Cels Sais i Ballester, un professional bancari amb vocació social

Visito en Cels a la seva casa del carrer del Carme, que fou dels seus avis i de la seva mare, i on ell va néixer. Hi ha constància que entre aquestes parets, avui refugi de llibres, ordinadors, impressores i altres estris electrònics, hi van viure familiars remots des de fa més de cinc-cents anys. Bon ambient per encetar la nostra conversa sobre temps passats.

En Cels ho sap tot sobre Torroella, i sobre la seva gent, des dels anys trenta fins ara, no en va hi va néixer l’any 1928 i hi ha passat tota la vida. Per començar, fa memòria de l’avi Joan Ballester, un home senzill però dinàmic. Diu que, abans que ningú no ho fes, va muntar un cinema a Torroella, al carrer de l’Hospital, núm. 8, cobrava a 20 cèntims l’entrada, i li havia sentit explicar que en una escena que figurava un mar agitat, en un moment d’onades encrespades, els de primera fila, esverats, fugien de la cadira; i que no hi feia només cine, també hi exhibia ballarines que anava a recollir a l’estació de Sant Jordi, un èxit segur. Era un pagès petit, tenia una casa, un camp de 14 vessanes a Canet, un olivar i vinya, i uns eixarts a muntanya que li donaven llenya; contractava estelladors i venia estelles d’olivera a Barcelona, les traginava a Sant Jordi amb el carro, i d’allà al tren. No li feia res d’anar d’una banda a l’altra. Fins i tot, es desplaçava amb el carro llarg a Santa Coloma de Farners, l’omplia de sacs de pinyons i els portava a vendre a Narbona.

En Cels descriu la Torroella de quan ell era un vailet, “cases de pagès, petits agricultors amb poca terra, viure del que es collia a l’hort, al pati gallines, conills… alguns tenien porcs o vaques… poca cosa més; sense pràcticament indústria, només els tallers mecànics de can Costa, d’en Pere Vert, i d’en Batlle, aquest fabricava una màquina de batre molt apreciada; la fàbrica d’espardenyes Pujol i el petit taller de confecció d’en Jaume Puiggrós, que dissenyà els primers calçotets curts; els carrossers, els artesans que treballaven per als pagesos: els basters, els ferrers; es batia a les eres, i s’hi feien pallers…”.

Em parla de la seva mare, la Marcelina. Era el que en aquells temps se’n deia una “pentinadora”, ofici que havia après a Girona. Anava a pentinar a domicili unes poques clientes benestants, i les altres a casa seva, a hores convingudes, ni que fos molt tard a la nit; això sí, mai als matins, que els volia per reposar. Del seu jornal, i del camp de l’avi, en vivia la família.

En Cels, com gairebé tots els nens de la vila, anà a les escoles nacionals, però quan tenia vuit anys esclatà la guerra. El seu mestre, el senyor Dabau, fou mobilitzat i enviat al front d’Aragó; recorda amb nostàlgia com els alumnes li enviaven aliments… Vingueren altres mestres, però finalment es van interrompre els estudis.

De la gent de Torroella d’aquells temps se’n recorda bé. De l’alcalde Pere Vicens, que va plegar pocs dies abans de la revolta i de la guerra; de qui el va substituir, en Joan Pagès, de can Litró, que només va tenir temps de reunir l’ajuntament una vegada; del Comitè del 19 de juliol, que al principi va presidir en Miquel Canals, de motiu en Pahí, però aviat fou dominat per en Miquel Fontàs, el Borni; dels altres elements que en formaven part, particularment uns veïns del seu carrer, fills d’un petit pagès, els germans Passarrius, en Francesc, de motiu Xico Palau; en Joan, el Barb, i en Ramon… afiliats a la CNT.

Me’n recordo bé perquè vivien davant de casa; aquells nois, abans de la guerra, quan podien, treballaven de paleta, però mentre esperaven que els lloguessin, es passaven la major part del temps jugant al carrer amb monedes de coure de cinc i deu cèntims, i després es van fer els amos de la vila; acabada la guerra, un va ser afusellat, un altre condemnat a mort, els altres s’exiliaren. L’alcalde que va substituir en Litró, en Joan Vicens, en Nitu, tenia un cafè a Fora Portal, als baixos de can Quintana, era del POUM, i també el van afusellar. En Salvador Vidal, de motiu Pagantàies, encara sembla que el veig al costat de casa dient-li a un pagès “llença els diners que tinguis, ja no n’hi haurà mai més”, i el pagès li contestà “noi, la pesseta sempre sura i sempre surarà”; exiliat a França, va ser pres pels alemanys i portat al camp de  Mauthausen, on morí. En Josep Carreras també fou deportat a Mauthausen i alliberat l’any 1945…

