A Torroella tenim una colla de botigues que s’han anat mantenint i transformant al llarg dels anys, adaptant els seus serveis a les necessitats dels seus clients i a les possibilitats del mercat, moltes vegades fent front a circumstàncies adverses, però poques han arribat a centenàries. Sembla bo que de tant en tant dediquem un record a les que ho han assolit i a les persones que ho han fet possible. Avui parlaré de can Lluís Matas.
Lluís Matas Pascual va néixer l’any 1888 a la família de Salvador Matas Bades i d’Adelaida Pascual Serra, comerciants de merceria, quincalleria, pisa i porcellana, que tenien la casa al començament del carrer Major, al costat de la plaça de la Vila; en deien a can Garrau.
Salvador Matas tenia una altra casa al mateix carrer Major, davant de la placeta que arribava fins a l’església dels Dolors, avui carrer de Pi i Margall. Als baixos d’aquella casa en Lluís Matas hi obrí l’any 1914 una botiga dedicada a la venda de pisa fina; ell tenia 26 anys. El seu pare li féu donació de la casa el setembre de 1920.
Deu anys després, el juliol de 1930, Lluís Matas aconseguí la concessió de l’estanc, que li va traspassar l’Evaristo Elias. Aquest i els seus dos fills, en Joan i en Lluís, eren barbers, tenien molta feina, eren dinàmics i treballadors; anys després, amb visió de futur, deixaren la barberia i muntaren la llibreria. Un estanc venia ben poca cosa, llibrets de paper de fumar, llumins, algun paquet de tabac de picadura, segells, i para de comptar, un negoci ben minso. Per estrany que ara soni, en aquells temps la gent plantava tabac al camp o a l’hort, era permès si es declarava, així que amb un llibret un mateix es feia el cigarret. L’estanc demanava feina i no deixava rendiment, però en Lluís Matas ho agafà com a complement de la seva botiga. Era la concessionària núm. 2 de la Tabacalera a Torroella; en Rafel, Mustela, del carrer de l’Església tenia la núm. 1.
Es casà amb la Flora Payet, dona molt treballadora, i tingueren una filla, la Paquita.
Vingueren els temps tumultuosos de la guerra civil i del comitè antifeixista. En Lluís Matas, home de dretes, fugi i s’amagà, i tot el gènere li va ser expropiat i anà a parar a la col·lectivitat. L’any 1939 el nou règim anul·là les concessions de la Tabacalera a persones no addictes i les redistribuí entre excombatents i mutilats de guerra. La núm. 1 passà a Mercè Sala, reconeguda falangista, però a en Lluís Matas se li renovà “por buena conducta”. Va haver de posar a la paret, això sí, un retrat de Franco, i a la façana un rètol amb la bandera espanyola i la inscripció “TABACALERA S.A. N 2”.
La botiga en aquell moment era molt austera, hi havia una sola bombeta. Hi treballaven tots tres, en Lluís, la Flora i la Paquita. En Lluís havia d’anar a recollir el gènere al magatzem de la Bisbal, ho duia en una saca, deia que “anava a fer la saca”. Hi anava quan tocava, normalment un cop a la setmana, i el que en portava normalment era tabac picat, llibrets de paper de fumar i segells. Si es quedava sense, paciència, a esperar que li toqués altre cop “anar a fer la saca”. Així ho tenia organitzat el representant de Tabacalera a la Bisbal.
L’any 1948 la Paquita es casà amb en Jaume Torras Martí, que procedia de Sant Climent de Llobregat, d’una família dedicada al cultiu i comerç de verdures. Van tenir quatre fills, dels quals el gran, en Miquel, continuà amb ells en el negoci, de moment amb les limitacions de sempre: si s’acabaven les existències, paciència; si sortien marques que no interessaven se les havien de quedar; el telèfon encara era poc corrent, la gent escrivia cartes, ells havien de tenir la botiga oberta els diumenges i festius per si algú necessitava segells…
En Lluís morí als 67 anys i la titularitat passà, per concurs, a la filla l’any 1961. Els temps canviaven, van ampliar el negoci, a més de llumins, encenedors i llibrets de paper, venien vi, olles, cassoles, plats, gots, orinals. I a la casa del costat, insecticides. En Jaume Torras posava vidres per les cases, feia marcs per a fotos, i com a cap de colla, anava a podar camps de pomeres.
Amb la millora econòmica general i l’arribada del turisme començà la novetat de marques de tabac americà i anglès, a més de les espanyoles, i tabac per fer cigarrets, de pipa, puros havans, canaris i europeus. Arribà un nou representant de Tabacalera, de la Bisbal passà a Girona, modernitzà els estancs amb ordinador, mòdem i impressora llogats. Canvià el sistema de proveïment, retorn de productes, comandes extres. Hi hagué millores però també problemes nous, quotes de puros, combinar les vacances amb l’altre concessionari…
La Paquita es jubilà l’any 1988, el seu marit el mateix any, per fi podien descansar.
La botiga passà a en Miquel. Deixà els insecticides, el vi, vidre, ceràmica i es concentrà en el tabac, tot i ser un mercat tancat, de preus imposats, limitat a l’àrea a Torroella i prohibit de vendre per internet. L’any 2011 modernitzà la botiga i la presentació dels productes.
Es jubilà l’any 2014 i traspassà el negoci. Cent anys després que el seu avi obrís la botiga.
Miquel Torras Matas, que és qui m’ha explicat tota la història, acaba:
— Ha estat una experiència inoblidable. Dono gràcies a tothom per acompanyar-nos tot aquest temps, familiars, clients, amics i veïns.
Jo li explico també els meus records. Quantes vegades havia anat de petit a comprar a can Lluís Matas una capsa de llumins, un sobre, un segell!… I a l’estiu, quan començava a fosquejar, una colla de vailets ens trobàvem a la placeta, entre can Marsal i el carrer Major, i jugàvem a la cuit o a amagar. Quan més esvalotats estàvem, sortia la Flora Payet esverada i ens renyava: “Què és aquest escàndol!, què feu nois i noies barrejats a aquestes hores!…” Era una santa.
