Segons els publicistes, persones que xarrupen anuncis d’Estrella Damm com si fossin daiquiris i forcen l’anglès com si fos l’esperanto que ho unifica tot, no hi ha bona ni mala publicitat, només hi ha publicitat (D.E.P. Barnum). I estic segura que és sota aquesta premissa que @lamartamarin ens publicita l’Estartit al seu perfil de TikTok, preguntant-nos directament “L’Estartit és lleig?” amb l’eufòria d’estar fent un vídeo transformador quan, en realitat, internet és un no-lloc on les no-persones només sabem interpretar un paper fent equilibris entre el ridícul i el cinisme. I cal tenir clar que la guapura és llaminera, però sempre amaga una part fosca. Després de l’exitosa campanya “Barcelona, posa’t guapa!” engegada el ‘85, ara tots els barris de la ciutat Comtal malden per ser més grisos i més lletjos que mai perquè la seva gent hi pugui continuar vivint. I juro que la lluita és compartida, el problema és que acabo d’escoltar la nova cançó del duet Svetlana i ara no sé com ofegar les ganes que tinc de turistejar pel Poblenou donant la raó als publicistes. La gràcia de Carinyo és que la lletra és fàcilment apropiable i només cal canviar “Barcelona” per “l’Estartit”, “ciutat” per “poble” i “La Rambla” per “carrer Santa Anna” perquè la descripció ens encaixi i conquisti nous visitants. Ai, Carinyo… el pànic a no estar fent el què toca és constant, però és que és tan fàcil que algú et sedueixi a l’estiu.
Tornant al vídeo de TikTok, la jove blanca, proporcionada, amb piercing al nas, guapa -només algú convençut que compleix prou els cànons de bellesa predominants perquè els comentaris no se li girin en contra d’un físic que no triem s’atreveix a fer públicament aquest tipus de qüestionament- llença l’interrogant mentre camina per l’av. de Roma cantonada amb l’av. Costa Brava i ens aclareix que no es refereix a les platges sinó al poble. Com si el top blanc eivissenc, la gorra LA en to pastel i la tote bag que s’intueix no delatés el motiu real pel qual ens visita. Evidentment, vol respostes aviat. Diu que marxa al cap de poques hores, busca un nucli antic que, innocent d’ella, no troba, però ni googlejar ni passar per l’oficina de turisme entren dins els plans d’un caparró massa domesticat per a l’atenció constant. Bufen vents en contra de l’autonomia i la paciència, i en la nova era és important aparèixer a La Llista, el nou rànquing de creadors de contingut en català que depèn d’un algoritme. Així que, perquè tot tingui sentit, els seguidors, que en el nou ordre social de classes són els serfs de sempre entrenats per complaure les voluntats dels superiors, han de reaccionar a l’estímul digital amb l’objectiu últim que l’autoestima i la butxaca de l’emperadriu en surtin reforçades. I vet aquí que les criatures ja no vulguin ser astronautes sinó influenciadors. Però cal escoltar la Rosalía quan sap de què parla i es mala amante la fama y no va a quererte de verdad. La part reconfortant és que a la Costa Brava tenim el cul pelat de suportar perfils fugaços amb poc cash i moltes exigències sota el braç. Així que don’t worry @lamartamarin, estimada, som conscients de la voràgine i només et volem donar visibilitat, tornar-te la publicitat.
Ara no sé si la frase era que el caràcter de la gent defineix un poble o si és el poble que defineix el caràcter de la gent. En qualsevol de les opcions, i exceptuant alguns casos concrets, posar-nos guapos no és el nostre fort, i m’hauràs de perdonar / però ja saps que et soc sincer. Des de dalt, ho han intentat de totes totes i per la posteritat quedaran les palmeres de l’avinguda de Grècia, perquè un cop fet el selfie puguis acompanyar la publicació amb el text “Vacances a Malibú” i ningú noti la diferència. Que ara hagin crescut, ocupin gran part de la vorera i continuïn sense fer ombra, és un dany col·lateral de la bellesa pensada des del visitant, com quan t’apuntes a Crossfit per lligar, més que per la integritat dels teus genolls a partir dels cinquanta. Som així, els de la costa! Naturalment, els estartidencs trobem el nostre poble el més bonic del món perquè hi associem una infància feliç al darrere. Jo que a vegades m’he pixat pels teus carrers. Els que hem tastat la llibertat d’un poble com si fos un descampat amb el privilegi de jugar a amagar en blocs d’apartaments buits, colar-nos en piscines i portar els amors d’estiu a l’enyorat asfalt abandonat de la Pletera o a la deshabitada base dels americans com els millors racons del Mediterrani on combatre les baixes taxes de natalitat, temem convertir-nos en un parc temàtic guapo guapo com al pitjor dels homes del sac. Ara bé, tampoc som imbècils, i la nostàlgia d’un paisatge decadent on vam ser molt feliços no aconsegueix ennuvolar-nos del tot, i ja percebem que en l’abandonament del Mirarmar, del Freu, de la plaça dels bars, i ara també dels Jocs, hi ha alguna cosa que falla que, si no resolem, anirem pel pedregar.
Com sempre, el problema és la mirada. I allà on alguns hi veuen un poble lleig en la seva contemplació des de fora, altres som conscients que la dependència del turisme ens ha fet prendre decisions que ara ens fan sentir la pena d’haver renunciat a fer un poble millor, precisament per haver-nos posat als ulls dels qui ens visita. Tal com adverteix J. Burdeus, la dependència turística ens fa insostenibles, però la gota malaia angoixant de veritat és que les coses insostenibles es poden allargar molt i encara ens cal molta més decadència perquè hi hagi una revolució que faci esclatar la capa superficial i ens deixi veure, a la fi, els problemes de fons.
