Sí, sí, sembla impossible, però tots d’acord, tots alhora! Al programa que emet CANAL+ de l’emissora francesa “MEZZO”, hem pogut escoltar i veure una magnífica interpretació de la Simfonia núm. 2, Resurrecció, obra del compositor austríac Gustav Mahler, a càrrec de la Lucerne Festival Orchestra, dirigida per Claudio Abbado, el seu fundador, amb la col•laboració de l’Orfeó Donostiarra, des del KKL Lucern (Cultura i Centre de Convencions de Lucerna) de Suïssa.
Entre els components de l’orquestra i els de la coral, en total deurien sumar unes 250 persones. Jo que no sóc cap entesa en música, ni clàssica ni moderna, m’agrada, però, sentir-la i veure-la interpretar. Al meu marit i a mi aquest concert ens va impressionar, una meravella!, i encara que fos de manera virtual, vam passar un vetllada encantadora.
Mentre escoltava pensava com podia ser que un home tot sol, el director, només amb la seva batuta i les seves enèrgiques insinuacions, amb el cap, amb la mirada… amb aquell domini, amb aquella seguretat, pogués dirigir tanta gent alhora. Ja sabem que aquests homes, els músics, s’han preparat durant molts anys: estudiant, interpretant, assajant durant moltes hores. Ells senten la música, l’estimen! S’ha de tenir vocació per arribar a ser un bon músic, cal voluntat, talent i disciplina. En un concert tots els intèrprets volen que els surti bé la peça que toquen, tots hi posen el màxim d’ells mateixos. És inconcebible que un músic faci la bretolada de no seguir les notes de la partitura que té al davant, o que un membre de la coral canti una nota que no és la que cal! Seria una cosa absurda que, de ben segur, li faria perdre el lloc que ocupa i que tant li ha costat d’aconseguir. Tots estan atents al director, que ara dóna l’entrada als violins, ara a les violes, a les trompetes, a les trompes, als contrabaixos, a les flautes, als violoncels… Després entra la coral, el solista, la soprano… Aquest ordre, aquesta atenció al director, emociona, admira. I bé que sabem que aquests músics o cantants que pertanyen a l’orquestra o a la coral deuen pensar de manera ben diferent uns i altres, que les seves preferències poden discrepar totalment, però en allò que s’han compromès a executar sempre es posaran d’acord, que ningú en tingui cap dubte. El concert ha de sortir bé!
Els mitjans de comunicació, que són molts els que tenim, ens informen cada dia de les desavinences dins els partits polítics, als consells d’administració, a l’economia, als ajuntaments, a l’ensenyament, a les famílies, als esports… Què deu passar perquè s’hagi arribat a l’extrem a què ens ha portat la mala actuació de tants polítics? S’han compromès realment a vetllar durant el temps que calgui perquè la gent que els hem votat ens sentim representats? S’han preparat bé aquests homes per conduir, com el director d’una orquestra, el seu país i que la gent els pugui donar un agraït suport? Suposadament aquests senyors, com els músics d’una orquestra, haurien de tenir una excel•lent preparació: cultura, coneixements, aptituds per dialogar, negociar, transigir si cal, i també saber perdre. Tot i que tothom vol treballar per fer de Catalunya un país estable, un país estimat per tots, un país on estiguem bé malgrat les diferents maneres de pensar -les quals ens cal respectar encara que no compartim-, seria bo que tots alhora poguéssim seguir la batuta d’uns dirigents competents. Si continuem com fins ara, serà la nostra estimada Catalunya la que ens girarà l’esquena i no voldrà saber res dels que actuen de manera tan egoista, una mica barroera i massa interessada. Tots alhora?
