En una meravellosa cançó d’amor de Raimon, A l’estiu quan són les nou, es troba aquesta eloqüent estrofa:
Per a que tu puguis ser tu
jo no he deixat de ser jo,
per a que jo puga ser jo
tu no has deixat de ser tu:
Tu i jo hem volgut
sempre ser-ne dos.
Vull la independència de Catalunya perquè necessito la llibertat per viure. La llibertat per unir-me o no. Estimo la meva parella des de fa mig segle sense que ella hagi deixat mai de ser ella i jo hagi deixat de ser jo. Ningú ens va obligar a compartir la vida i els dos vam decidir unir-nos per pròpia voluntat. D’igual a igual. Així mateix, els ciutadans dels pobles que exerceixen la seva sobirania són lliures d’unir-se o no amb altres pobles de manera confederada. Perquè això passi, hi ha d’haver la voluntat recíproca d’unió. Quan es concreten unions s’han de fer de baix a dalt i no de dalt a baix. En aquest darrer supòsit són subjugacions, esclavatges, dominacions…
Només les urnes permeten visualitzar el mapa de les preferències d’una determinada comunitat. A Catalunya no ens deixen votar perquè, segons Rajoy, som una “democràcia avançada”. No, no som una democràcia avançada. No ens deixen votar perquè un dels pobles ibèrics, Castella, històricament ha imposat als altres pobles els seus criteris particulars. Quan algú a qui tu li proposes abraçar-te diu que no, no queda altre remei que restar sol i potser el temps farà veure de manera diferent a Castella que no és just pretendre subjugar altres pobles.
El respecte és un valor positiu. La imposició és negativa. Vaig escriure a una amiga madrilenya, que no veu clar el nostre procés, per explicar-li la meva posició. Ho he fet amb altres amistats peninsulars, algunes d’elles més receptives. Crec que és bo educar-nos en el diàleg i el respecte, encara que no veiem les coses de la mateixa manera. M’enorgulleixo del nostre procés pel seu tarannà pacífic, festiu i respectuós. Són característiques que ens permetran, un cop independents, obrir-nos i abraçar-nos amb els partidaris de les abraçades.