Comentem que, de fet, el Comitè durà només uns mesos, del juliol del 36 a l’abril del 37, però prou temps per deixar la vila atemorida després del vandalisme i els assassinats de les primeres setmanes. En Cels rememora l’experiència de les col·lectivitzacions, l’espoli de les contribucions forçades en monedes o joies, els escorcolls a la cerca de gent “de missa”, de joies, d’imatges religioses… Després, la penúria d’aliments, pa, carn… La gent no es movia de por que tenia.

Acabada la guerra, tornà el mestre Dabau. En Cels completà en tres anys els estudis primaris, prengué lliçons de comerç, de mecanografia, taquigrafia, francès.

Un dia la Marcelina, mentre pentinava la senyora Victorina, mare d’en Miquel Cristòfol, director del Banc Hispano Colonial, li parlà del seu fill Cels. Hi hagué sort, el xicot anà al banc a provar tres mesos; sense cobrar, naturalment. I s’hi quedà. El gener de 1943, guanyà el primer sou: 96,40 ptes., el febrer, i els mesos següents, ja en va cobrar 100. Tenia 14 anys.

El banc era al carrer de Sant Agustí, cantonada Porta Nova. Ell feia de meritori, que vol dir visitar botiguers per presentar i cobrar lletres, xecs, transferències… D’examen en examen, passà cada esglaó fins a oficial de primera. El banc es traslladà al local on hi havia hagut el cafè d’en Nitu, a Fora Portal, i l’any 1950 fou absorbit pel Banc Central. En Cels progressà, primer fou interventor, després director de l’oficina. Recorda els vells companys, tots pencaires… Després de la jornada laboral –i sense remuneració–, anaven en taxi a Verges, Pals i l’Escala, recollien els estalvis de pagesos, gent de l’arròs, pescadors… o els deixaven diners si els necessitaven. Els guiava una idea, fer-se seus els problemes econòmics dels altres, trobar camins de solució… Em cita el cas d’un paleta, petit propietari d’un tros de terra, que devia diners al banc, i per circumstàncies desafortunades anà a parar a la presó; ells mateixos es van encarregar que el camp fos sembrat, menat i segat, van vendre la collita, cobraren el crèdit i encara en sobrà per al pres…

L’any 1972 deixà el banc i va obrir, i dirigir, l’oficina de Torroella de Caixa de Girona. I “sant tornem-hi”, vint-i-dos anys més dels mateixos maldecaps. Fins que es jubilà, el 1993.

Però tot el que hem dit no és més que una parcel·la d’activitat, la professional, perquè hi ha gent que llueix tant o més en els aspectes socials i cooperatius, i en Cels és d’aquests. No s’ha limitat al maneig bancari de diners i el finançament d’empreses o famílies. Ja als anys quaranta ajudava a portar el cine mut per a la mainada a “l’escuela”, al costat de l’església; participà en trobades de “moviment rural” a Barcelona i Montserrat; formà part del Consell i de la comissió d’economia de la parròquia; ajudà a reconduir la cooperativa de pagesos Santa Caterina; fou tresorer molts anys –sense subvencions– de la Comissió de la Festa Major; tresorer de la comissió de la Ciutat Pubilla; regidor de Cultura dotze anys… i em quedo molt curt; encara ara és tresorer de l’associació de la revista Emporion; de l’associació Dudal per a immigrants; col·labora activament a l’associació del Llibre de la Festa Major….

Per acabar la nostra conversa, i tornant a la seva activitat professional, li comento que la posició adoptada pels bancs i caixes davant la crisi, els desnonaments, la venda enganyosa de preferents, ha estat ben diferent de la línia d’ajuda a les famílies i als petits empresaris que m’ha explicat que seguien ell i els seus companys a Torroella fa trenta o quaranta anys. Em resumeix així aquesta actitud de servei, que desgraciadament s’estila poc:

Sempre em guià la il·lusió i l’esperança de trobar un camí per resoldre els problemes i les inquietuds de tots els clients que confiaven en nosaltres.

“De tots”, penso jo. Potser aquest és el punt essencial.