Benvolguts lectors,
No, encara no m’he begut l’enteniment. La frase del títol ni va ser encertada al seu dia, ni ara pot estar més allunyada de la realitat. Els que tingueu la paciència de llegir l’article fins al final, allà hi trobareu la resposta al perquè d’aquest títol.
Aquest és un article bastant àcid, però crec que no és pessimista ni optimista, simplement posa de manifest la crua realitat que encara estem patint els ciutadans d’aquest país, i de manera especial les gents més febles.
Som a octubre, ja han passat el mesos per excel·lència per fer vacances, la verema i quasi la recollida de pomes; el dia comença a ser molt més curt, i aquella lluminositat tan blanca i brillant del mesos de juliol i agost, ha deixat pas a una altra de molt més groga i apagada; a les vesprades es fa ja imprescindible la companyia d’un jersei; tot són senyals que ha començat una nova estació. Ens estem preparant per tornar a una anormal “normalitat”. Fa dies van començar les lligues de futbol i d’altres esports, també van començar les escoles i la vida tornarà a la monotonia quotidiana. Amb aquestes paraules, més que a la rutina del tràfec diari, estic pensant que per la marxa que porta el país, malauradament ens torna a estar esperant més del mateix, més d’allò que fa tants d’anys hem de suportar, però que no per conegut ens hi acostumarem mai.
Una vida i una quotidianitat que altra vegada tornarà a estar abocada a la inseguretat, als temors, al desencant, a la desesperança, i a tot un reguitzell de calamitats que ja tenim experimentades o que d’alguna o altra manera hem patit en pròpia pell.
Com que fins a dia d’avui ningú ha trobat la solució per retornar-nos aquell estat de benestar perdut, o ni tan sols apropar-nos a ell, molt probablement, a partir d’aquest mes d’octubre, es continuarà parlant de desnutrició infantil, de famílies senceres a l’atur, dels joves que hauran de marxar a l’estranger buscant oportunitats, de desnonaments, de vagues, de pensions de jubilació i salaris a la baixa, de la Llei de la dependència arraconada i oblidada, de gent gran estafada, de més retallades, d’impostos que no paren de créixer, i d’altres calamitats que tots coneixem.
Tot aixà farà que la misèria i la pobresa continuaran obrint-se pas sense tenir aturador; és com si cavalquessin en els mateixos cavalls dels genets de l’apocalipsi.
Malauradament, em temo que no faltaran tampoc les notícies d’estafes, corrupció, falsedats, evasions de capitals, d’impostos; o dels escàndols dels famosos, dels polítics, de personalitats destacades, o vés a saber de qui; fins i tot, algú més agosarat ens pot parlar altra vegada de brots verds o de recuperació econòmica. Tant de bo que aquesta vegada sigui veritat i no un miratge; però ens han enganyat tantes vegades…
Aquest és només un tros del retrat del país i de la anormal “normalitat” que a partir de l’octubre penso que ens espera. La frase “España va bien” es va dir quan s’estaven aixecant els pilars de fang de la Babel que, en ensorrar-se, ens ha enterrat a quasi tots sota les seves runes. A partir d’aquesta tristament cèlebre frase, se’n van poder escoltar cada dia de tant o més esgarrifoses, i se’n podrien emplenar llibres sencers. Espero que els responsables que ens han portat a aquesta situació ─que n’hi ha─, una banda de mentiders, incompetents, usurers, irresponsables, ineptes, lladres refinats i corruptes, entre altres coses; si ningú els posa on es mereixen, sigui la història que un altre dia els situï al lloc que veritablement els correspon.
Deixeu que acabi amb unes paraules malsonants que no acostumo a utilitzar per parodiar la frase que encapçala aquest article; tristament i malaurada, la situació permet fer-ho.
Des de fa molt temps, la frase que s’ajustaria a la perfecció per definir la penosa situació que encara patim i que temo que continuarà a l’octubre és: “España va bien, bien jodida.”
Perdoneu l’expressió, i tant de bo que m’equivoqui.
