Aquest mes de juliol es compleixen cent anys del naixement del poeta Joan Vinyoli i Pladevall, i el mes de novembre en farà trenta de la seva mort. Amb aquest motiu, per tal d’honorar la seva memòria i difondre’n l’obra i el llegat, el Govern de la Generalitat, a través del Departament de Cultura, ha promogut l’Any Vinyoli.
Al nostre país, alguns poetes han assolit gran popularitat, com ara Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol, però no és el cas de Joan Vinyoli, molt menys conegut. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ho ha destacat en dir que “l’Any Vinyoli neix per fer possible que es conegui molt més l’obra de Joan Vinyoli”. Mascarell diu de Vinyoli: “És un dels grans referents de la literatura catalana de les darreres dècades, una de les veus més rellevants de tota la literatura catalana. Un país ha de ser generós amb la gent que, mitjançant el seu talent creatiu, ha fet gran la nostra cultura. Donem a Vinyoli el que Vinyoli ens ha donat.”
Joan Vinyoli va néixer el dia 3 de juliol de 1914 a Barcelona. La mort del seu pare, metge, quan tenia quatre anys, va comportar-li una infància plena de dificultats familiars. Va estudiar comerç, i als setze anys va entrar a treballar a l’editorial Labor fins a la seva jubilació l’any 1979.
Segons els seus biògrafs, sempre va estimar profundament Barcelona, la ciutat que l’havia vist néixer, on va viure i morir, i on va treballar tota la vida, però els períodes d’estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, a la infantesa, i a Begur, a l’edat adulta, van deixar una empremta fonamental en els seus versos. En aquestes dues poblacions de les comarques gironines hi va trobar llibertat per gaudir de l’entorn natural i humà i per lliurar-se plenament a la poesia. Diu ell mateix: “De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, la Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos.” I també: “El lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur.”
L’obra de Joan Vinyoli la constitueixen més de 500 poemes distribuïts en 17 llibres. La seva vocació va ser vacil·lant, la seva formació autodidacta, i la seva primera producció poètica, iniciada el 1937, va seguir l’estela de Carles Riba i de l’alemany Rainer Maria Rilke, que va traduir al català. A partir de 1970, en una segona etapa de maduresa i plenitud, va obtenir el reconeixement de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques…) i del públic lector. A les acaballes de la vida, Vinyoli s’aferrà a la poesia com a únic mitjà per fer front a l’embat del temps i a la fragilitat de l’existència.
Per fer-nos una idea de la important contribució de Joan Vinyoli a la nostra literatura val la pena de copiar un paràgraf de la Introducció d’Enric Casasses a la Poesia Completa (Edicions 62): “El gran segle de la poesia catalana, el que venint de Verdaguer dóna a Maragall, Alcover, Guerau, Carner, Salvà, Papasseit, Riba…, culmina en Vinyoli, i això que els cims que l’envolten o l’acompanyen són alts: Foix, Pere Quart, Espriu, Ferrater, Brossa, Estellés, Bonet…” El considera, doncs, el més elevat de tots.
És impossible de triar, d’entre tants poemes com ens deixà Joan Vinyoli, algun que ens sigui útil per fer conèixer una mostra de la seva obra als nostres lectors. Tot i això, a tall de tast, goso de proposar el següent:
CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.
Joan Vinyoli
