La desavinença existent en els primers dies d’aquest any 2015 entre el president, Artur Mas, i Oriol Junqueras, d’ERC, i les negociacions sostingudes amb els representants de les agrupacions ANC, Carme Forcadell, i Òmnium Cultural, Muriel Casals, van posar en dubte la prevista assistència de Muriel Casals. Sortosament, la seva assistència es confirmà el dia 15.
Permeteu-me que relati un breu episodi per a mi molt entranyable. En una tertúlia, vaig comentar l’acte programat per a la mateixa tarda i que primer aniria a l’exposició d’Emporion, ja que volia fer-ne unes fotografies. Aproximadament a dos quarts de sis, Joaquim Radresa, un dels contertulians, em va informar que havia vist la Sra. Muriel Casals caminant sola pel carrer d’Ullà cap a plaça. Era una tarda fosca i nuvolosa. Efectivament, estava a la vorera del davant. M’hi vaig presentar i em digué que havia arribat més d’hora del previst. Vaig oferir-me per acompanyar-la en el recorregut fins a arribar al Museu: vista de l’església i comentaris sobre el Plau Lo Mirador, el Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, la casa Galibern de la Fundació Mascort i l’edifici avui residència per a gent gran. I pel carrer Major iniciàrem el passeig que era seguit, en la meva joventut, per grups de noies els uns i de nois els altres, que anaven donant-hi voltes. Pel carrer de la Porta Nova i el de Sant Agustí arribàrem al Cinema Montgrí, propietat de l’Ajuntament i dotat de projecció digital, i a La Sala, on les mares pujaven per les escales adossades a la paret del fons a les balconades laterals, des d’on podien vigilar les filles mentre ballaven. Comentàrem les botigues ben il·luminades, les joieries, el nombre d’habitants, quintuplicats a l’estiu… I així arribàrem al Museu, on ja l’esperaven els senyors Xavier Ferrer, Jaume Bassa, Jordi Bellapart, Cels Sais… I amb la companyia de l’alcalde, el Sr. Jordi Cordon, i la regidora de Cultura, Núria Bosch, anàrem a l’exposició, a la Capella de Sant Antoni, que aplega 24 plafons i expositors amb llibres i altres objectes relacionats amb Emporion.
Al finalitzar la visita, s’oferiren unes copes de cava i es retornà al Museu de la Mediterrània. Allí es visità el pessebre i l’obra de Francesc Gimeno, en la nova sala d’exposició permanent, i finalment a l’auditori, amb els molts assistents que l’omplien ja amb escreix.
El Sr. Jaume Bassa inicià la seva intervenció amb una acurada exposició del que van representar dues figures en el fort esclat cultural del Noucentisme a Torroella. En va seguir un contingut ple de dades que he intentat resumir. Espero haver aconseguit disminuir el volum sense perjudicar-ne la qualitat.
Torroella a principis del segle XX
1900 – Torroella tenia al voltant de 4.000 habitants que vivien majoritàriament del camp. Es va enderrocar la muralla i construir un pont sobre el Ter. Va arribar l’aigua corrent i l’electricitat.
S’estengué per Catalunya el Noucentisme, que impregnà l’esperit dels fundadors d’EMPORION.
Pere Blasi i Maranges
1911 – Arribà a Torroella amb un sistema pedagògic modern.
1912 – Va néixer l’Ateneu Montgrí i es va fundar Mont-Gris.
1916 – Va escriure la Geografia elemental de Catalunya.
1932 – Anomenat director del Grup Escolar Lluís Vives de Barcelona, va deixar Torroella.
1939 – El mestre Blasi va marxar a l’exili.
Avui a Torroella tenim, sota el seu nom, la biblioteca pública.
Mossèn Francesc Viver i Puig
1902 – Fundà a Girona la revista Vida.
1913 – Ensenyà català, llatí, esperanto i mitologia.
1914 – Va promoure El Montgrí, que desaparegué el desembre de 1914.
1936 – Es va haver d’amagar i fugir de la vila.
1939 – Tornà a Torroella de vicari.
1955 – Va morir.
Joaquim de Camps i Arboix (Pons)
1914 – Tenia 20 anys, va estudiar dret, gironí de família torroellenca, va escriure a El Montgrí.
