i el seu assaig “El futur del català depèn de tu”
[bs-quote quote=”No ens equivoquem: no és de mala educació parlar la nostra llengua, és de mala educació demanar als altres que no parlin la seva” style=”style-17″ align=”center” author_name=”Carme Junyent (1955)”][/bs-quote]
Carme Junyent (Masquefa, 1955) és professora de lingüística a la Universitat de Barcelona i fundadora, l’any 1992, del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), entitat que té per objectiu donar a conèixer la diversitat lingüística del món i el seu valor. Segons l’entitat, avui al món es parlen unes cinc mil llengües i la immensa majoria, un 95%, estan amenaçades.
Junyent, juntament amb la periodista i assessora lingüista, Bel Zaballa, acaba de publicar un punyent assaig sobre el futur del català amb un títol que no deixa indiferent: El futur del català depèn de tu. Ja d’entrada, ens avisen que el català, com a llengua subordinada, viu un moment delicat perquè presenta tots els símptomes de les llengües amenaçades en perill d’extinció.
[bs-quote quote=”Hi ha a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense” style=”style-6″ align=”left” author_name=”Ovidi Montllor (1942-1995)”][/bs-quote]
El llibre, escrit amb un llenguatge àgil i entenedor, directe i sense concessions, és una apel·lació a la responsabilitat individual, una crida a la revolta. Perquè negar la realitat –diuen- no serveix de res. Sí que serveix, en canvi, ser conscients del problema i actuar en conseqüència. L’autora es mostra crítica amb les autoritats perquè han optat per fer un discurs oficial cofoi o bé callar malgrat les evidències en contra que assenyala.
Recorda Junyent que, si bé durant la transició el 50% dels ciutadans parlaven català com a llengua inicial, en l’actualitat aquesta xifra s’ha reduït al 30%. Fins i tot a les Terres de l’Ebre que és on més es fa servir el català, s’ha passat del 90% al 72% en 40 anys i en cap altre àmbit territorial del Principat, el català supera el 60%. A més, tan sols un 35.2% dels joves parla català de manera habitual. Malgrat tot això i segons dades de la darrera enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, el 94.4% de la població de Catalunya entén el català i el 81,2% el sap parlar.
[bs-quote quote=”Un home sense arrels és un ser mort” style=”style-18″ align=”center” author_name=”Ponç Pons (1956)”][/bs-quote]
Actualment a Catalunya es parlen més de tres-centes llengües. Després del castellà i el català, s’ha quantificat que la més parlada és l’àrab (2,2%), seguida del romanès (1,1%), el francès (0,6%), l’amazic, el portuguès i el rus (tots tres, un 0,5%) i el xinès i l’italià (0,4%).
Junyent ens explica que la mort d’una llengua no és un fenomen sobtat; és un procés que pot arribar a durar segles però que, inexorablement , arriba a un punt de no-retorn –o de retorn quasi impossible-: quan s’interromp la transmissió intergeneracional, és a dir, quan es deixa de parlar la llengua als fills, situació que constitueix la mort definitiva d’una llengua.
[bs-quote quote=”Llibre de lectura obligatòria” style=”style-6″ align=”left” author_name=”Lluís Puig (1959)”][/bs-quote]
Ens recorda l’autora l’intent de genocidi lingüístic a partir del Decret de Nova Planta de Felip V, que va prohibir l’ús oficial del català als regnes de València i Aragó, a Catalunya, i a Mallorca i Eivissa. I la persecució a la llengua que es va tornar a incrementar durant la dictadures de Primo de Rivera i del Règim franquista.
Encara avui es fa escarni de les llengües no oficials en moltes parts del món. També assenyala Junyent que en una societat on majoritàriament es parlen dues llengües, finalment sempre n’hi ha una que s’acaba imposant a l’altra. A Catalunya els bilingües són els qui tenen el català com a primera llengua. Entre els qui tenen el castellà, hi ha de tot, però els qui defensen el bilingüisme, normalment, ho fan per imposar la seva llengua.
També reflexiona dient que avui que tot ens porta a les llengües dominants, com ho és el castellà, parlar català és una manera de rebel·lar-se. Rebel·lem-nos, doncs: parlem català, diu la lingüista..
La llengua és un pont per acostar les cultures, però raona amb tristesa que la immersió lingüística ha fracassat perquè només es desenvolupa a l’ensenyament primari i per tant, el que potencialment es guanya al principi de l’escolarització es perd posteriorment i en pocs mesos als instituts. I ningú no fa res per revertir-ho. A les aules hi ha una gran permissivitat i el català no s’ha imposat mai, és a dir, no s’ha fet complir la llei. I això explicaria les males xifres abans presentades.
Però l’autora ens encoratja: “encara hi som a temps”, perquè tenim un 15% de militants i un 15% d’hostils. És inútil perdre el temps amb ells. Anant bé, tenim un 70% d’indiferents i un 70% és molta gent i amb aquesta sí que podem aconseguir canvis. Per tant hi ha molt camp per recórrer, ens diu.
De la mateixa manera que la biodiversitat és necessària per a la supervivència del planeta, també la diversitat lingüística és un valor cultural que cal preservar.
[bs-quote quote=”Vergonya eterna a aquells qui, despreciant son idioma, alaben el dels altres!” style=”style-18″ align=”center” author_name=”Dante Alighieri (1265-1321)”][/bs-quote]
Eugeni Casanovas (1958), periodista, escriptor i filòsof, és contundent i raona sense embuts: “L’únic roc a la faixa que li queda a la llengua ferida, l’únic que no s’ha provat, és la independència. Però la independència qui la farà? Ho va deixar anar Quim Torra gairebé com a testament polític en el moment del comiat: el que frena la independència és l’autonomia; és a dir, els polítics acomodats que mai voldran el perillós pa sencer perquè tenen l’usdefruit de les molles”.
El periodista Vicent Partal (1960) ens recorda que “els catalans no seríem res sense la llengua”. En conseqüència, i com que el català “depèn de tu”, fem cas a la Carme Junyent i posem-hi el nostre gra de sorra i agraïm-li que ens faci partícips d’assajos com el seu, amb reflexions i dades punyents però necessàries i entenedores, que ens interpel·len directament sense camuflar una realitat incòmoda però esperançadora. Llegim-la i aprofitem-ho!
Referències bibliogràfiques
- JUNYENT, Carme. El futur del català depèn de tu. La Campana (ed), 2020.
- PUIG, Lluís. “Lectura obligatòria”. El Temps, 22 de setembre de 2020, pàgina 7.
- CASANOVAS, EUGENI. “Som Cartago en mans de Roma” . Vilaweb, 19 de novembre de 2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/som-cartago-en-mans-de-roma/
- PARTAL, VICENT. “Els catalans no seríem res sense la llengua”. VilaWeb 18 de desembre de 2010. https://www.vilaweb.cat/noticies/els-catalans-no-seriem-res-sense-la-llengua/
