El 27 de març de 1930, a les acaballes d’un sopar al restaurant Batria, de Barcelona, en el qual hi participaven intel·lectuals de Madrid i amfitrions catalans, don Manuel Azaña, que després seria President de la República Espanyola, va pronunciar un discurs que hauria d’esdevenir històric per les moltes transcendències que d’aquest en derivaren i que encara avui podrien ser de rigorosa actualitat.
Va dir que la seva concepció d’Espanya només es podia entendre amb una Catalunya forta governada per les institucions que volgués donar-se mitjançant la manifestació lliure de la seva pròpia voluntat.
I afegia (transcrivim literalment):
“Y he de deciros también que si algún día dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola en su navío, sería justo el permitirlo y nuestro deber consistiría en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para unos y para otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida pudiésemos establecer al menos relaciones de buenos vecinos”
Quin alleujament de gratitud sentiríem la gran majoria de catalans si sentíssim aquestes paraules des de Madrid i molt especialment si fossin de l’actual president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. No sé si una afirmació així inflaria fins a desbordar el nombre de catalans independentistes o pel contrari molts optarien per una opció més contundent en aconseguir un encaix dins d’un nou Estat Espanyol.
En qualsevol cas l’actualitat és molt diferent. Azaña era republicà i demòcrata convençut. Avui el partit que governa Espanya per majoria absoluta es de dreta dura, i estem lligats per una constitució monàrquica. El PP acull dins de les seves organitzacions descendents ideològics dels que varen propiciar un alçament contra la República i conseqüentment també contra els defensors de les paraules d’Azaña.
Catalunya, no m’estendré per no incidir en detalls sobre el que reiteradament s’ha explicat, ha estat sotmesa històricament i agreujadament durant aquest govern del PP, a continus atacs a la llengua, incompliments sobre el sistema de finançament, injustícies en el tracte fiscal i en les inversions de l’Estat. Això ha portat a la conclusió, compartida per una immensa majoria de catalans, que Catalunya no te cabuda en la concepció d’Espanya pretesa des de la ideologia franquista i que és la que inclou la Constitució Espanyola, amb els matisos imposats per la fórmula de l’estat de les autonomies, acceptada per tots els partits que en el seu moment la van aprovar.
En uns moments de greu crisi econòmica, d’atur incontrolat, d’indiscriminades retallades socials, de fort descrèdit del sistema polític, d’institucions com la justícia i la mateixa monarquia, la majoria social de Catalunya està convençuda que la situació és propícia per aconseguir allò que el president Mas anomena estructura d’estat i que tots entenem com un estat independent.
Joan Massó en unes declaracions de no fa gaires mesos deia que els estats que havien aconseguit la independència, històricament ho havien fet mitjançant la guerra o el pacte. Exemples de guerres d’independència n’hi ha molts. De pactes, el més recent i clar seria el de l’antiga Txecoslovaca, separació consensuada de dues repúbliques: Txèquia i Eslovàquia.
En el nostre cas, una guerra en el sentit d’enfrontament violent (tancs al carrer, invasió de l’exèrcit) semblaria totalment inversemblant en el si de la UE. Hi poden haver guerres més subtils, sense vessament de sang, que tot i el mutisme del Sr Rajoy i el seu govern ja han començat i que soterradament venen dirigides per la fundació Faes, tot i que és evident que no van més enllà en aquesta guerra bruta, perquè organismes internacionals (UE i OTAN) no li ho permeten.
Per pactar es necessiten complicitats i aquestes les hem d’aconseguir amb les cartes damunt la taula. Volem, exigim, el dret a decidir. El dret, entenem, que té el poble de Catalunya a decidir democràticament el seu propi destí. Un dret, que encara que majoritàriament el poble de Catalunya considerem inqüestionable, necessitem que organismes externs competents ens el reconeguin. Croàcia no hauria aconseguit tant ràpidament la seva independència si des del primer moment no hagués tingut Alemanya al seu costat.
Miquel Sellarès alertava en un article al Punt Avui del dia 15 d’agost que l’enemic principal en contra del dret a decidir el teníem dins mateix de Catalunya. En els poderosos que han basat el seu negoci en Espanya. El que és cert és que ens cal trobar “companys de viatge” que ens ajudin a fer el camí i crear-nos els menys enemics possibles.
Començava aquesta reflexió amb una paraules conciliadores de Manuel Azaña. Estic convençut que a l’Espanya d’avui hi ha molts espanyols republicans, socialistes, demòcrates, que podrien estar-hi d’acord. La nostra lluita no és contra els espanyols autènticament demòcrates, no es contra Espanya. És contra uns espanyols que no volen entendre la realitat d’una Espanya amb identitats diverses que han pretès diluir històricament en una de sola: la castellana. Una pretensió que ha portat a una mala dissimulada comprensió que sovint ha esdevingut odi contra Catalunya.
Passo moltes temporades a Menorca i entreveig aquesta incomprensió en els propis menorquins. A vegades em fa por que en una tempesta com la que estem vivint, puguin pensar que, egoistament, els abandonem en un vaixell a la deriva i ens emportem l’únic bot salvavides que queda. Té sentit abandonar aquest vaixell? Té sentit seguir en un vaixell dirigit per una tripulació que ens fa pidolaires, que ens menysprea, que ens vol dins del vaixell, però sotmesos a les seves conveniències? El que no té sentit és mantenir-nos dins d’un vaixell que no ens vol tal com som.
Per això volem posar en pràctica el nostra dret a decidir, que avala la consulta i si aquesta és la voluntat dels ciutadans de Catalunya, ens obri el camí cap a la independència. Per això hauríem de ser molt curosos rebutjant possibles complicitats amb molts espanyols, entre ells mols ciutadans de llengua catalana. Cal evitar crear odi cap a una Espanya més madura que un dia pot existir, amb la que compartim molts segles d’història i de cultura i amb la que, en condicions d’igualtat, podem almenys establir relacions de bons veïns.