La por és una forma trasbalsadora de la imaginació que ha acompanyat la història de la humanitat des de l’alba d’aquesta. El sentiment més antic que existeix, tal vegada. Ben al contrari del que pensa molta gent, la por no és una emoció totalment negativa. Si no fos per aquest mecanisme d’autodefensa, cap espècie animal hauria sobreviscut gaire temps. En primer lloc, la humana, la més vulnerable.
Les pors que patim de petits no són les mateixes que patim d’adults, ni les que patí l’home en el passat són les mateixes del present. Algunes pors ens perseguiran sempre perquè formen part de la condició humana. Por dels espais desconeguts, la mort o la pèrdua d’un ésser estimat, a tall d’exemple. Durant centenars de milers d’anys l’espècie humana va tenir por de la foscor, els fenòmens de la natura, l’atac de bèsties salvatges i altres éssers de la seva espècie… Més tard, l’home patí altres menes de por: del mar, la pesta, la guerra, la persecució religiosa, el pecat, la condemna eterna… En ple segle XX, el món conegué la por de l’esclat d’una guerra atòmica que podia esborrar la vida del nostre planeta. Desapareguda aquella por –però no, ai las!, les armes que la provocaren–, n’ha aparegut una altra que fa poc temps ni tan sols podíem imaginar.
Les víctimes d’aquesta por són principalment les persones que viuen en les urbs del món occidental i les que viatgen pel món. Tenen por que algú entri al restaurant on mengen, al museu que visiten, al supermercat on fan la compra, al vestíbul de l’aeroport on han entrat per embarcar o a la sala de festes on s’esbargeixen, i comenci a disparar a tort i a dret. Que un camió de gran tonatge conduït a gran velocitat per un fanàtic entri al passeig per on deambulen o al mercat on han anat a estirar les cames i a veure paradetes i les esclafi. Que algú faci esclatar una bomba al metro, al tren o a l’avió amb què viatgen i morin fets bocins. Que anant pel carrer, un desconegut s’abraoni damunt d’ells i els acoltelli tot cridant com un esperitat: “Allahu Akbar.”
És la manera més freqüent d’actuar, fins ara, dels gihadistes, els musulmans (?) radicals que practiquen la guerra santa. Una forma nova de terrorisme molt difícil de combatre. En les guerres sempre hi ha una delimitació espacial entre els dos contendents. En aquesta forma de lluita, en canvi, botxins i víctimes viuen barrejats. No és una guerra convencional. El teu botxí pot ésser un veí del teu barri a qui tothom té per una persona normal, afable fins i tot, però que ha covat un odi letal envers un model de societat que, amb tots els seus defectes i virtuts, és el nostre. Fou un fet casual que l’atemptat del pont de Westminster del passat mes de març es produís davant del Parlament britànic? No ho crec pas. L’imponent edifici londinenc és el símbol de la democràcia, la llibertat i l’estat de dret, els principals valors que els gihadistes volen destruir.
Què pot fer hom contra un sol home determinat a morir matant? Ben poca cosa, per no dir res. Si no té armes automàtiques ni bombes, usarà un punyal o un matxet, o bé robarà un vehicle i atropellarà tothom qui es creui en el seu camí. És el que han fet darrerament els gihadistes a Niça, Berlín, Londres, Sant Petersburg i Estocolm. Hom no pot posar pilons arreu on circula gent; i encara que això fos possible, els seguidors de l’estendard negre ja s’empescarien altres formes de matar. Malauradament, tot fa pensar que la lluita antiterrorista serà llarga.
Mentre que els especialistes policials fan la seva feina, nosaltres hem de sortir al carrer tranquils, sense pensar que en qualsevol moment un d’aquests fanàtics pot ferir-nos greument i fins llevar-nos la vida. Perquè això és precisament el que ells que volen: que els tinguem por. La guerra que ens han declarat no la guanyaran pas. Però si aconsegueixen que visquem atemorits, amb la por enganxada permanentment al cos, si més no l’hauran guanyada psicològicament, i no els hem de donar aquesta satisfacció. Que la gent té por als gihadistes ho demostra el fet que París, escenari de diversos atemptats, ha perdut més d’un milió de visitants aquests últims tres anys.
“La idea d’un perill tensa més els nervis que el propi perill”, va escriure un oficial francès que, ara fa cent anys, va participar en la Gran Guerra. Aquell militar tenia tota la raó del món. Al capdavall, tenim més probabilitats de morir quan agafem el cotxe i sortim a la carretera que en un atac terrorista, i no per això circulem atemorits. La seguretat absoluta no existeix ni existirà mai.
No permetem, dit sigui de pas, que ningú instrumentalitzi aquesta por. En el passat, la por a la condemna eterna i, més recentment, al comunisme, tingueren fatals conseqüències sobre munions de persones. I no ens indignem de la violència només quan aquesta esclata prop de casa nostra. A Síria, l’Iraq, el Pakistan, l’Afganistan, Egipte i altres països també hi ha atemptats terroristes que causen centenars de víctimes i que no ens escandalitzen gaire, pel que sembla. Ni demonitzem l’islam a causa d’una minoria de fanàtics que actuen més per raons polítiques que no pas religioses.
