Si vol comprar casa amb piscina a primera línia de la Costa Brava i de nova construcció ara és el moment. Sovint sentim que el nostre litoral ja està saturat i que la legislació s’ha tornat tan restrictiva que, encara que es volgués, es faria impossible afegir més formigó a la costa. Fals! És en aquest context que una empresa constructora francesa anuncia un nou projecte d’urbanització de diversos habitatges amb accés a una reclosa cala en plena Costa Brava centre. No especificaré més per evitar fer-los propaganda o donar idees. Això sí, és reconfortant llegir que la nova urbanització s’anuncia com una actuació ubicada en un dels últims indrets verges de la costa i que per això segueix criteris ecològics. I no es queden aquí els promotors: fins i tot a les piscines individuals associades als habitatges unifamiliars els estampen l’etiqueta d’ecològiques. I què seria una piscina ecològica? Estrictament parlant hauria de ser un recipient d’accés lliure, omplert d’aigua sense additius químics i en el qual primerament proliferarien microorganismes, llavors algues, plantes superiors i finalment seria un espai colonitzat per insectes i vertebrats com ara salamandres que utilitzarien la piscina ecològica com a hàbitat on realitzar algunes de les seves funcions vitals, des d’alimentar-se fins a reproduir-se. Una bassa, vaja. Però a les imatges que facilita la constructora no es veu una massa líquida amb tanta ufana sinó més aviat una piscina normal i corrent, d’aigua transparent, que ocupa el jardí d’una caseta, tot envoltat per una tanca metàl·lica que bé podria estar electrificada per evitar l’entrada de salamandres, veïns, tiranosaures o altra indesitjable fauna salvatge.
El cas de les cases i piscines ecològiques és un exemple més d’una tendència recent de fer un ús fraudulent d’etiquetes com ara ecològic, biològic, sostenible, eficient o respectuós amb el medi ambient. El terme ecològic, en particular, es refereix a l’estudi científic de les interaccions que s’estableixen entre organismes i el seu medi ambient. Una piscina no només no pot ser ecològica, sinó que el model d’una piscina individual per a cada habitatge és molt més perniciós per al medi ambient que un model amb una piscina col·lectiva més gran, tant pel que fa a superfície necessària, a volum d’aigua consumit, a ús de químics per mantenir l’aigua neta o a consum energètic per al funcionament de filtres. El mateix passa amb un model de construcció d’habitatges dispersos en comparació amb models més compactes. Finalment, resulta cínic titllar d’ecològica la substitució d’un reducte de litoral poc alterat per habitatges privats de disseny, per més eficients, intel·ligents i domòtics que siguin.
Un abús semblant ocorre sovint amb l’adjectiu sostenible. Fa aproximadament un quart de segle que es va començar a parlar de desenvolupament sostenible com un model de progrés que garanteix no exhaurir els recursos naturals de les futures generacions. El concepte té tres dimensions: l’ambiental, l’econòmica i la social. Aquesta aproximació ha permès, per exemple, fer una explotació més racional dels productes del mar en alguns casos, assegurant que la pressió de la pesca no superi les taxes de regeneració de les poblacions de peix. No respectar aquestes dinàmiques no només suposaria el col·lapse de les espècies ara i en el futur, sinó el final de tot un sector econòmic que en viu i, amb ell, de part d’una societat humana. El terme esdevé problemàtic quan se’n fa un abús per mirar de justificar tot tipus d’actuacions i projectes: autovies, aeroports, línies elèctriques, ports, etc. Molts d’aquests projectes, de fet, suposen aprofundir en l’esgotament d’uns recursos fòssils l’extracció dels quals pot ser considerada insostenible ja en l’actualitat, sobretot tenint en compte la necessitat de mitigar els efectes del canvi climàtic.
Recordo com, ja fa uns anys, parlant amb el tècnic d’un parc natural català, aquest utilitzava el cinisme per llançar una crítica a la ubiqüitat del qualificatiu sostenible. Jugant amb els termes, defensava que tota obra era sostenible, i que si encara no ho era només feia falta abocar-hi més rocalla per fer un mur més reforçat que la sostingués. En aquest sentit literal, al municipi de Torroella i l’Estartit hem sostingut el Molinet i el passeig de Griells, però no hi hem trobat solucions autènticament sostenibles. Aquestes passarien per un replantejament profund del nostre model de poblament en zones ambientalment sensibles i de risc. Per desgràcia, l’anunci amb el qual encetava l’article demostra que, com a societat, encara estem molt lluny de fer aquest gir sostenibilista.
