24 Hores de Tertúlia consumades

Era un quart de nou del vespre del divendres vuit d’agost. Jo ja feia mitja hora (o més) que estava nerviós. Com anirà? Vindrà gent? Quant durarà?

Vaig sortir de casa en direcció cap a Fora Portal o cap a la plaça de la Sardana o del Monument o Quintana i Combis… o cap a la plaça de la tertúlia, com se n’hi vulgui dir. Ja ens entenem. Ens vam trobar amb en Josep Anton Rojas (secretari d’Emporion) i en Joan Vinyas (el president) i vam anar al pati de Can Quintana per recollir el carro de cadires que ens havia deixat l’Ajuntament (gràcies, Diana) fins a la part de dalt de la plaça, just davant d’on hi havia hagut el Bar Sport. Vam treure tres cadires de la pila i ens hi vam asseure. A partir de llavors, a esperar que arribés la gent.

Quan passaven pocs minuts de dos quarts de nou, ja vam veure baixar la Dolors Bombardó, que es portava la cadira de casa (tal com deia el cartell) i, de mica en mica van anar arribant els garlaires. Mira, en Plàcid Busquets, i després en Jordi Llenas i ara les germanes Font i en Babalua i els de ca la Emília i aquests qui són, que no els conec. Arribava gent de totes bandes. A tres quarts de nou ja érem una trentena i a les nou en punt, oficialitzàvem el tret d’inici de les 24 hores de tertúlia, donant la benvinguda a la rotllana, que ja feia patxoca.

Gent de totes les edats i generacions: el més gran de vuitanta-set anys i la més petita de dos mesos i mig. Els de la colla inicial de la tertúlia del 1979 feien córrer les llibretes i àlbums de fotos de llavors, rememorant aquelles trobades: mira com ha canviat en d’allò! I mira la de can d’això, i aquest d’aquí darrera no vols dir que és el fill de la del pa? Altres grups s’esperaven a veure com funcionaria la tertúlia… si es parlaria d’un sol tema o si cadascú podia parlar del que volgués.

Es va intentar això de treure un tema i que tothom en pogués parlar, però de seguida es van anar formant capelletes que, de fet, amb tanta gent és el millor. Així et podies anar movent d’aquí cap allà per parlar d’això i d’allò altre.

Alguns van començar a sopar i d’altres van treure coses per compartir. En Joan i la Gemma van portar pomada menorquina per tothom, que va ajudar a fer la conversa més lleugera i qui tenia més set podia anar al Bar Aquarela, que com el Bar Sport de llavors, es va convertir en el refugi d’hidratació i intendència.

Joan, això esta rutllant! A quarts d’onze de la nit, s’hi van afegir els que sortien del concert de l’Espai Ter i, cap a les onze vaig arribar a comptar quaranta-set persones fent tertúlia. Era el punt àlgid. Es respirava alegria, companyonia, amistat i, curiosament. es veien pocs mòbils.

Cap a les dotze es mantenia un bon gruix de gent, alguns que van marxar i d’altres que van arribar. Feia fresca i s’hi estava bé però s’acostaven les hores difícils. La nit seria llarga i molts pensàvem que la tertúlia s’acabaria a quarts de dues com a molt tard però a Torroella tenim la sort de comptar amb en Joan Vinyas, i en Joan Vinyas és molt Joan Vinyas, i compromès amb la causa com ningú, va decidir que ell s’hi passaria tota la nit (faig un parèntesi per reivindicar des d’aquesta plataforma, a qui correspongui, que potser se li hauria de donar ja la Medalla del Montgrí).

Dit això, seguim amb la crònica: els i les garlaires més enraonadors van aguantar a la rotllana fins a quarts de tres, llavors s’hi van afegir els qui venien del concert de Cala Vento de l’Escala i a tres quarts i mig de cinc va passar el primer que va saludar els tertulians amb un bon dia. Quan alguns encara no havien anat a dormir, d’altres ja aixecaven el dia. Entre uns i altres van acompanyar en Joan fins a quarts de sis. Tothom qui passava per la tertúlia anava signant a la llibreta dels tertulians.

Fins a quarts de vuit, el personal de neteja dels carrers, repartidors, els del peix, els qui anaven cap a treballar…mantenien viva la tertúlia amb un estoic Joan Vinyas que ja començava a fer cops de cap. Llavors ens hi vam afegir els més matiners, que vam portar quatres croissants a en Joan, vam fer el cafè i li vam fer el relleu.

El matí va ser molt bonic amb gent fixa que no va aixecar el cul de la cadira i d’altres itinerants que anaven i venien. La Margarita Massot i el seu germà Joan, que en la primera edició va ser l’únic que s’hi va estar les 24 hores, també hi van ser. Es va parlar de tot i de res fins a l’hora del vermut. La rotllana es desplaçava d’un costat a l’altre de la plaça seguint l’ombra dels arbres.

Com ja vaig vaticinar en l’anterior article, la nostra no era la única tertúlia de la plaça, sinó que n’hi havia una altra al banc de davant de Can Quintana. La nostra era l’extraordinària, feta i preparada per un dia determinat. L’altra, en canvi, és una tertúlia que s’organitza cada dia, matí i tarda, duta a terme per una colla de torroellencs gambians i senegalesos que queden per parar la fresca i xerrar. Allò que per nosaltres és extraordinari per ells és la normalitat. Hi ha una reflexió profunda en tot plegat.

Les hores del migdia i mitja tarda van ser dures: tocava el sol i el nombre de tertulians es va reduir, però l’esperit i els temes de conversa no es van aturar. Cap al vespre la rotllana es tornava a ampliar. Hi havia una sensació de victòria, de satisfacció, de saber que s’aconseguiria el repte i cap a quarts de vuit ja érem una vintena. Alguns dels qui havien vingut a obrir la tertúlia tornaven per tancar-la. Dels promotors de la primera edició del 1979, l’Àngel Quintana no hi va poder ser, perquè era fora, però en Miquel Riera, en Jordi Plaja i una bona representació d’aquella colla hi va treure el cap. Fins i tot l’alcalde, en Jordi Colomí, va passar-nos a saludar, igual que havia fet l’Albert Bou, alcalde de l’època, en la tertúlia de llavors.

A dos quarts de nou, vint-i-quatre hores després d’haver-la començat, amb una vintena de persones, despenjàvem la pancarta i donàvem la tertúlia per acabada amb un emotiu aplaudiment. Els que quedàvem, vam signar per última vegada el llibre dels tertulians. Ho havíem aconseguit.

El més curiós va ser que la tertúlia s’havia acabat però la gent no marxava. Tothom seguia amb el cul a la cadira, xerrant amb qui tenia al costat, parant la fresca i fent passar el temps. Semblava que hi havia ganes de més. Amb en Joan i en Josep ens vam creuar mirades de complicitat, de saber que tot havia anat bé, que n’estàvem satisfets. L’última pàgina del llibre dels garlaires deia “perquè la xerrameca continuï al carrer, fins l’any que ve!”, ja que veient la rebuda de la gent i l’emoció dels qui hi van ser, així ho farem.

Visca la tertúlia i fins l’any que ve.