois. Cap a Estudi. Que el mestre es fa vell”. Mai vaig intuir que la paraula “Estudi” amagava l´escola de nois davant de mar.
Arribats al pati, quatre xuts i un crit sobtat, anunciava l’arribada del mestre per les escales.
Tothom a formar files. Aquell era el moment del “Cara al Sol”. Finalitzat el càntic, entràvem a l’escola i començava la classe.
Una bonica pineda.
El terreny on dipositaren aquelles dues capses de sabates era del tot irregular. Tot eren pendents, pujades i baixades, sense un pam de pla. També el seu perímetre semblava Montserrat.
Els arbres del bosc envoltaven l’escola i alhora, desordenadament s’ubicaven al pati, participant dels nostres jocs.
Una pilota a terra mai s’estava quieta, sempre avall, cap al poble. Érem a la muntanya.
El pati, en la seva part sud, es va tancar amb pilones de formigó i xarxa de filferro. A la meva etapa escolar les pilones dretes eren poques, i la xarxa de filferro havia assolit una gran varietat de formes. Com podeu suposar, els nois i noies superaven amb facilitat aquells límits per endinsar-se al bosquet de l’entorn. Hi abundaven les atzavares. Calia tenir cura de no fer-se mal. El fora perímetre de l’escola era una prolongació del pati mateix. Més encara, en algun joc el pati d’aquella escola era tota la muntanya.
Just sota la banda sud, hi havia els motors que remuntaven el gasoil de forma canalitzada fins la Base Americana. A l’oest hi teníem el rec d’en Planes, que ve de Salt d’Euga. Darrera I‘escola el dipòsit d’aigua potable de l’Estartit.
En aquella bonica pineda s’hi accedia per dues bandes. Per la pujada del Català, que donava accés directe al pati de les noies, i per la banda del torrent d’en Planes, per una bonica escala amb esglaons de fusta i pedra, que remuntava entre arbres i donava accés directe al pati dels nens. Era el meu accés predilecte i el del mestre.
La font
Al punt mig entre les dues escoles, just sota la bandera, hi teníem una petita pica amb una aixeta d’aigua potable. Com que no tenia connexió al clavegueram, tot el dia el terra era moll.
Qui la va instal·lar no va pensar en els alumnes més baixets. Ells, per arribar-hi, havien de fer la seva primera escalada. Els petits s’hi penjaven, igual que un gat. Si tenien sort eren ajudats per un company més gran, si no, aparta’t d’aquí, que vull beure.
Tres moments del dia eren de visita obligada a la pica, abans d’entrar al matí, després del pati i abans d’entrar a la tarda. El motiu? Era activitat de pràctica diària jugar a futbol, tant a l’hora del pati com abans d’entrar a l’escola. Cansats i suats, els jugadors havien de fer provisió d´aigua. Ningú respectava la cua. Les boques lluitaven per arribar a l’agua, deixa’m passar, noi.
Entrades a l’escola
Quan el mestre pujava per les escales i sentíem algú cridar “Cap a deeeentro”, tots plegàvem de jugar.
Immediatament els jugadors de futbol s’apilonaven a la pica per beure aigua. Allò era campi qui pugui.
Tothom corria a fer les files. Aquell era un altre moment crític, vaig davant teu.
Quan el mestre ja era al porxo i nosaltres en perfecta formació, ell ordenava l’inici dels càntics patriòtics. Ja podíem entrar.
L’Aula
Eren 42 metres quadrats, segons ha deixat escrit el mestre. Orientada a sud, amb tres finestres de grans dimensions i persianes de fusta. Per aquelles obertures el sol entrava a raig. Les cortines no existien.
Les parets una vegada varen ser pintades d’un color verd clar. A partir de llavors, els alumnes vàrem gaudir de les meravelloses obres d’art que representaven els escrostonats de les parets.
El terra era de rajoles llises, acolorides entre marró i la tonalitat d’una magrana madura.
El vestíbul d’entrada disposava de penjadors per abrics i bates, actuava de distribuïdor per accedir als lavabos i també a una mena de despatx del mestre, que mai va utilitzar.
Els pupitres.
Dins la classe, tres fileres de pupitres de fusta. Tots de la mateixa mida. Com a molt n’hi havia una trentena. No tots ocupats.
Els pupitres eren d’aquells anomenats “cuerpos de carpintería”, integrals per a dos alumnes en un únic moble.
