“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier âge”
Maurice Merleau-Ponty
Recordo que un any, el dia de Reis a la tarda, uns quants de la colla volíem anar a passar la tarda a l’Escala, a la discoteca Aquarium, com fèiem habitualment, adolescents com érem, tots els festius. El local, una petita i enlluernadora discoteca dels anys setanta, on simultaniejaven els “ràpids” i els “lents” i que feia el ple les tardes dels diumenges, estava situat a tocar de la piscina que l’Hotel Voramar havia guanyat al mar en el passeig de la veïna vila marinera.
Aquell dia de Reis havia plogut de manera incansable des de la mitjanit quan els màgics d’Orient tot just començaven a repartir regals per les cases. La cavalcada, doncs, cosa important, havia estat respectada per la pluja. La colla ens havíem reunit després dels àpats familiars de Reis al Pub Don Tristón i, davant els insistents ruixats, vam dubtar fins l’últim moment si fèiem camí cap a l’Escala.
Algú, al pub, havia comentat que a Serra ja no es passava. “A Serra ja no es passa!”, havia afirmat amb rotunditat. La qual cosa volia dir que l’aigua s’havia desbordat dels camps veïns en un tram concret entre el Mas Veí i la mateixa Serra de Daró. Un clàssic de les inundacions empordaneses que, malgrat algunes obres que s’hi han fet, persisteix en el temps*. Érem, però, joves i temeraris i vam decidir tirar avall. Ens portava en Josep Déu, sempre bona persona, amb el seu Citroën furgoneta. A Ullà, on teníem dubtes si passaríem, la carretera, a diferència del que passava a Serra, estava lliure d’aigua. Vam arribar a l’Escala sense problemes. Primera parada, a un altre pub, el Byblos, també molt popular els anys setanta en la vida lúdica escalenca. No vam estar-hi massa estona. Sortosament.
Seguia plovent amb força i érem joves i temeraris, però fins un cert punt, perquè sabíem de sobra que si a Serra l’aigua havia tallat la carretera a primera hora de la tarda, segurament no passarien massa hores fins que també ho fes a la d’Ullà, poc abans d’arribar al poble venint d’aquell encreuament en forma de “T” que abans en dèiem “l’Empalme”. Un altre clàssic, el tall per inundació en aquest tram de carretera que, malauradament, persisteix en el temps quan en aquest país plou una mica massa. El seny es va imposar i vam decidir, doncs, tornar cap a casa. A Ullà ja hi havia aigua a la carretera, quatre dits, i es passava prou bé. El Citroën d’en Josep, a més, era un cotxe una mica alt i, a poc a poc, vam superar l’obstacle. Vam ser dels últims. Al cap d’una estona, la carretera ja estava tallada del tot.
Aviat vam tornar a ser al Tristón. “A Ullà es passa ben just!” vam anunciar en arribar-hi. “Per Pals encara es pot venir, però a poc a poc, i per Serra ja fa hores que està ben tallat!”, ens van informar. Res que no ens estranyés. Estàvem habituats a aquestes dinàmiques que, anys més tard, ens poden semblar estranyes. Ara tot se sap per les xarxes i els Mossos i Protecció Civil s’afanyen a advertir la població. No sempre, però, les autoritats fan la seva feina, com es va veure al País Valencià, amb conseqüències tràgiques per a molta gent.
En aquells anys, però, tots sabíem que si hi havia llevantada forta la probabilitat que Torroella es quedés aïllada eren molt altes. Res que a la vila del Montgrí, malauradament, no hi estiguéssim avesats. El Baix Ter és terra d’inundacions des de temps immemorials i sort dels pantans construïts als anys seixanta que, per bé i per mal, regulen el cabal del riu. I sort, també, de la mota aixecada l’any 1973 en el tram final, que va estar a punt de trencar-se en el gran temporal de l’abril de l’any 2020, en ple confinament per la pandèmia. Ni el “Glòria”, uns mesos abans, havia anat tan lluny.
Anar fins al pont a veure baixar el riu ben ple de cap a cap era un costum de molts torroellencs després d’un gran temporal. Recordo, de petit, d’anar-hi amb el pare, amb el paraigua a punt per si no tornava a ploure i amb les “katiusques” cansades de trepitjar totes les basses possibles. Arribàvem fins la meitat del pont i, com podíem, trèiem el cap per la barana per veure com aquell devessall d’aigua de color de fang que arrossegava restes de canyes i d’arbres baixava a tot drap cap a la Gola. Ens feia respecte sempre, perquè, porucs de mena com érem, no ens podíem treure del cap la possibilitat, per molt remota que fos, de caure al riu i morir ofegats arrossegats per aquella immensitat d’aigua. Aviat ens ben distrèiem, però, quan algú cridava: “Mireu quin gran arbre que baixa ara!”. I ens quedàvem encantats seguint amb la vista aquell tronc amb moltes branques que l’aigua havia estripat d’algun voral del riu, molts quilòmetres amunt. Talment com havia passat tantes vegades anys i decennis abans en els nombrosos temporals que han fet créixer fins a fer-lo paorós aquest riu nostre, sempre tan quiet i calmat i que tant estimem.
* Dels envellits, insuficients estrets i perillosos accessos a Torroella per Vergés i per Serra de Daró en parlarem en una altra ocasió. N’hi ha per escriure, no un article, sinó gairebé un llibre.
