Tres partits polítics i una part molt destacada de la nostra societat civil han plantejat aquest mes als catalans amb dret a vot, de cara a les eleccions dites “autonòmiques”, un repte de dimensions colossals: o bé donar-los suport i avançar pel camí de la independència de Catalunya o, com a alternativa, estimar-se més la pertinença a Espanya.
És a dir, han propugnat que la consulta es transformés en unes eleccions “plebiscitàries”. S’han posicionat, en una banda, els que veuen la separació com a únic camí per al reconeixement de la personalitat política i social diferenciada del nostre país, ja que veuen esgotada tota possibilitat de diàleg amb l’estat espanyol per cercar l’acceptació d’aquest fet diferencial (i la seva sincera aplicació pràctica). A l’altra banda, en un ventall d’ofertes oposades a aquesta proposta tan clara, s’han situat de forma més difusa els que defensen l’statu quo actual (estat autonòmic) i els que propugnen diferents tipus d’encaix nou (confederació, federació), assolibles quan els canvis al govern central permetessin esmenar en aquest sentit l’actual constitució espanyola. A aquesta postura, els partidaris de la independència han contestat que, en tots els intents d’arreglar primer Espanya, Catalunya mai no se n’ha endut més que decepcions.
Si ens remetem a la història, fa més de cent anys que els nostres representants polítics defensen a Madrid la necessitat d’aquest tracte diferenciat a Catalunya, com a nació dotada d’una cultura, una llengua i un dret que van ser arrabassats per la força de les armes a partir del 1714. No entrarem ara en el detall de com aquest clam va ser en general desoït, i de quina manera; quan va ser escoltat, ho va ser de forma avara i escarransida.
Més recentment, tothom sap el llarg camí que ens ha conduït on ara som, el seguit de temptatives realitzades des de l’any 2012, amb l’aval del poble a través del Parlament, per aconseguir que l’estat acceptés la celebració d’una consulta legal que permetés als catalans d’expressar lliurament la seva posició sobre el futur polític desitjat per al seu país. S’han hagut d’exhaurir totes les vies legals, una darrere l’altra, i fins i tot la suposadament il·legal del 9 de novembre passat, fins arribar en últim recurs a aquestes eleccions.
Vet aquí, doncs, el problema: el reconeixement o no als catalans del dret a decidir sobre el seu futur. L’estat sap prou bé que, si el reconegués, estaria admetent la identitat de Catalunya com a nació, i això, el seu tarannà imperialista no li ho permet. O si ho volem fer més suau, el seu tarannà centralitzador no li ho permet: no defensa la unitat d’Espanya, cerca la seva uniformitat. Els catalans, en canvi, som ben conscients des de fa segles de la nostra identitat diferenciada, i maldem una i altra vegada per defensar aquest nostre esperit específic, l’esperit de Catalunya.
“The Spirit of Catalonia“, el títol que he escollit per a aquest article, és el del llibre que va escriure l’any 1946 el doctor Josep Trueta per informar els anglesos de la història dels catalans. A les nostres comarques és ben conegut l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, de l’Institut Català de la Salut, però potser molts no saben qui era el doctor Trueta. Ho explicaré ràpidament.
Josep Trueta i Raspall va néixer a Barcelona l’any 1897, va estudiar Medicina i es va especialitzar en cirurgia de les extremitats. Durant la nostra Guerra Civil va posar en pràctica un procediment de tractament de ferides i fractures de les víctimes de les hostilitats. Era catalanista, va patir els desastres ocasionats pels bombardeigs sobre la població civil, i en acabar la guerra es va exiliar a Anglaterra. Allà ajudà a preparar serveis d’urgència en previsió d’una imminent guerra amb l’Alemanya nazi. Va esdevenir catedràtic d’ortopèdia a la Universitat d’Oxford, i va convertir el Nuffield Orthopaedic Centre en un dels centres de recerca òssia més prestigiosos del món. Fou membre del Consell Nacional Català de Londres, que agrupava els exiliats que treballaven per la defensa dels drets dels catalans davant els aliats, mantingué contactes amb catalans d’arreu del món i feu una bona amistat amb Pau Casals, a qui precisament va dedicar la seva obra sobre la història dels catalans amb aquestes paraules: “For Pau Casals, a great artist and a great Catalan“.
Després d’un llarg recorregut per la història del nostre país, a les seves últimes pàgines, “The spirit of Catalonia” diu (tradueixo):
“El pronunciamiento de juliol de 1936 va acabar amb les llibertats no solament de catalans i bascs, sinó també dels espanyols-castellans.
En ciència, quan el resultat d’un experiment es manté, és perquè els factors causals no varien. Aquí podem dir el mateix. Així, és indubtable que a la tan repetida tragèdia d’Espanya, i més particularment dels catalans, hi ha una causa determinada i extirpable. No és una matèria que incumbeixi només als catalans. El món civilitzat sencer no hauria de ser indiferent a l’amenaça d’extinció d’una possible font de llum i progrés, que va brillar esplendorosa en el passat, quan l’autogovern donava seguretat als catalans i també als bascs. Observadors superficials podrien afirmar –com alguns han afirmat en el passat- que ‘aquesta vegada’ el problema dels catalans ha quedat resolt per sempre, sota la pressió d’un règim totalitari. Es demostrarà que estan equivocats.”.
Unes línies més avall, a l’últim paràgraf del seu llibre, Josep Trueta escriu (1946):
“En un futur proper, Catalunya tornarà altre cop, pacíficament i disposada a ser un bon veí, si també se li demostra bon veïnatge; però aspra, molesta, i font de problemes permanents, si és maltractada. Per al bé de totes les nacions, i especialment d’Espanya, hom pot manifestar l’esperança fervent que Catalunya està presenciant el final del seu tràgic interludi.”
