“Una de les característiques principals que defineixen què és un Estat és que té autoritat política i administrativa sobre un territori, i que la pot exercir.”
Els lectors em perdonaran si, abans de continuar, faig una breu referència a la meva genealogia. La meva mare era filla de can Pasqual de Serra. El meu besavi, que es deia Salvi Pasqual Negre, es va casar amb Joaquima Romaguera, va quedar vidu i es va tornar a casar amb Francesca Miró. Un germà del besavi, Josep Pasqual Negre, va provar de fer fortuna a Amèrica, va anar a l’Uruguai, i cap al 1900 va tornar. Engrescat per ell, el seu nebot Joan Pasqual Romaguera també hi va anar, i hi va prosperar. Després va cridar un seu germanastre, Josep Pasqual Miró, que també hi va prosperar i s’hi va casar. Un nét d’aquest es diu José Luís Pascual, ens coneixem, va ser a Torroella fa uns anys, i ens escrivim sovint. Ha estat un gran esportista, és membre del Comitè Olímpic de l’Uruguai i segueix i admira el Barça. El fitxatge de l’uruguaià Luís Suárez l’ha fet feliç.
Ara veureu per què explico tot això. El dia 10 de novembre, en José Luís em va enviar un correu amb l’annex d’un diari esportiu d’allà, ple de fotos i amb el títol “Salvados por Suárez”. He de reconèixer que no em va sorprendre gaire que, per a ell, el més important d’aquells dies hagués estat el resultat del Barça i de Suárez, perquè, com de costum, allà tenen una idea força esbiaixada del que passa aquí. Per això, em va semblar necessari, i gairebé patriòtic, d’enviar-li informació sobre l’altra cara d’aquell cap de setmana, de manera que el vaig contestar amb aquest correu (resumeixo):
“També aquí tots els diaris reconeixen que ahir Suárez va liderar i propiciar la victòria del Barça.
“A més, en l’aspecte esportiu, aquest diumenge hem viscut un altre gran èxit, Àlex Márquez s’ha proclamat campió del món en Moto3, tres catalans ho són en les tres categories, i mai dos germans havien estat campions del món el mateix any.
“T’he de dir, tanmateix, que aquí el diumenge 9 tothom ha estat pendent d’un gran esdeveniment polític, la consulta plantejada pel govern de Catalunya i prohibida pel Tribunal Constitucional espanyol: ‘Vol que Catalunya sigui un Estat?’, i si es responia SÍ, ‘Vol que aquest Estat sigui independent?’. El govern de Madrid va amenaçar, ridiculitzar, prohibir, però la gent ha desobeït i més de dos milions de catalans han acudit a les urnes. Madrid no entén que no és el president de Catalunya qui reclama, sinó un poble que s’ha sentit maltractat i menystingut pels successius governs de l’Estat.”
L’endemà, el meu cosí em va demostrar que s’havia informat, i em va enviar còpies de diaris de Montevideo amb els titulars: “Catalans de l’Uruguai van passar a Buenos Aires per votar independència”, amb una bona descripció de tot plegat. Vaig quedar satisfet, havia aconseguit la seva atenció, i el vaig tornar a escriure i li vaig dir el que transcric ara aquí, també com a reflexió per als meus lectors d’EMPORION:
“Crec que va ser precisament a la Convenció de Montevideo on es va començar a establir aquesta doctrina: ‘Saps que un Estat administra un territori perquè les seves ordres són obeïdes i pot imposar les seves normes als ciutadans’. El que va passar el dia 9 és molt seriós, el món va veure que l’estat espanyol no va poder exercir la seva autoritat a Catalunya. Ara Mas ha enviat una carta a Rajoy per parlar d’un referèndum legal pactat, però Rajoy està obsessionat i vol arreglar l’afer amb lleis i policia, confia en una querella de la fiscalia, oblida que el seu problema no és Mas, que són els 2,3 milions de catalans. Aquest és el significat transcendental del 9-N: bona part dels catalans no es varen considerar ciutadans de l’estat espanyol, no es varen sentir obligats a obeir-lo.”
Acabava el meu correu a en José Luís amb la frase que he escrit al començament:
“Una de les característiques principals que defineixen què és un Estat és que té autoritat política i administrativa sobre un territori, i que la pot exercir.”
