Estimada Dolors,
No he enviat mai cap carta a cap presó. M’impressiona pensar que aquestes paraules d’una manera o altra hi entraran, però sobretot m’emociona que vagin dirigides a tu. Si d’algú no hauries dit mai que …és d’ella. Mai de la vida! Com s’entén? És el món al revés… No cap a cap cap. A la vila, a Torroella, quan pel carrer la gent ens trobem i ens entretenim a xerrar una estona –les romagueres, que en diem!- surts tu a la conversa i es poden sentir veus que diuen paraules com aquestes. Et veiem a moltes finestres i balcons, a la plaça de la vila, en els llaços grocs que portem posats, i la teva imatge omnipresent ens interpel·la
No, no ens cap al cap. Estimada Dolors. Estimada Dolors. Sí, sí. No escric aquestes paraules totes les vegades que caldria, que serien les vegades que les pensem tantes persones a Torroella …una persona tan estimada… se sent a les converses. I segur que també a tants altres llocs on has deixat la teva petjada, fent una feina vocacional amb convicció i dedicació a les persones que els servidors públics tenen l’obligació d’atendre. Recordo que a l’entrevista que ens vas concedir a Emporion (núm 113 del maig del 2016), entre altres coses deies “Els tres principis que ens regeixen són: primer escoltar, després diàleg i finalment col·laboració.” Qui t’havia de dir, qui ens havia de dir, que se’t negarien els principis que defensaves per als altres?
Ara continues fent de servidora pública en aquesta terrible escola de vida on et trobes injustament. Segur que les internes amb qui comparteixes estones de pati o menjador aprenen moltes coses de tu, i m’esborrona la força amb què els ha d’arribar l’actitud que els transmets, que és més important que res. Se’n deuen fer creus que el teu lloc sigui allà. Quina lliçó de vida per a elles, de tu, que has estat tan bona mestra! I també penso, Dolors, que com sol passar als bons mestres, l’aprenentatge deu ser mutu, tu deus estar fent un doctorat colossal. El pagues car, això sí, caríssim, amb moltes coses però principalment amb l’enyorament dels teus.. penso en la teva Senda, em poso en la teva pell… ai les àvies!
També et trobaran a faltar a la presó quan marxis -tant de bo sigui ara mateix! Se n’alegraran per tu, però el buit que hi deixaràs serà el testimoni de la força de les idees que t’hi han portat. Hi haurà persones que, havent-te conegut, entendran més coses del que passa en aquest país nostre i al món. El teu exemple no serà en va.
M´ha dit el teu fill que els dissabtes al matí escoltes música a tv2. Fins ara no ho feia però ara ho faré i així compartiré amb tu una estona de música, tal com vam compartir el Messies un dia que ens vam trobar al Palau. Aquest any hi he participat i t’asseguro que cantant vaig pensar en tu, feliç de saber que ja eres a casa i recordant l’emocionant i interminable aplaudiment del poble que et rebia dret a l’Auditori del Ter, més ple que mai. Van parlar alguns polítics, però les paraules més generoses les vas dir tu. Me’n recordo perfectament.
T’esperem Dolors, et volem tornar a rebre ben aviat, drets i aplaudint-te emocionats. T’envio una forta abraçada tot esperant poder-te-la fer de debò ben aviat.
Roser Benet
PS. Una abraçada, amb tot el respecte i solidaritat, a la teva companya Carme Forcadell.
