El 93,4% de la població de Catalunya major de 15 anys entén el català i un 80,4% el sap parlar, segons dades de l’Idescat de l’última enquesta d’usos lingüístics feta el 2023. Ara bé, el català només és la llengua habitual del 32,6% dels enquestats, mentre que el castellà ho és per a més del 50%. Si ens fixem només en els enquestats nascuts a Catalunya, la xifra augmenta, però se situa, tan sols, al 50,9%. Les dades demostren, per tant, que no hi ha desconeixement del català, sinó una manca d’ús. En parlem amb la periodista Àstrid Bierge Soto, membre de Tallers per la Llengua, una entitat sense ànim de lucre que es dedica a elaborar i impartir tallers per fomentar l’ús social del català. El mes passat, Bierge va oferir una conferència sobre submissió lingüística i assertivitat en el cicle de conferències Filosofia a l’Àgora.
Estem cansats de sentir que el català està en perill d’extinció, però les dades demostren que no hi ha un desconeixement de la llengua. Aleshores, és un problema de manca d’ús?
Exacte, el coneixement del català és molt alt, mai hi havia hagut tants parlants de català en termes absoluts. El problema és d’ús social, perquè mai s’havia parlat proporcionalment tan poc català. Aquest argument de què el català se’ns mor a les mans hem de vigilar amb qui el fem. Pot funcionar amb les persones que ja estan vinculades amb el català, per estimular que el parlin més. Però de cara als nous parlants, no, perquè ningú vol apuntar-se a una causa moribunda. Jo quan parlo amb gent que no el parla o fins i tot amb nanos joves, els dic: no has de parlar català per salvar el català, has de parlar català per salvar-te a tu, perquè el català continua sent una eina de progrés individual.
Saber català augmenta les oportunitats?
Sí, totalment. Cadascú que es pregunti com seria la seva vida sense parlar català, a quines feines hauria pogut optar, a quins cercles socials hauria pogut estar, etc. I aleshores, que es plantegi si és això el que vol per les persones que venen o vol que siguin ciutadans de ple dret i que realment s’integrin al nostre territori. Els nouvinguts que saben parlar català tenen moltes més oportunitats laborals. Fet que és evident, perquè si en una societat amb dues llengües oficials només en domines una, tindràs moltes menys oportunitats que si les domines totes dues. I des d’un punt de vista social, és molt més difícil integrar-te en una societat si no parles la llengua pròpia del poble o la ciutat on vas. A Barcelona és més difús, però això s’accentua als pobles. A Torroella, la llengua del poble és el català.
De qui és la responsabilitat que l’ús social del català s’estigui perdent, dels catalans que no l’utilitzen, o dels nouvinguts que a vegades prefereixen aprendre castellà?
De tots dos. Els nouvinguts no aprendran català en massa si no els fem necessària la llengua. Els infants l’aprendran a l’escola i, per tant, garantirem que l’entenguin i que el sàpiguen parlar encara que no sigui perfecte. Però hi ha molta gent que arriba d’adulta i també forma part de la nostra societat. L’augment demogràfic és, clarament, un repte per la llengua, i encara més quan no tens unes eines d’Estat. Les institucions, dins dels marges legals autonòmics, podrien fer moltes coses que no fan. Nosaltres, com a ciutadans, l’únic que podem fer és que, a través dels nostres hàbits lingüístics, aquesta gent entengui que el català és la llengua que necessiten aprendre per poder funcionar en el seu dia a dia.
“El català continua sent una eina de progrés individual”
Com podem fer-los més útil la llengua?
Parlant català amb tothom independentment del context i de l’interlocutor que tinguem al davant. Això és el que demanem des de Tallers per la Llengua. El nostre lema és “De la consciència a la conducta”. Ser conscient de la necessitat de parlar català és un primer pas imprescindible, però si només ens quedem aquí, això no es tradueix en cap canvi real. Per això, nosaltres oferim recursos als assistents de les conferències i els tallers perquè s’acostumin a parlar català en qualsevol situació. Des de les més fàcils, que poden passar per adreçar-te en català d’entrada, sense saber la llengua de l’interlocutor, fins a poder no canviar de llengua encara que et diguin que no t’entenen o que voldrien que els parlessis en castellà.
Quins són aquests recursos?
Oferim recursos cognitius i conductuals. Cognitius són coses que podem pensar de manera diferent. Per exemple, si pensem que en català l’interlocutor no ens entendrà, ens podem plantejar si ens atreviríem a criticar-lo davant seu. Si la resposta és no, aleshores vol dir que considerem que una mica sí que ens entén. També podem preguntar-nos si parlant a poc a poc, realment no ens entendrà. Pel que fa als conductuals, són comportaments que podem tenir. Per exemple parlar a poc a poc, assenyalar les coses, no utilitzar tot de frases fetes ni paraules molt complicades, etc.
Per què els catalanoparlants canviem tan lleugerament al castellà quan algú se’ns adreça en aquesta llengua o quan pensem que no ens entendran?