Una ratlla, feta pels alumnes, sobre la fusta, actuava de límit territorial per a cada usuari.
Aquella frontera era un niu de raons. El colze dels alumnes fàcilment conqueria el territori veí, i ja hi érem, començava la trifulca.
Els únics objectes que compartien aquells dos habitants del pupitre eren
el forat del tinter i el tinter de porcellana blanca on es dipositiava la tinta.
Una petita ranura en la fusta era el lloc per aparcar-hi el llapis, la goma, les plometes i els llapis de colors, que sempre eren de la marca “Alpino”.
La tinta xina
El procés de fabricació de la tinta consistia a introduir una pastilla dins una ampolla amb aigua de l’aixeta. Ben bé com ho feien els alumnes del s.XIX. Únicament el mestre tenia accés a les pastilles.
L’alumne sortia al pati. Anava a la font i omplia l’ampolla d’aigua, la sacsejava amb la pastilla dins i ja era fet el miracle. Havia arribat la tinta a l’aula i es podia servir als tinters buits, per mitjà d´un galet.
El càntir
Avui us farà riure que a la classe hi hagués un càntir. Aquell estri era del tot necessari.
També era un excusa, molt utilitzada, per passejar o estirar les cames. Fins i tot permetia poder accedir a la taula d’un company.
Per beure-hi calia tenir una certa experiència. Calia aixecar-lo per sobre de la boca i apuntar bé el seu raig. Era habitual tornar moll al pupitre i ser objecte de comentaris.
Per poca aigua que hi faltés se sntia “Puc anar a omplir el càntir, sisplau?” Era l’inici d’un viatge a l’aixeta del lavabo o de la pica del pati, que permetia desaparèixer del control del mestre.
“La Ramona”
Una fusta llarga i estreta amb nom propi. Això era “La Ramona”.
Diria que feia poc més d’un metre, i es passava la vida recolzada a la paret. Sempre al costat dret del mestre. A una distància que li permetia, sense cap esforç, allargar el braç dret i amb la mà prendre’n possessió.
Era la representació en fusta del poder absolut. Aquell va ser el primer instrument de tortura que vaig conèixer en la meva vida.
Complia a la perfecció la seva funció repressora. Cada una d’elles s’iniciava amb un…Vine aquí? El mestre sense aixecar el cul de la seva trona agafava “la Ramona” i deia…,Para la mà…, i picava fort al palmell de les dues mans. En ocasions més d’una vegada. Mai vaig entendre de què depenia.
Les mans quedaven ben vermelles, calentes, ben enfebrades. I ara torna a la teva taula, deia.
L’Estufa
Era dels estris més ben valorats d’aquella senzilla escola.
De ferro colat, escalfava com una mala cosa. No recordo haver-hi passat mai fred, ni a la nevada del 1963. Sempre va estar situada davant la taula del mestre.
De forma arrodonida i vertical, disposava d’una tapa superior composta de dues anelles, cosa pràctica depenent la mida del soc de llenya que s’hi introduïa. També tenia una porteta lateral inferior, per on eren extretes les cendres. El foc tenia lloc sobre una reixa interior que deixava caure la cendra.
Cada matí,…encenem l’estufa? Els encarregats de torn, de molt bon grat, es disposaven a la feina. Paper, pinyes i branques primes. A sobre venien els troncs.
Quan el mestre donava l’ordre per ésser desmuntada, havia arribat la primavera. Era el senyal del naixement d’una nova estació, que per a aquells alumnes no assenyalava les orenetes, sinó el poder absolut del mestre.
La Bandera
La primera obligació del matí era penjar la bandera d’Espanya.
No era fàcil. Calia fer entrar el pal per dues volanderes, clavades a la paret, just en el punt en què es tocaven l’edifici dels nens i el de les nenes.
Per tots nosaltres aquella activitat era un joc més.
Aquella bandera presidia la jornada escolar. Ocupava el seu lloc al matí i es retirava a la tarda.
Aquella escola feta de fusta, rampes i pins, era més que un edifici: era una manera de viure l’educació. En el proper article ens endinsarem en l’interior de l’aula: els materials escolars, la formació imposada pel règim, les activitats complementàries, els jocs, les excursions i tot allò que completava el dia a dia escolar dels alumnes de l’Estartit en aquells anys.
