L’any 1963 els comtes de Torroella de Montgrí (Santiago de Robert i Rocamora i Maria del Carmen Ferrer-Cajigal Jorba) adquiriren el castell-palau de Peratallada, l’immens edifici medieval que s’alça al bell mig del poble.
Avui dia, segons molts, Peratallada ha esdevingut una mena de parc temàtic, una mica com Santillana de Mar, a Cantàbria, o San Gimignano, a la Toscana. Tot i que Peratallada no és tan gran ni monumental com aquestes dues afamades poblacions, l’allau de visitants que rep el poble no és menor. Qui ha visitat Peratallada per Setmana Santa, en el decurs d’un pont o al pic de l’estiu ho sap molt bé.
Mig segle enrere, però, Peratallada no tenia res a veure amb el poble actual. Llavors no hi havia cap segona residència, cap botiga que no fos de queviures, cap restaurant, i només a l’estiu s’hi acostava algun turista encuriosit. Però sí que hi havia, com a tots els pobles, una escola (ja mig buida), una fleca, un estanc, una botiga, dos cafès, dues barberies, una oficina de correus, un molí d’oli i vi, un altre de fariner, una centraleta de telèfons…També teníem un paleta, un ferrer i, per descomptat, un capellà, cada cop més desenfeinat. La major part dels veïns eren petits propietaris i arrendataris que anaven fent la viu-viu. Qui trobava feina a ciutat se n’anava sense pensar-ho dues vegades. El treball de la terra ja no donava per viure. Eren temps d’èxode rural.
L’any 1964 moltes cases del poble estaven deshabitades. Algunes tenien els teulats esbotzats o bé eren un munt de runes. El primer edifici que es restaurà fou naturalment el castell. Hi hagué molta feina. El castell, que també era palau, i gran, era un immoble antic, enorme i mig enrunat. Les obres de rehabilitació duraren vuit anys. Quan s’acabaren els comtes convidaren els veïns a un piscolabis i a visitar el palau. Els entesos diuen que la restauració de l’edifici fou modèlica. Personalment vaig restar esbalaït en entrar a l’aula maior, que els comtes havien decorat amb tapissos, escuts, cofres, espases i fins una armadura. Anys més tard vaig saber que aquesta gran sala noble és una joia de l’arquitectura gòtica civil del país.
Alhora que els paletes feinejaven al castell, hom començà a restaurar algunes de les cases abandonades del poble. De primer, els dos o tres habitatges que els comtes havien comprat a més del castell. Tot seguit, es restauraren altres cases adquirides per gent de Barcelona i de més lluny. Dic restaurar quan, en alguns casos, hauria de dir reconstruir, però aquest és un altre tema. Entre altres coses, passejant pel poble es veuen finestres gòtiques que cinquanta anys enrere no existien.
També fou després de l’arribada dels comtes de Torroella que es netejaren els valls, que es restauraren algunes torres i panys de la muralla malmesos pel pas del temps, que s’empedraren els carrers i, més tard, les dues grans places. Com que cada any venia més gent a visitar el poble, s’obriren bars, restaurants i tota mena de botigues. I atès que l’allau de visitants creixia com una bola de neu, calgué fer un gran aparcament ran de les muralles de ponent, on abans hi havia les eres, després un altre a la banda de llevant i encara un tercer al nord, entre l’església i la muralla.
Durant uns anys els comtes i els seus tres fills venien sovint pel poble. Els estius, sobretot, hi feien llargues estades. La mainada del poble jugàvem amb Santiago, el fill gran, que morí molt jove d’accident. L’Alfonso, l’actual comte de Torroella, era més petit: encara anava enganxat a les faldilles de la seva mare. La filla, Carmen, ja era una espigada adolescent. Santiago de Robert, el comte, es feia molt amb la gent del poble. El meu pare, que havia estat el seu assistent durant el servei militar, hi feia petar la xerrada si se’l trobava pel carrer. Una vegada, quan jo ja estudiava Història, vaig anar a veure el comte per demanar-li si podia visitar el castell. “I tant!”, em respongué; “la gent del poble el podeu visitar sempre que vulgueu”, afegí. La comtessa era més fina, més senyora; s’ocupava sobretot de la botiga d’antiguitats que els comtes obriren en una casa del carrer Major. Després de la mort de Santiago de Robert i del seu primogènit, la resta de la família ja no vingué tant sovint al poble. Com que fa molts d’anys que no visc a Peratallada, ignoro si l’actual comte de Torroella hi va gaire sovint.
Si poguessin veure el poble actual els veïns que hi van viure els anys de la postguerra se´n farien creus. L’única cosa que no ha canviat gens és el traçat urbà i la part més monumental del conjunt medieval. En canvi, els sorprendria prou el component social, la relació entre els veïns. D’uns anys ençà, la gent que ha vingut de fora – a vegades de molt lluny – predomina clarament sobre els que han nascut al poble. Abans tots els veïns es coneixien. Ara mig poble no sap res de l’altra meitat, tothom va a la seva. Hi manca teixit social, aquell caliu humà d’altres temps. És clar que això, amb menys intensitat, també s’ha esdevingut a altres pobles.
Quan els comtes de Torroella van comprar el palau-castell de Peratallada amb la intenció de restaurar-lo per estiuejar-hi eren lluny de sospitar què s’esdevindria amb el poble en un futur no gaire llunyà. Em sembla que la invasió turística que pateix el poble últimament no els agradaria gaire. Em costa molt imaginar Santiago de Robert passejant pels carrers de Peratallada i fent-la petar amb els veïns.
