Fa gairebé sis anys, vaig repassar a l’Emporion el cas de la fallida candidatura de l’Alt Empordà per esdevenir Patrimoni Mundial de la UNESCO, en la categoria de paisatge cultural. En aquella ocasió, malgrat els nombrosos mèrits del territori, la imposició d’un model de desenvolupament urbanístic i d’infraestructures incompatible amb la conservació dels valors tradicionals del paisatge van condemnar la candidatura.
En els darrers mesos, entitats, administracions i institucions com ara el Patronat de Turisme han estat treballant en l’elaboració d’una nova candidatura, en aquesta ocasió per reconèixer els camins de ronda de la Costa Brava i la Costa Vermella, a la Catalunya Nord, com a paisatge cultural transfronterer Patrimoni Mundial de la UNESCO. És innegable que aquests senders poden constituir un valor patrimonial de primer ordre, no només com a connectors físics entre àrees d’interès natural, paisatgístic i urbanes, sinó també com a vincle d’unió entre intangibles basats en la cultura, la història, l’art i la identitat. Malgrat els esforços que es van fent per conservar i restaurar els camins, la realitat és que no tots els trams estan ben condicionats, de fet n’hi ha de gairebé impracticables, i algunes urbanitzacions han engolit els senders en massa punts. Encara actualment sorgeixen casos com la concessió d’un permís per permetre la construcció d’una residència de luxe al capdamunt de la cala del Golfet, a Calella de Palafrugell, amb greu afectació sobre el paisatge i el camí de ronda. Per aquestes circumstàncies, la candidatura se centraria només en trams seleccionats, d’excepcional bellesa i condició.
Tot i ser una bona iniciativa, aquesta aproximació em sembla una ocasió desaprofitada. M’explico. Si ens creiem que els camins de ronda tenen un valor més enllà de l’escala local i comarcal, si són un valor de la humanitat, no hauríem de conformar-nos amb el possible reconeixement només d’aquells trams que ja gaudeixen d’un bon estat, sinó que cal aspirar a la màxima qualitat possible. Això implica treballar i invertir en la restauració de camins, en mesures que minimitzin l’impacte visual d’algunes estructures dissonants, en la protecció dels entorns dels camins per evitar-hi més agressions i en la promoció dels valors dels camins de ronda, començant per fer-ho entre la població local.
La perspectiva proposada té, almenys, dos avantatges. En primer lloc, perquè es planteja com una millora real de l’entorn pel qual discorren els senders. Una millora, doncs, que acabarà revertint en la població local i de la rodalia, tant per l’ús que en podrà fer i el gaudi que n’obtindrà, com per l’atracció de visitants que exerceix un patrimoni ben cuidat i gestionat. En segon lloc, assenta unes bases sòlides per aspirar al reconeixement de la UNESCO. Convé recordar que alguns dels criteris que es valoren són la millora contínua dels espais reconeguts i la vinculació d’aquests amb la població local. Per això, té molt més sentit la integració del conjunt de camins, encara que alguns requereixin esforços, que la segregació d’uns quants trams en sectors privilegiats. De la combinació d’aquests dos avantatges se’n desprèn un tercer: encara que finalment la candidatura no prosperés, la feina feta quedaria, per a locals i forans, i el patrimoni es podria promocionar igualment per altres vies.
Convé notar, tot sigui dit, que hi ha una creixent percepció que el programa de patrimoni de la UNESCO està patint el seu propi èxit. D’una banda, el reconeixement d’alguns paisatges naturals i culturals hi ha atret tant turisme que la pròpia essència s’ha vist transformada, en alguns casos degradada i amenaçada. També es critica l’augment exponencial d’inclusions a la llista durant els últims anys, que ja supera el miler i en certa manera resta protagonisme individual a cada element, tothora que permet intuir una relaxació en l’exigència dels criteris. De fet, fins i tot Benidorm aspira a ser reconegut com a paisatge cultural. Aquesta dinàmica contribueix a fomentar la visió d’una UNESCO que s’estaria convertint, amb programes com aquest, en una mena d’agència de promoció turística. També afecta la imatge de la institució la demostrada influència de les pressions i interessos polítics en les decisions d’inclusió o rebuig de les candidatures.
En definitiva, des del meu punt de vista, és interessant que els camins de ronda puguin esdevenir Patrimoni Mundial, però l’objectiu del projecte hauria de ser treballar per fer el conjunt dels camins de ronda d’una banda i altra de la frontera mereixedors d’aquest reconeixement. Al final, l’obtenció de la medalla podria ser simplement la cirereta del pastís, però no ens hi hauríem d’obsessionar ni esperar-ne miracles.
