“Ho sapiguem o no, tots som fills de Whitman.”
Harold Bloom (Nova York, 1930)
“Milton i Withman són dos referents indispensables i absoluts, que honoren qualsevol cultura que els integri al seu sistema literari mitjançant la traducció.”
D. Sam Abrams (Beckley, 1952)
Estem d’enhorabona, perquè en aquest any 2014 acaben de sortir publicades en català dues obres mestres de la poesia èpica universal: la darrera versió de Josep Maria Boix i Selva (1914-1996) d’El paradís perdut, de J. Milton (Adesiara), i la traducció de Fulles d’herba, de Walt Withman (Edicions de 1984), per Jaume C. Pons Alorda.
Assegura Sam Abrams, el prestigiós crític literari anglocatalà, que ara tenim completes en el nostre idioma les grans baules de la cadena de la poesia èpica occidental: disposàvem de l’Homer de Carles Riba, del Virgili de Miquel Dolç i del Dant de Josep Maria de Sagarra. I a partir d’ara, tenim ja el Milton de Boix i Selva i el Whitman de Pons Alorda.
Aquestes indispensables contribucions literàries permeten resseguir en català tots els grans moments del desplegament de la tradició poètica occidental referida a l’èpica, des dels seus inicis fins a les portes de la modernitat.
Sam Abrams alerta dels prejudicis culturals encara existents contra la literatura religiosa, sapiencial i transcendent, que tenen el seu origen a la postguerra i que han frenat el coneixement del gran poema de John Milton (1608-1671). El paradís perdut constitueix el poema fundacional del poble anglosaxó. Milton utiliza el pretext del relat bíblic del Gènesi per escriure el que està considerat com el poema èpic fonamental de la literatura en llengua anglesa. Cal ressaltar, però, que fora de la temàtica estrictament religiosa, el poeta planteja i reflexiona -com en totes les obres clàssiques- sobre infinitat de qüestions universals, com el desacatament, el càstig diví, la providència, la guerra civil, la legitimitat del poder, la llei, la vida i la mort, l’amor, la igualtat, la llibertat humana, la revolta, el compromís… tal com ho remarca amb precisió d’expert Sam Abrams. El poeta i professor Josep Maria Boix i Selva aconsegueix un dels treballs de traducció al català més ambiciosos de poesia que s’ha fet mai. Adesiara reedita aquesta obra monumental en una acurada edició bilingüe. Boix i Selva va treballar sis anys per traduir els 10.665 versos dividits en dotze cants del poema èpic de Milton. La primera edició va sortir l’any 1950 i la segona el 1953. Després va estar gairebé quaranta anys revisant la traducció que ara ens arriba. Els experts consideren que més que una traducció literal al català, el treball de Boix i Selva és una creació literària dins la literatura catalana i apareix en un moment en el qual tocaria celebrar per mèrits propis el centenari del naixement del traductor i poeta. Boix i Selva també és l’autor, entre d’ altres, de dos significatius poemaris: El suplicant, la deu i l’esma (1972) i Presoner de la boira (1978).
En relació amb l’obra de Walt Whitman (1819-1892), cal recordar que a Catalunya va rebre inicialment un rebuig frontal per part dels intel·lectuals del Noucentisme, fins al punt que l’adjectiu whitmanià era utilitzat aleshores amb connotacions negatives, ja que es feia sinònim d’excessiu, retòric, antiquat o il·luminat. Fins i tot, remarca el crític anglocatalà, que poetes de la talla d’Agustí Bartra han estat injustament penalitzats per la crítica del nostre país, per la seva associació amb l’obra de Whitman. Però ara cal reivindicar-la novament sense prejudicis, amb l’obvietat que Whitman és un poeta grandiós, que Abrams el qualifica de vitalista, humà, intel·ligent, savi, ambiciós, profund, i que va saber retratar com ningú la vida del seu país, la vida de la seva època i de tota la condició humana. La traducció feta pel jove poeta, narrador i traductor Jaume C. Pons Alorda (1984) ens permet disposar amb qualitat garantida de la primera versió integral en llengua catalana de l’imprescindible poemari Fulles d’herba.
Dos grans clàssics. Dues perles literàries universals en la nostra llengua. Moltes gràcies i per molts anys!
No deixis que s’acabi el dia
sense haver crescut una mica,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui
el dret d’expressar-te,
que gairebé és un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida
alguna cosa extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i els poemes
sí que poden canviar el món.
Walt Whitman (1819-1892)
Referències bibliogràfiques
- Milton, J., El paradís perdut. Traducció: Josep M. Boix i Selva. Adesiara, Martorell, 2014.
- Whitman, W., Fulles d’herba. Traducció: Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984, Barcelona, 2014.
- Homer, L’Odissea. Traducció: Carles Riba. Edicions de la Magrana, l’Hospitalet de Llobregat, 2001.
- Virgili, Eneida, volums I, II, III i IV. Traducció: Miquel Dolç. Fundació Bernat Metge, Edicions Altaya, S. A., 2009.
- Dant, La divina comèdia. Traducció: Josep Maria de Sagarra. Quaderns Crema, Barcelona, 2000.
- Boix i Selva, J. M., “El presoner de la boira”, Els llibres de l’Óssa Menor, Proa, Barcelona, 1978.
- Abrams, Sam D., “El purità i el demòcrata”, El Punt Avui a Avui Cultura, pàg. 12-13, 3 d’octubre de 2014.
- Gaillard, V., “Una tortura agradable”, El Punt Avui, pàg. 38, 30 de gener de 2014.
