Presó de Puig de les Basses
137 dies
6 de juliol de 2018
Benvolguts amics d’Emporion:
L’última carta que vaig escriure a la presó d’Alcalá-Meco va ser dirigida als membres de l’Ajuntament de Torroella i, per extensió, a totes les persones del municipi, per agrair la concessió de la Medalla del Montgrí (2018) el proper mes d’agost.
La primera que escric des d’aquesta nova presó de Figueres és per a vosaltres, companys d’Emporion: Bellapart, Martinoy, Benet, Cels, Fuster, Guimerà, Surroca, Arboix, Llausàs, Sató, Elias, Blai, Ferrer, Torrent, Busquets… i en especial per al meu oncle Jaume Bassa, que m’ha fet arribar el número de juny imprès, en nom de tot el Consell de Redacció.
No sabeu com n´és d’important rebre informacions i notícies properes! Notícies de casa!
Ara fa 24 hores que estic en una presó catalana. A 30 km de casa, però no a casa!
Un funcionari d’Alcalá-Meco, que després de tants dies ja havíem establert una bona relació, em deia: “La presó, encara que sigui d’or, és presó igualment”. I tenia raó!
L’apropament et dona seguretat, però el que ens passa és que hem canviat els forrellats de ferro per portes metàl·liques automàtiques, la llengua habitual del castellà al català, els colors dels murs de grisos a torrats… però el submón que representa d’internes amb motxilles de vivències complicades, de manca de llibertat, de pautes que impedeixen un desenvolupament personal d’iniciatives pròpies… és el mateix!
Estem prop de casa, i això és molt millor per a la família, per a les amistats i per als advocats defensors, però continuem reivindicant la nostra llibertat, la ignomínia de la presó i el reconeixement que vam actuar per democràcia.
Estem convençuts que res serà en va! Que la llibertat, la justícia, la igualtat i la fraternitat són objectius clars i propers.
Com sempre demano, no defalliu, persevereu! Jo em mantinc ferma i serena i ara l’olor de l’Empordà, la tramuntana tocant la pell i el cel blau em reconforten les hores. No oblido ni perdono cap dels 137 dies robats, però tota la indignació intento derivar-la en pensaments positius. Com deia Theodore Roosevelt, intento recordar sempre “Fes el que puguis, amb el que tinguis, allà on siguis” o bé la cançó de Lluís Llach: “Aprendre a estimar-se la vida, quan la vida fa mal”.
Gràcies a tot l’equip del Consell de Redacció, als socis i a la gent que llegeix Emporion per ser-hi sempre. No podia deixar de fer un esment especial a la Roser Benet per la carta que em dedica en aquest número 138 de juny, m’ha emocionat. Moltes gràcies, Roser.
Una forta abraçada.
Dolors Bassa i Coll