Va ser alcalde de Girona i exiliat el 1939.
L’Ateneu Montgrí
1912 – Va néixer a Torroella i arribà a 160 socis. Creà l’Orfeó.
1914 – Pel llibre d’actes, es coneix la resposta a una pregunta: “[…] El reglament, que aparta l’Ateneu de tota lluita tendenciosa, és garantia de respecte per als ideals del Catolicisme. […] La Junta no pot menys que donar-nos la seguretat que vostès demanen.“
El Mont-Gris
1914 – El 15, el comiat: “[…] Si un periòdic necessitava absorbir totes les energies aprofitables per a comptar amb una base no massa segura, dues publicacions sols poden viure en rivalitat manifesta.”
EMPORION
1915 – El dia 1 de gener va sortir el primer número que van escriure els antics redactors de Mont-Gris i El Montgrí.
1915-1923 – Se’n publicaren 195 números.
En el número tres es publicà: “Catalunya vibra […] Catalunya es prepara altra volta a la lluita; és que ja no es pot sentir més la injúria d’una política corruptora, que amb estulta pretensió vol subjectar nostra terra dins la xarxa opressora del centralisme.”
1923 – La dictadura de Primo de Rivera, amb el vistiplau d’Alfons XIII. EMPORION va deixar de publicar-se.
1932 – Renaixia EMPORION el 10 de gener.
1936 – El 21 de juny, mossèn Viver hi escrigué: “Dretes que no practiquen la religió, dretes opressores dels pobres, dretes que voldrien fer-nos monàrquics si us plau per força.”
1936-1939 – La guerra civil. Assassinats i destrucció.
2015 – L’1 de febrer veurà la llum l’EMPORION número 98 de la tercera època.
Seguidament, va iniciar la seva conferència la presidenta d’Òmnium Cultural, de la qual resumiré el més essencial, en una intervenció plena d’arguments tant d’actualitat com d’esperança d’un futur millor.
Estudi històric sobre la 2a República espanyola, demòcrata, progressista, esperançadora per als catalans, també econòmicament, però… El període de la guerra civil fou realment el punt màxim de l’autonomia catalana. Amb voluntat de fer la revolució i el canvi, excloent en molts casos ciutadans per la seva voluntat de canvi, amb persecució fins i tot dels qui hi estaven a favor.
La transició a la democràcia espanyola, amb l’objectiu d’emmudir Catalunya. Sorgeixen els problemes atàvics. Altre cop, com els anys 30, dura i injusta.
L’autonomia, “el cafè per a tots”, 17 autonomies: molt cara i ineficaç que crea i obliga a una voluntat de recentralització. Retallar, política que no ha servit per corregir els problemes reals.
El català, objectiu ben conegut. I que obliga a canviar la relació Catalunya-Espanya. Política seguida contra un Estatut que va seguir totes les regles, aprovat i firmat. Però cepillado pel tribunal constitucional. De forma insultant.
Però avui tenim a favor la majoria dels alcaldes del país. Emocionant. Són els representants dels ciutadans que els han votat. Tenim a favor tant el partit del govern com el líder del partit de l’oposició. Millor no ho podem aconseguir. Quant a la premsa estrangera, millora la seva informació.
Em pregunto com s’han creat els nous països, abans per la guerra, avui per acords. L’activitat europea està més atenta als drets individuals i col·lectius. La Unió Europea calla, però…
Tenim futur, tenim feina, som un país normal. I pel que fa a estructures d’estat, no partim de zero. Tenim ja, entre d’altres, estructures sanitàries, d’ensenyament… Cuidem i hem de millorar la relació amb l’exterior.
I a favor nostre, el paper deplorable espanyol i dels seus representants.
Tenim prestigi. Tenim un futur possible. I el present possible amb bon fer i amb bona amistat.
Seguidament, i com a moderador el Sr. Xavier Ferrer, començà el torn de preguntes, que fou nombrós i que feien pensar la resposta. Estic segur que tots els assistents sortiren satisfets de les preguntes i de les respostes.
Per concloure, crec fermament que del Centenari d’Emporion i de la seva celebració ningú en restarà descontent o insatisfet. Crec també que la col·laboració obtinguda serà el millor premi i que ajudarà a esperar amb possibilitats fermes en un EMPORION del segon centenari.