Per submissió lingüística. És un hàbit, una conducta automatitzada que prové de l’estat de minorització de la llengua catalana, de la repressió que va patir històricament. La repressió s’ha anat reduint, però l’hàbit s’ha mantingut. Com que de petits hem vist que els nostres referents lingüístics (pares, mares, mestres, etc.) a la primera de canvi es passen al castellà independentment de la jerarquia, nosaltres també ho fem. Estem acostumats al fet que les famílies riquíssimes parlin en castellà a les persones que els netegen la casa o a anar a un restaurant i parlar en castellà amb el cambrer. Ho fem també a vegades, encara que sigui en casos minoritaris, perquè es poden produir conflictes. A tothom més d’un cop li han dit “en castellano” i no tenim ganes de trobar-nos en situacions tenses. També reforça l’hàbit les excuses de mal pagador que ens donem a nosaltres mateixos com “no m’entendran” o “ho faig per educació”, quan pots ser maleducat o ben educat en qualsevol llengua. Nosaltres no considerem que l’altre sigui maleducat per parlar-nos en castellà, la llengua en què se sent més còmode, llavors és injust que creiem que nosaltres ho som per fer el mateix. Tot això és el que va fent que de manera automàtica sempre ens passem al castellà, i l’objectiu és substituir aquest hàbit per l’assertivitat lingüística.
Què és l’assertivitat lingüística?
La capacitat de poder-te expressar en català còmodament, sense enfadar-te i sense generar conflicte. Poder tenir converses bilingües sense que et faci mal la panxa. I sobretot, fer-ho amb seguretat, perquè així serà més difícil que els altres et qüestionin. Si comences preguntant: perdona, m’entens en català?, d’alguna manera li estàs donant via lliure. Per això, és millor no fer-ho. L’altra gent ja t’ho dirà si no t’entén. L’assertivitat té a veure amb què vull fer jo. Jo vull parlar català i vull poder fer-ho sense ser maleducat ni enfadar-me. Per tant, aquest és l’objectiu. Si a l’altre no li agrada, ja ho dirà, però no hem de posar abans la bena que la ferida. I quan ho digui ja decidirem què fem. Potser ens interessa parlar castellà en aquell moment i sempre hi serem a temps. Però si no, podem trobar altres solucions com la comunicació no verbal, parlar més a poc a poc, o fins i tot, depèn de com t’ho digui, tractar-lo d’incompetent amb un punt d’ironia. Per exemple, sorprendre’t i dir: “res de català? De veritat? Com pot ser? No m’havia passat mai!”. O senzillament dir-li “doncs jo no parlo castellà”.
“Donem per suposat que per ser un cambrer o un paleta ens parlarà en castellà”
Si tots els catalanoparlants ens mantinguéssim sempre en català, n’augmentaria l’ús social?
Es dispararia, perquè en general la gent no et diu res i tothom t’entén. El català i el castellà són llengües molt similars, i si tu poses un mínim de voluntat de fer-te entendre és gairebé impossible que en una conversa contextualitzada, l’altre no et segueixi. Per telèfon pot costar més, però en un cara a cara no és veritat que no entenguin res de res. Poden no entendre una paraula, però no la idea general. Qualsevol persona catalana que no sàpiga italià, per exemple, si té davant un interlocutor italià que vol ser entès, l’entendrà. Potser si parlem de física quàntica no, però en les interaccions del dia a dia, sí.
Abans has comentat que estem acostumats a parlar castellà als cambrers o a les persones de la neteja. Hi ha una discriminació social en aquest canvi de llengua?
Segons la feina que tinguis ja t’encasellen en el castellà. I això depèn molt del lloc on visquis. A Barcelona, per exemple, és molt complicat trobar taxistes o conductors d’autobús que parlin en català, per tant, ja tothom s’hi adreça en castellà. Però a altres llocs de Catalunya és el més normal del món que parlin en català i, per tant, ja no canviaràs de llengua. Però sí que és veritat que als cambrers, tant és d’on siguin, sovint ens hi adrecem directament en castellà pel sol fet de ser cambrers. Per tant, hi ha aquesta discriminació, però és involuntària, perquè té a veure amb la submissió lingüística, que no té en compte cap jerarquia. Tant si ets el client com l’empresari, t’adaptes a la llengua de l’altra persona. I, en canvi, si aquesta et parla en català, no canvies al castellà, sobretot si el parla bé. Si ho fa malament, llavors sí. Això demostra que no és tant un tema de discriminació, sinó un hàbit. Donem per suposat que per ser un cambrer o un paleta ens parlarà en castellà i com que amb la gent que ens parla castellà canviem de llengua, doncs ho fem.
Dius que no canviem de llengua si l’interlocutor parla un català correcte, però en canvi sí que ho fem quan s’equivoca. Per què?
Canviem quan veiem que l’altre està fent un esforç per parlar català. I no ho fem per menysprear el seu esforç. Ho fem també per submissió, perquè pensem que està patint i que li seria més fàcil si parléssim en castellà. És un acte de deferència mal entesa, perquè tu tens davant una persona que proactivament està intentant practicar la llengua amb tu. Com ha d’aprendre la llengua si no és practicant amb els parlants? Els estem deixant tirats. Els estem dient: tanqueu-vos a la vostra habitació, feu cursos de català, llegiu-vos el Xuriguera, escolteu la ràdio i quan ja el parleu com si fóssiu d’aquí, llavors us el parlarem. Fent això, els desmotivem. Si algú parla català malament vol dir que parla català perquè vol, no com nosaltres que el parlem perquè és la nostra llengua. I canviant al castellà li estem dient que el seu esforç no val la pena.
Per tant, hem de potenciar molt més les interaccions en català a tots els àmbits i no desistir.
Exacte, no sotmetre’ns, ser assertius, parlar en català amb qui sigui i amb seguretat. Això és el millor que podem fer si volem contribuir a la salut de la llengua catalana. Nosaltres també recomanem que a partir d’ara, amb les persones noves que conegueu us hi vinculeu en català, així ja no haureu de fer el canvi. Al principi costa una mica, s’hi ha de posar la banya uns dies i acostumar-s’hi. Però llavors ja tot roda sol.
